dimarts, 2 de juny del 2009

265 dies caminant


Seguim caminant, aquesta vegada fins a un nou continent que tot i demanar-nos unes hores d'aterratge, coneixem perfectament el seu idioma, idiosincràsia i la seva gent, des de l'avió reconeixem el perfil de Catalunya, en l'aterratge ja percebem el bullici de Barcelona, i finalment sorprèn als nostres ulls la verdor de Camprodon, ja estem a casa!
Superant el cansament de les primeres hores, ens il.lusiona el retrobament amb la família, amb qui no hem perdut mai contacte, però aquesta vegada els petons i les abraçades ja no són virtuals, i notes la calor d'uns llavis i l'escalfor d'uns braços, i això és increïble! Més enllà, pausadament, vénen els retrobaments amb totes i cada una de les persones que fa temps que no veiem.
De tot aquest viatge no seriem capaços d'establir unes conclusions finals, perquè en realitat quan el coneixement s'amplia, se't plantegen encara més preguntes i com a conseqüència, pots imaginar més respostes, contemplar més premisses i tenir en compte més combinacions d'elements que defineixen aquest tot. Ens sentim lluny encara d'haver començat a pair aquests 265 dies caminant, plens d'indrets, continents, experiències, itineraris, sensacions, imatges i persones que ja formen part de la nostra vida. Hem vist junts un món immens i interessant on sempre ens quedaran espais nous per descobrir, racons coneguts per tornar a trepitjar, i amb la plena satisfacció que el nostre entorn més proper és també part d'aquesta bellesa planetària!


Step by step, we arrived to a new continent, this time we knew their language, idiosyncrasy and people. Nevertheless, we needed some hours to adjust to this new reality. We saw Catalonia from the aeroplane, we landed next to the crowded Barcelona and finally, we were amazed for the green landscape of our village, Camprodon. We were at home!
We spent some hours having a rest and after that, we were looking forward to meeting again our family, despite having been in touch the whole trip, that day was special because kisses and big hugs were real. We could feel they held us tight and warm and that was great! Next few days, without a rush, we started meeting some people that we hadn’t seen from long time ago.
Now, we are thinking about our trip and it becomes impossible for us to write some conclusions. On the one hand, as long as you acquire more knowledge more questions come up to your mind, because answers and tones of information you can use them in different ways. On the other hand, we haven’t assimilated this 265 days walking around because we have visited and met a lot of places and people, we have felt new sensations and experiences and now, all of them belong to our lives. We´ve seen together a huge and interesting world, where we'll always have new places to come around and landscapes to visit again. In addition, we have the chance to keep on coming over the surroundings of our area which are exciting and well known for its beautifulness!

divendres, 15 de maig del 2009

ITINERARI Xina

La nostra arribada a la Xina ens demana uns dies per situar-nos, ens trobem en un canvi d'horari de 12 hores, un món de incomprensió lingüística absolut i una cultura i un sistema de funcionament totalment diferent al nostre. Passem uns quants dies a Shanghai, la ciutat en sí no ens emociona, voltem pel Pudong, un barri nou amb un perfil de gratacels peculiar al costat del riu, i per un carrer comercial ple de mils de xinesos passejant, el Nanjing Road. La ciutat és grisosa, hi ha una constant contaminació i el trànsit caòtic, on no respecten semàfors, ni peatons, on alguns guàrdies urbans es col.loquen a les cantonades per ordenar sense massa èxit.
El nostre següent pas és arribar a la zona de Huang Shan, tot i no ser lluny en quilòmetres, tardem unes 14 hores, i vivim la primera experiència xinesa amb tren. Aquest transport és perfecte, amb uns compartiments oberts, dues lliteres de 3 llits cada una i uns lavabos bàsics. Tot i la barrera idiomàtica, en realitat passem molt bona estona, entre alguns mots en anlès i moltes gesticulacions parlem amb el veí de dalt, en Wang Xiao Bing. Arribem a Tunxi que ha de ser el nostre punt de partida pels indrets de la zona, però el temps i la pluja no ens acompanyen massa i coïncidim amb l'1 de maig, festivitat internacional, on mils i mils de xinesos es mouen per fer una visita pels voltants. En fi, passegem pel poble entre la població xinesa, per una part antiga molt agradable i on destaca l'arquitectura dels seus grisos teulats. Apart d'això, agafem el bus per conèixer Yuliang, un altre petit poble tradicional.
Tornem a fer una llarga tirada de transport, però aquesta vegada amb dos fases. Primer fins a Nanjing, on esperem més de 8 hores l'enllaç, per fortuna nostre en una estació ben agradable i un espai obert al costat del riu, on observem el perfil de la ciutat de fons, altre cop entre mils de xinesos. A les 12h de la nit arriba el nostre tren i continuem el camí.
L'endemà arribem a Xi'an, la ciutat segueix sent una acumulació de botigues, taxis, bicicletes, modernització i antics temples, rodejada d'una muralla per tots costats i on tenim l'accés a la visita del coneguts Guerrers de Terracota. La veritat és que és un dels llocs que ens ha impressionat més, mils de figures de soldats, cada un amb una cara i vestimenta diferent, fins a formar un exèrcit que va ser enterrat per protegir la tomba de l'emperador Qin. Un espai immens on moltes figures han estat restaurades i encara queda molt per descobrir i per recuperar.
En aquest punt fem un nou llarg tram, ara fins la capital, Beijing, on passarem una setmaneta. Tenim la sort de tenir una amiga que ens espera i ens instal.lem uns dies a casa seva, la Teresa. Les llargues xerrades de sol a sol i alguna caminadeta pel veïnat ens donen encara més informació de com funciona la vida xinesa.
La ciutat és immensa i amb la sort que el metro funciona perfecte, ens desplacem sense problema sempre hi quan no enganxem les hores "punta", on no para de pujar gent a cada parada, mentre ningú baixa i desocupa espai.
Visitem el centre de Beijing, l'entrada de la Ciutat Prohibida, la plaça de Tiananmen, i ens arribem a un ample carrer comercial anomenat Wangfujing, on trobem un petit carreró de botiguetes i restaurants al carrer, amb pinxos de tot tipus, des de beef, a estrelles de mar o escarabats. Un matí el dediquem a l'interior de la mateixa Ciutat Prohibida, on va viure el darrer emperador xinès, un extens terreny d'edificis d'arquitectura ben particular, halls, sales i jardins reials. La cirereta del pastís la trobem el darrer dia quan fem l'excursioneta a la Gran Muralla xinesa, construïda també sota les ordres de l'emperador Qin i que demostra la gran força i majestuositat del seu imperi. Encara que una imatge que tothom té molt present, val realment la pena de trepitjar-la!


When we arrived in China we needed some days to adjust because we had changed 12 hours our timetable and we were absolutely lost in their language, culture and way of life. We spent some days in Shanghai and we really didn’t like it. We hanged out in Pudong that shows a nice skyline next to the river. After that, we went to Its commercial road, called Nanjing Road, where thousands of Chinese walked around. It´s a grey city with a lot of contamination and chaotic traffic, where no one respect the traffic lights or zebra crossing either, despite police was trying to order all that mess unsuccessfully.
Next step is Huang Shan, although It´s not so far we spent long hours to arrive. Our experience in the train was perfect. We slept in an open cabin with 6 people and basic shared bathrooms. In this place we met a nice Chinese guy to chat with using some English words and a lot of non verbal language, his name is Wang Xiao Bing.
When we finally arrived in Tunxi we spent some days there. During that period of time the wheatear was quite bad and there were a lot of Chinese people because of the festivity of 1st of May. In short, we relaxed in the small ancient city center, enjoying Its particular architecture based on grey tales roofs. Next day we went by bus to Yuliang, another ancient village.
Another long way by transport was expecting us to reach Xi’an. We were in Nanjing station next to the river with nice views of the city during 8 hours, where thousands of Chinese were waiting either their train. Finally, we arrived in Xi’an. This fortified city was full of shop centers, taxis, bicycles, new and ancient buildings and has the fabulous Terracota Army nearby, which was one of the best places that we visited in China. There were thousands of soldiers, each one different from the other, buried next to Qin´s tomb in order to protect him after his dead. Some statues are totally recovered, but some of them are in the way of being restored.
Last stop was in the capital, Beijing, where we spent one week in Teresa’s house. We discovered the neighborhood and chatted hours and hours until the sun rose, that let us acquire a lot of information about Chinese life and habits.
The city is enormous and fortunately the subway was great, you can move from one place to another without a problem but you need to be careful in the rush hours.
In Beijing we hung out to Tiananmen Square and its surroundings. We also visited Wangfujing Commercial Street, where we found a place full of people, restaurants and everywhere you can eat estrange things like beetles or starfish. We spent one morning in the Forbidden City, where last emperor lived. It´s an amazing place, full of halls, room and royal gardens. The best thing was saved for the last day when we walked through the majestic Great Wall whose construction started during Qin’s dynasty, in order to show the power and magnificence of his empire. Despite everybody has seen some images of the Great Wall, to be there is completely worthy.


divendres, 8 de maig del 2009

Icona d'una llegenda personal compartida


Sortosament la vida es troba marcada per un camí sinuós, d'alts i baixos on intentem mitigar les cotes soterrades, i que ens permet seguir la traça per assolir la nostra llegenda personal. Aquesta molt ben caracteritzada pel personatge del pastor a la novel•la L'Alquimista, de Paolo Coelho. Basant-se amb el que ha après, emprant l'enginy, la intuició, la lectura de signes, d'escenaris i realitats noves, va moldejant el seu coneixement fins a la consecució del seu objectiu preuat, la seva llegenda personal. Per tant, això ens evoca a elogiar al pensament particular i poder de decisió inquebrantable de tot ser, com a expressió màxima per assolir els seus objectius, en base a l'intercanvi i transformació de coneixement entre les persones.
A partir d'aquesta vessant individual com a pedra angular, privilegi a preservar i enaltir, hom és capaç d'establir lligams basats en valors, afeccions i principis que li acaben configurant un caràcter particular que alhora es retroba compartint-lo amb grups, comunitats o amics; així trobem pobles, regions, estats, associacions, colles... actuant com a instrument representatiu de llegendes personals compartides.
Però avui en dia encara podem anar mes enllà de pobles, regions o estats, perquè la variable espai la podem relativitzar, perquè el temps malgrat ser impecable el podem escurçar, i perquè el coneixement és font inesgotable per a la creació de nova riquesa per les mateixes llegendes personals o de noves, però amb instruments i realitats diferents. És així, que els límits administratius de les llegendes s’esfondren i abarquen l'espai global, que els colors de la gent que els comparteixen són de games i tonalitats variades, i les modalitats de generar nova riquesa, social i econòmica s'han anat transformat, podent donar formes inimaginables en el temps de la indústria convencional; emprenedors de Timbuktu i Camprodon treballant junts, activistes socials camprodonins col.laborant amb gent de Ouagadougou, Santa Marta o New Orleans, noves modalitats d'intercanvis de serveis online sense emprar la moneda convencional, manifestacions dels drets del pagès de la Vall de Camprodon rebent el suport de pintors Senegalesos de l'Ile de Gore, arquitectes de Shanghai i tants d'altres, a través de la xarxa.
Aquesta nova realitat l'hem pogut viure en primera persona, en mig del no-res, en un indret banyat amb ventisques capcioses i un sol punyent disfressat de colors aterradors, on hem trobat una població amb tons fantasmagòrics, records d'indrets esperpèntics i amb un caire de deixadesa, constatat per les grans quantitats d'instruments i cotxes destartalats que banyen els carrers i les llars dels 400 habitants de Marathon al sud de Texas.
Aquí recobra sentit l'escrit, gràcies a La Loma del Chivo, el nostre allotjament a Marathon com icona d'una llegenda personal compartida. Aquesta alimentada per l'Stan i en Guil, dos persones que com els Aymara actuen en base als nous models de vida del segle XXI, podent viure en aquest racó de món perquè les noves tecnologies han retallat espai i temps de manera aclaparadora, perquè compten amb el coneixement per generar nova riquesa mitjançant el computer i perquè excel•leixen en l'ús d'energies alternatives i l'art del reciclatge; aprofitant els recursos naturals (energia eòlica, solar) i materials usats (el 70% de l'estructura de La Loma del Chivo és feta d'una massa de paper combinada amb ciment). Tenint en compte que el seu projecte s'omple de valors socials, ecològics i econòmics passa a ser d'abast interplanetari!
Nosaltres, ja formem part d'aquesta llegenda personal compartida, al mateix temps que anem moldejant la nostra cap als camins inesgotables i encisadors del S.XXI.


Fortunately, life is a sinuous path with its ups and downs, where we attempt to mitigate the buried heights that allow us to follow the string for achieving our personal legend. This is very well characterized by the shepperd in the novel the Alchemist of Paolo Coelho. Being based in what the main character has learnt in the past, using the wit, the intuition, the reading of signs, new stages and realities, let him reconfigure his knowledge in order to achieve his most valuable goal, his personal legend. We read it like a praise to the particular thought as a maximum expression to attain his goals, with regard to the exchange and transformation of knowledge among people.
Therefore, following this individual aspect as a bedrock, privilege to preserve and enforce, people are able to establish ties based on values, interests principles that end up shaping a personal character that is met at the same time sharing it those with communities, groups or friends. Therefore we find villages, regions, associations, college mates as a representative instrument of shared personal legends.
Nowadays, we can even go further than villages, regions and states, because the space parameter is relative, because we can cut down time despite of we are aware that’s unstoppable, and because knowledge is an inexhaustible source for the creation of new wealth for our personal legends or new ones using new tools in a different reality of life.
It is like this, that we can assert that the administrative boundaries of personal legends are vanished, that the colors of the people who share them are from a huge arrange of tonalities and the modalities of generating wealth, social and economical model have gone transformed, reaching a payoff of shapes which where unimaginable on the times of conventional industry era. Thus we can find entrepreneurs from Timbuktu and Camprodon working together, “Camprodonins” social activists collaborating with people of Ouagadougou, Santa Marta or New Orleans, new sorts of online exchanges services without using the conventional currency, demonstrations for the rights of the farmers of the valley of Camprodon and receiving the support of Senegalese painters of Ile de Gore or Architects of Shanghai and so many others trough the net.
This new reality we have been able to live in first person, in the middle of “nowhere”, in a place bathed with strong wind and a pungent sun disguised of colors, where we have found a population with remembrances of places grotesque and with a look of carelessness, ascertained by the great amounts of instruments and spoiled cars that bathe the streets and the homes of the 400 inhabitants of Marathon in south of Texas.
Here is where our writing recovers its sense, thanks to the La Loma del Chivo, our hostel in Marathon as the icon of a personal shared legend. It is nourished by Stan and Guilford, two people whose way of living is based on the new models of people's lives on this twenty first century like the Aymara.
They are able to live in this corner of the world because the new technologies have reduced space and time in an overwhelming way, regarding to the new models of life because they have the knowledge to generate new wealth through the computer and because they exalt in the way of renewal energies and the art of the recycling; using the natural resources (eolian, solar energy) and recycled materials (70% of the structure of La Loma del Chivo is made combined of a mass of paper with concrete). Considering that their project fills with social, ecological and economical values into account it goes to being of interplanetary reach!.
We are already part of this shared personal legend, at the same time that we keep following our legends towards the inexhaustible and charming paths of the twenty first century

dissabte, 2 de maig del 2009

30 anys a la Xina


Viatjar, entre moltes coses, té l'avantatge de donar-te un marc on les hores no són plenes només d'obligacions, encara que les decisions siguin constants i puguin ser variades. Tens molts espais de reflexió, de "solitud": quan et trobes 10 hores dins un bus, un avió o tren, quan arribes a l'hostal cansada d'informació i només vols seure en un lloc agradable per ordenar pensaments, quan tens una imatge tranquil.la i pausada davant teu, un paisatge especial.... Viatjant trobes aquell apreciat temps per pensar, per deixar respirar la ment, per plantejar-te cap a on camines i què és el que busques. I si alguna cosa teníem clara des del principi, és que tindríem l'opció d'aprendre tots i cada uns dels dies, amb temps per gaudir d'experiències de tants colors i moments de nostàlgia quan sentiríem una olor o mirada que ens evoqués a una situació familiar propera, i al mateix temps llunyana. En resum, el viatge és una barreja entre el què tenim, el què esperem i el què rebem cada dia.
I és així que recordaré aquests 30 anys a la Xina, no només pel detall d'estar a l'altre costat del món, sinó perquè he vist que al llarg de cada un d'aquests anys he après a conèixer i compartir fins poder avui sentir-me apassionadament feliç amb l'Eduard i formar part de la gent que estimo.
Felicitats!


Travelling offers you a handful of empty hours framework without obligations, although you need to take decisions very often. When you travel you find time for reflexion, moments of solitude, for instance when you spend 10 hours on a bus, aeroplane or train, or when you arrive at you hostel exhausted with so much new information and you need to rest in a pleasant place just to order your thoughts, or to stare at an image in front of you, or a special landscape...In short, time to think, time to let your mind breathe and time for what you are looking for.
We already knew from the beginning of our trip that we would have the opportunity to learn from every single day and time to enjoy our “colorful” experiences,too. In addition, we would be able to feel a smell or a glance of what it could remind us a familiar place or people, which are now far away but we feel very close indeed, In fact, travelling is a mixture of what we have, what we are looking for and what we get from every step in every moment.
That’s the way I’ll remember this moment, being 30 years old in China. Because I’m on the other side of the world, but also because I’m going to remember that I have been learning how to know and share a lot of things from then to the times before, and as a consequence, today I’m feeling totally mad and happy with Eduard and with people who I love.
Congratulations!

dimecres, 29 d’abril del 2009

3 fulles d'enciam


Un dels aspectes evidents i claus que ens diferencien als diferents continents, parlant en termes generals, són els avenços i les noves tecnologies. Salvant les distàncies i tenint en compte que les generalitzacions fallen per definició i manca d'exactitud.
I és en aquest sentit que en un país com EEUU hem vist introduïdes noves tecnologies i hem pogut palpar com canvien clarament la comunicació i els hàbits de les persones. Alguns ja arribats a Europa i altres de camí.
Volem destacar en tot això dos punts diferents. El primer, tens la possibilitat d'estar a tothora connectat amb qui vulguis i on vulguis. Fet que té una part negativa, ja que pots estar molt lluny de les persones i de l'ambient del teu voltant en aquell precís moment, però té una part excel.lent, només cal pensar que amb la nostra família ens hem vist i hem estat comunicats durant tots aquests mesos des de qualsevol racó de món, amb millors o pitjors instruments.
Aquest fet crea canvis en l’ambient ja que darrera tot això hi ha un munt de cafès plens de gent només amb els ulls clavats a la pantalla, la gent parlant sola pel carrer a través d'auriculars i un ús constant de iPots, iPhones i no sabem quants més noms de nous aparells amb funcionament permanent. Però al mateix temps hi ha una gran facilitat per trobar informació, per poder treballar des de casa o des d'una plaça, o per saber que està passant a on vulguis del nostre planeta terra.
El segon punt és que hem vist una filosofia en comerços, bars i altres serveis de fes-t'ho tu mateix. I també això té dues vessants. En un sentit demana que sàpigues tot com funciona, fet que només necessita entrar en aquesta dinàmica, i com a resultat obtindràs la precisió, rapidesa i agilitat pel que busques, podràs escollir la quantitat de sucre que vols al cafè, les 3 fulles d'enciam en un entrepà o la quantitat exacte de minuts en una targeta de metro. I com a contrapartida et trobaràs que en algunes situacions no hi ha marge pels paràmetres intermedis, la resposta ha de ser blanc o negre, no hi ha una franja gris davant certs funcionaments i de vegades et trobes lluny de poder ser atès per una persona.
En resum, la nostra capacitat de pensar i escollir com a persones humanes és la que ens pot permetre viure feliçment amb les noves tecnologies. Tot dependrà fins on deixem que formin part de la nostra rutina, quins funcionaments són avantatjosos i útils, i quins innecessaris. Nosaltres, mostrem quina importància tenen les persones que formen part de la nostra vida i cap a on desviem l'atenció, i el temps, cada hora que passa.


One of the key aspects of the differences between continents are the breakthroughs in high tech, although we are aware of most of general assertions fail by definition and they lack accuracy into account.
Is in this sense that in a country like EEUU we have experienced the changes in habits and people’s comunications trough the introduction of new technologies. Some arrived in Europe and other possibly on the way.
Thus, we want to highlight two different points in all of this. The first, that high tech allows you being in touch at anytime and anywhere in the world with anybody. As result of that, there's a negative aspect because you don’t pay attention of people who are around you, but also there’s a positive side that comes directly trough our minds, just glancing back the trip we’ve done letting us being in touch with our families for such a long time.
So this changes due to new technologies, in one hand let us see many bars with a lot of people on their own, people on the streets talking by earphones and others using iPods and iPhones permanently. On the other hand, this new tools make easy our access to information, let many people to work from home and keep us up dated about the fresh news in the world.
The second point is the rise of the philosophy of Do It Yourself in shops, bars, restaurants and others. And this issue has two different aspects too. By one side, once the consumers acquire how to use this new tools, then they can customize his product, so they can get it as fast as they want, with the amount of sugar that they desire, the 3 leaves of lettuce in their sandwich and even the exact amount of metro car. On the other side, you may be involved in situations that you have to choose between white and black because grey doesn’t exist dealing with machines and you require someone to talk to desperately.
All in all, we think that our capacity of adjustment with the new technologies is what will allow us to live happy. Thus, it will depends on everyone of us to find out the best way to fit this breakthrough in our common live and gave its importance when it really is deserved.

dissabte, 25 d’abril del 2009

ITINERARI New Mexico, Arizona, California & Maryland

Tot i el gran interès que segur que tenen els estats de New Mexico i Arizona, no tenim més temps per aturar-nos, així doncs, seguim les llargues autopistes fent altre cop una bona tirada de milles per arribar a Los Angeles el dia esperat, on finalment ens trobem amb la Mireia a l'aeroport. Decidim no visitar encara la ciutat i agafem el cotxe direcció nord, la primera parada serà a Carpinteria i ens servirà de punt de sortida per descobrir Santa Barbara, un lloc de platja tranquil i agradable, ple d'estiuejants. Continuarem per endinsar-nos en un paisatge de vinyes fantàstic, camí de Santa Maria, ens mourem entre els tastets de vi i ceps que van donar vida a la pel.lícula Entre copas.
Després comencem la ruta per la costa de Califòrnia. La primera parada és a San Simeon, on visitem el Hearts Castle, conegut per la seva arquitectura, riquesa, i per ser un lloc on famoses figures eren convidades.
Continuant la costa veiem munts de foques marines jeien a les platges, amuntegades unes sobre les altres, sense més acció que algun ronc o mossegada de tant en tant. La ruta per la costa és excel.lent, qualsevol moment és bo per parar-te en la sinuosa carretera i observar el mar donant cops a les roques i a la terra abrupta que el voreja. Així doncs, sense presses anem seguint el camí.
La pròxima parada és Half Moon Bay on rebem una càlida acollida de la Kathy i la seva filla Alicia que ens conviden a passar la nit a casa seva, i on coneixerem també la Mary Lou. Junts compartirem una bona estona!
I seguim endavant, aquesta vegada fins a San Francisco, una ciutat peculiar i encantadora, amb carrers de forta pendent que donen bones vistes de la ciutat, un gran port, uns bons parcs per reposar, carrers de botigues, la presó d'Alcatraz, uns barris característics per l'origen de la seva gent, com Chinatown i Little Italy, o altres coneguts per moviments socials en defensa de gays i lesbianes, com el barri de Castro, i com no, un famós Golden Gate Bridge que ens va portar fora de la ciutat i des d'on fem una breu parada a la Universitat de Berkley.
El següent destí, els parcs naturals. D'una banda el Yosemite National Park, format per immenses roques de granit que deixen caure l'aigua en forma de cascada i que combinen amb una vegetació de pins sobretot. D'altra banda, el Sequoia National Park, conegut per tenir els arbres amb més volum de fusta del món, amb una extensió increïble i un entorn immillorable, com és el cas del General Sherman Tree que fa 11m de diàmetre. No hi ha prou paraules per definir la bellesa de cada un d'aquests parcs, i amb l'afegit que ens va quedar molt encara per veure.
En aquest punt del viatge fem camí de tornada a Los Angeles, on passarem uns quants dies. La ciutat és molt extensa i el fet que ja no tinguem cotxe ens limita totalment, tot i així, visitem el passeig de les famoses estrelles, el Kodak Theatre i el Chinese Theatre de Hollywood, veiem les platges de Santa Mònica i Venice on pots trobar qualsevol tipus de vestimenta o activitat, voltem amb cotxe per Beverly Hills i Rodeo Drive per veure luxoses botigues de renom, i visitem un downtown per nosaltres poc interessant. En aquesta ciutat fem un nou couchsurfing, serà a casa en Jon i la Liz, amb qui passem bons moments i ens permeten entendre millor quina és la vida en una zona on molta gent ve perseguint el conegut somni americà, ple d’il.lusions, però també decepcions, en una ciutat on les coses són tan efimeres i on els locals, les modes i les botigues es troben en un trànsit cosntant.
I ja només ens queda acompanyar la Mireia a l'aeroport, i un cop allà ens adonem de com de ràpid han passat aquestes dues setmanes! I com de ràpid passa tot plegat...perquè volem a Washington, una ciutat que ens encanta i ens sorprèn, fem una breu visita a la Casa Blanca, al National Mall i al cementiri d'Arlinton, mentre estem instal.lats a casa en Brain i la Lauren, i ja agafem el nostre vol cap a la Xina!! Nou continent i noves sensacions del nostre camí!


Despite of New Mexico and Arizona states seems very interesting, we were running out of time so we just experienced the large highways which took us to L.A where Mireia was expecting us. We picked her up in the airport and we drove up to the coast until Carpinteria. We slept in a motel and from this city we visited two areas: Santa Barbara, whose beaches were really nice and Santa Maria and its surroundings fulls of vineyards, where the movie “Sideways” was shot. Next stop was in San Simeon where we came over the Hearts castle, well known by its architecture and the famous people from Hollywood who where hosted in either. We kept following the coast enjoying the beauty of its landscape and watching tons of elephant seals laying in the sand . Traveling up north to Half Moon Bay, we spent one night in Kathy’s and Alice house. There we had a nice dinner talking with them and her friend Mari Lou who made us feel like being at home.
The following day we drove to San Francisco, a particular and wonderful city with its up and down slope roads, a big harbour, green parks, the Alcatraz jail, and different neighborhoods like Little Italy, Chinatown or Castro which is known for its challenge of the gay and lesbian rights. Finally, we drove across the gorgeous Golden Gate Bridge until Berkeley where we visited the University.
Next step was facing two Nationals Parks. One was Yosemite National Park recognized for its huge amounts of granite stones, waterfalls and landscape. And the other was Sequoia National Park well known for having the trees with the biggest amount of wood in the world. As a curiosity, General Sherman’s tree has 11 metres of diameter.
After that, we came back to L.A and we started exploring it. The city is huge, bad communicated and leaving the car made difficulties higher due to explore it. However, we visited the Kodak Theatre, the Street of the Fame and the Chinese Theatre in Hollywood; Santa Monica and Venice beaches; Beverly Hills and his famous Rodeo Drive Rd where the most expensive shops are located; and finally, the Downtown that didn't have any appeal at all. In that city we couchsurf one more time. It was with Jon and Liz, with them we had a very good time and they gave us a lot of information about the city, like the meaning for many people who goes to live in looking forward to fulfill their dreams, sometimes successfully and other times turning out to big deceptions, or how in L.A everything is make up in a few moments and disappear in the same amount of time.
We went along with Mireia to the airport and then we realized how fast time goes by. Not only for the last two weeks, also for the last months because after that, we flew to Washington where we visited the White House, the National Mall and Arlington Cemetery, staying at the house of Brian and Lauren, and it was time to took the next flight to China!!! New sensations and experiences in our road!


diumenge, 19 d’abril del 2009

Moments


Quan l'Ariadna i l'Eduard van decidir fer el llarg viatge ja sabíem que en algun moment, en algun lloc del camí ens trobaríem.
Després de set mesos aquest instant va arribar i va ser a l'altre costat de l'Atlàntic, als Estats Units, concretament, a Los Angeles.
Quan planeges un viatge, sigui amb amics, família o la parella, tens un munt de sensacions, il.lusions, pensaments de com anirà, què passarà, quines aventures viuràs...En el meu cas els dies previs al viatge van estar moguts per una successió de moments i pensaments d'incertesa, de nerviosisme, d'inquietud, però el que més em neguitejava, el que més em colpia, i amb el que havia imaginat, pensat, somiat moltes vegades era el retrobament, l'instant. L'instant aquell que busques dues cares més que conegudes entre la multitud, on les mirades es creuen i arriba el que tantes vegades havia visualitzat.
És llavors quan començo a compartir amb ells uns dies del seu viatge, com diuen, en un moment d'incertesa global.

Mireia Sala Isern


When Ariadna and Eduard decided to take the trip, we all knew that sometime, somewhere our paths would cross again. After seven months, that particular moment arrived on the other side of the Atlantic Ocean, specifically in Los Angeles.
When you start planning a trip, with friends, family or a couple, many sensations and illusions come to your mind. In my case, this happened in the days before I left home. Thoughts and moments came together bringing nervousness and anxiety that shook all my body, wanting to live that special moment that I had dreamt of since the date of their departure; our meeting.
From that moment on I would go along with them, sharing all those experiences that traveling would offer us, and as they say in the title of their blog, this would happen in "un moment d'incertesa global" which means a period where the world is trembling.

Mireia Sala Isern

dissabte, 4 d’abril del 2009

ITINERARI Virgina,Tennessee,Mississippi,Louisiana & Texas

Passem uns quants dies conduïnt, volem travessar Virgina pel Shenandoah National Park i seguir per un munt de camins que sabem que les vistes han de ser spectaculars, però una boira espesa i la pluja ens en fan desdir. Així doncs ens toca autopista fins a les portes de Nashville, per poder agafar el Natchez Trace Pkwy, una petita carretera, coberta de vegetació que tot just comença a brotar, fem moltes milles sense trànsit, envoltats d’arbres i amb uns paratges genials que ens fan el viatge ben agradable fins entrar a Mississippi. Parem a Vicksburg, on ens passagem al costat del mític riu Mississippi i visitem algunes de les Plantation House, les antigues i espectaculars cases de les plantacions de cotó del s.XIX, la seva arquitectura i els grans jardins fan que avui en dia encara siguin admirades.
Seguint la direcció del riu arribem fins a New Orleans, ciutat de naixement de Louis Armstrong, un lloc ben peculiar, amb un famós centre de botigues, bars i locals de música anomenat French Quartier, un barri de alts gratacels i centre de negocis davant el riu, i un entorn ple de cases unifamiliars. Al primer veïnat on dormim, el pas del Katrina encara és ben present, façanes per renovar, cases abandonades, vidres trencats, fustes caigudes...Però al següent barri les cases són noves, ben pintades, cuidades i amb un bon jardí. Tot i que no presenciem cap espectacle de música, notem la seva presència pels carrers, on espontanis toquen la guitarra, el violí o improvitzen Jazz.
Deixem Louisiana i entrem a Texas, la primera parada és Austin, la capital, també amb molt moviment musical, encara que aquesta vegada més proper al country, i ple d’esdeveniments culturals, la ciutat en sí no té massa interès, el que més ens crida l’atenció és una gran piscina natural no massa lluny del centre. Evoltats de ranxos ens movem per una zona de petits pobles texans com Wimberly, Bandera o Fredericksburg, tot i que no acabem de veure massa bestiar, ja que des de la carretera només pots veure el principi d’una immensa propietat.
Reemprenem l'extensa highway 10 fins a Sonora, on passem la nit agitats per un fort vent fred, i a partir d’aquí comencen milles i milles enmig del no-res, la terra és àrida i les carreteres llarguíssimes. Arribem a Marathon, un poble de quatre cases, qui sap si algunes abandonades, amb patis plens de trastos i un silenci trencat només pel vent, enmig d’aquest paisatge trobem el millor lloc on haurem dormit mai, La Loma del Chivo. L’estructura és el primer que et crida l’atenció, són petits edificis de formes arrodonides contsruïdes a base d’una massa de paper, encara que increïble, l’estructura és perfecte i dóna un to molt peculiar, estan decorats de colors i amb materials reciclats de diferents tipus formant autèntiques obres d’art a cada racó. Amb l’afegit que en Guil i l’Stan són dos persones excel.lents.
Des d’aquest punt tenim accés al Big Bend National Park, un dels parcs menys visitats d’EEUU, però no perquè no sigui atractiu, al contrari, és fascinant poder moure’t entre un desert de cactus i arbustos, al peu de les rocoses Chisos Mountains i banyar-te en unes aigües termals naturals al costat del petit Río Grande a pocs metres de Méjico.
Finalment tornem a l'autopista 10 direcció El Paso disposats a deixar Texas, amb ganes de continuar cap a l’oest perquè quan arribem a California ens espera una visita de casa ben especial!


Ready to drive we would liked to get Virginia across Shenandoah National Park to experience there spectacular views, but we changed our minds because of the bad weather conditions, the fog and the rain. That's why we drove on the highway until Nashville, where we arrived at Natchez Trail Pkwy, a small road canopied with vegetation that was sprouting. There was no traffic, we were just sourrounded by trees and an awesome environment that made our trip pleasant all the way Mississippi. Next stop was Vicksburg. We walked next to the Mississippi River and we came upon some old and spectacular cotton plantation houses dated back to in the nineteenth century, whose architecture and big gardens are still admired by the tourists for their beauty.
Following the river we arrived at New Orleans, a city where Louis Armstrong was born. Ii is a special place, with a famous center full of shops, pubs and music called French Quartier, a financial district with skyscrapers in front of the river, and a detached-house neighborhoods. We spent two days in a place where Katrina's damage is still present. However, nice and careful houses with great gardens were in the second house we slept in. Although we didn't go to any music show, we heard music everywhere in the streets, where people played the guitar, violin or improvised jazz.
We left Louisiana in order to go to Texas, we stopped in Austin, the capital which has many cultural acts and lots of music attractions. We had the chance of seeing a great performance of country music at Jenny's little Longhorn. Apart from that, the city didn't have more interest for us, except for a natural pool near the center. We walked around some ranches between small villages like Wimberley, Bandera or Fredericksburg, but their extensions were so big that we couldn't see any cattle from the road.
We kept driving on 10 Hwy until Sonora where we spent one night feeling the cold heavy wind. From that point we started passing miles and miles in the middle off nowhere, in dry lands and long roads. We arrived in Marathon, a tiny village with deserted houses, junk in the gardens and a silence just broken by the wind. It was there where we found the best place we've ever slept, La Loma del Chivo. We were very surprised by its structure, rounded small houses made of paper, although it seems impossible. The result is perfectly amazing and they are decorated using different colors and all kinds of recycling materials. In short, there is some work of art in any part of the house. In addition, Guil and Stan where two excellent people!
From there we entered Big Ben National Park, which receives fewer visitors than any other national park in this country. In spite of that, it was very interesting to visit a desert full of cactus and bushes, and to soak in a natural hot spring just a few meters from the border of Mexico, next to the Rio Grande. The beautiful rocky Chisos Mountains complete the panorama.
We left the village of Marathon and kept driving on our way to California, where we were expecting a special visit from home!

divendres, 20 de març del 2009

ITINERARI Georgia, New York & Pennsylvania

Tothom sap que estem als Estats del "big", on la coca-cola és gran, també les pizzes, les tasses de cafè, els gratacels, les autopistes,etc. Però hem d'afegir que hi ha un munt de "grans" persones. La nostra arribada a EEUU ha estat agradable i les persones que hi hem trobat ens han facilitat sempre moure'ns i trobar bons llocs, només calia badar en alguna cantonada perquè algú es parés pel carrer per demanar-nos si necessitàvem ajuda.
L'avió arriba a Atlanta (Georgia) i com a fet inusual per l'època ens espera una bona nevada! Tenim sort que ens vénen a buscar a l'aeroport i arribem a casa del nostre primer Couchsurfing. És a dir, formem part d'una comunitat virtual de persones de tot el món que acollim viatgers a casa nostra i busquem gent que ens ofereixi un llit o un sofà quan estem viatjant, en aquest cas la Caroline és el nostre contacte i amb ella i els seus companys de pis, en Mad i la Liah compartim uns bons moments. Atlanta en certa manera sembla deshabitada, hi ha moltes zones residencials, tothom es desplaça amb cotxe i els carrers són buits, per nosaltres el més interessant és visitar el museu de Martin Luther King Jr, on exposa la seva vida, el seu pensament i tot el que va permetre un moviment de gent negra lluitar a favor dels seus drets.
Després d'uns dies agafem un bus i anem fins a New York city, aquí comença la nostra adaptació al nou medi. En primer lloc, ens comprem un petit portàtil, és més economic i fàcil comprar-lo que conectar-nos a cybercafes cars i difícils de trobar, ja que aquí tothom té el seu propi ordinador. En segon lloc, lloguem un cotxe per poder recórrer els indrets més perduts, gaudir del paisatge i de certa independència, ja que fa més de 6 mesos que només utilitzem transport públic. New York ens encanta té un munt de coses per descobrir: anem als llocs turístics i mítics de Manhatan, veiem la immensitat de la ciutat des de l'Empire State, passegem per Central Park, anem a alguns museus com el MOMA (museu d'art contemporani que ens va sorprendre molt), visitem locals de nit, de dia...i també coneixem el barri de Brooklyn, una zona amb molta personalitat, amb una estructura de grans naus industrials o edificis, convertits en locals i restaurants "cool" i ple de lofts a preus poc econòmics, on tots els joves més inmersos en les noves tendències volen viure. En aquesta ciutat tenim la sort de fer un segon Couchsurfing a casa la Martha Ma amb qui tenim grans xerrades, intercanviem experiencies de viatges i recollim bona informació.
Il.lusionats per conduir i amb un cotxe espaiós i amb canvi de marxes automàtic iniciem la nostra ruta cap a l'Oest. La primera parada és Lancaster (Pennsylvania) coneguda turísticament per viure-hi els Amish. En aquesta ciutat ens acullen una família amable i senzilla que ens apropen a les seves costums i formes de viure de la seva comunitat, són en Clair, l'Anna i els seus fills Kirsten i Brennen. El seu tarannà actiu i amb ganes de conèixer ens permet tenir llargues converses amb ells i entendre més d'aprop quina és la seva realitat i la dels Amish més conservadors. Tenim la sort de poder visitar la granja dels pares de l'Anna i compartir un dissabte amb tota la família fent melmelada de pomes i també veient el procés de producció dels productes que vènen a les seves botigues. la nostra aportació és fer un bon plat de pasta amb bolets per tota la colla, un menú que no té froneteres.
El següent lloc és Gettysburg, on parem un matí per veure on va tenir lloc la batalla més important de la Guerra Civil al 1863, que va facilitar uns anys més tard que la victòria dels estats de la Union Army fos possible. Com a curiositat, el nostre guia va ser un CD on explicava cada punt que recorries amb el cotxe i t'indicava com arribar al següent lloc, ja que la visita dura més de 2h.
Per cert, un canvi important des que som per aquí son les mesures, perque sí és cert que al llarg del viatge hem canviat els euros per CFA, pesos, dolars, soles o bolivianos i ens alguns casos els kilos per libras, però ara és un jeroglífic. Tenim Fahrenheits per la temperatura, milles, inches i yardes per les distàncies, galons pels litres, els feet per l'altitud, les àcrees pels terrenys, els pounds pels kilos i...en fi, nosaltres no sabem ni quin dia, ni quin mes vivim, tot i que això, almenys de moment, no canvia!


Everybody Knows that in the States everything is huge, a coke, portions of pizza, cups of tea, skyscrapers, highways,etc. but we want to add that we met awesome people that make us easy to move to everywhere.
We arrived in Atlanta (Georgia) by aeroplane while was snowing, something weird in March and a friend came to pick us up fortunately, she was our first Couchsurfer, a member of the virtual community that host people and ask to be host when they are traveling like us. She was Caroline and we had a nice time with her and her roommates Liah and mad. Atlanta seems an uninhabited city, is a residential place where everybody moves by car and streets are always empty, for us the most important thing was visiting the Martin Luther King Jr. Museum, where is showed his life, thinking and all around the black people movement that was fighting for their rights.
After a few days we took the bus until New York where we faced adapting our new environment. First of all we bought a mini laptop, more economic and easy to have one of this than use the few and expensive cybercafes in the city. Secondly, we rented a car because we'd like to travel to remote places, to get to scenic roads and we would have more independence after 6 month using public transport. We loved New York, there were a lot of things to visit: we went to the touristic places in Manhatan, we saw the city from the top of Empire State Building, walked around Central Park, visited museums for instance MOMA, art museum. We were impressed. We went out at night and during the day...and also, we visited Brooklyn, Particularly places that were built as huge warehouses or factories that now are cool places such as restaurants and expensive lofts, where all cool young people would like to live. In Manhattan we couch-surfed again. This time with Martha Ma. All of us together chatted a lot and exchanged traveling experiences and we got tips for our travel.
We were excited about driving a big American car with automatic transmission. It's this car that will get us started on the trip to the West coast. The first stop was Lancaster, Pennsylvania well known its Amish people.
In that city, a welcoming family took us in. They let us see their customs and the ways of their community. They, Clair, Anna and their children Kirsten and Brennen were so helpful. The way they live and their anxiousness for knowledge led us into long conversations. We learned a lot about them and the Amish who are more conservative. We were lucky to visit Anna's parents house and spent a Saturday with them making some apple jam and learning the process to make some other products that they sell in their own shop. We cooked some pasta with mushrooms to thank them their kindness.
Next place was Gettysburg, where we spent one morning around the most important battlefield of the Civil War. That battle in 1863, was what permitted to Union forces to proceed to get the power some years later. Our guide was a CD which gave us the tour, explained to us where we had to go and where to stop every time and explained all the stories about every interesting point, during 2 hours.
Anyway, something that is so different from what we are used to are the measures. We 're used to changing euros for CFA, pesos, dollars, soles or bolivianos during our trip. But now is incredible, we use Fahrenheits instead of Celsius degrees, or miles, inches and yards instead of Kilometers, meters and centimeters for distances, gallons instead of liters, feet for the altitude, acres for square meters, pounds instead of kilos and...in fact, we never know which day or month we are at, although this hasn't changed yet!

divendres, 13 de març del 2009

ITINERARI Bolívia

Arribem pel nord de Bolívia, travessar frontera és molt senzill i aquesta vegada en un entorn privilegiat, vorejant el mateix llac Titicaca. Al cap de pocs quilòmetres estem a Copacabana on restem una nit i despertem aviat per agafar una barca fins a la Isla del Sol on passem uns dies ben agradables (text dels Aymara). Un cop tornem a terra arribem fins a la capital, La Paz, en algunes zones caòtica i desordenada, plena de cases que s'enfilen en el pendent de les muntanyes fins que no deixen ni un tros de terreny verge. Ens passegem pels carrers i barris del centre i per sorpresa nostra veiem gent amb la cara completament tapada amb passamuntanyes, treballen de limpiabotas.
El nostre camí continua fins a Oruro, famós per la música i els colors del seu Carnaval i des d'allà agafem un tren còmode i espaiós que ens porta a Uyuni, on comença el nostre impressionant tour pel Salar (explicat a No només Pura Sal) .
Més endavant ens parem uns dies a Tupiza amb la idea de fer noves excursions per les quebradas, però finalment acabem reposant i fent vida al poble.
El següent pas és Pototsí, la ciutat mes alta del món (en principi), a més de 4000m, un lloc agradable tot i tenir temperatures fredes durant gran part de l'any. Coneguda per les seves mines, on el desconcert de les condicions dels miners i la manca d'aire quan t'endinses a elles et deixen en un estat de xoc durant uns instants (text El Tío).
Continuem fins a Sucre, l'anomenada ciutat blanca, antiga capital boliviana, neta, colonial i ordenada, amb un centre espaiós i tranquil. Aquí, en una casa familiar amb terrasseta passarem una setmana, compartint experiències amb altres viatgers i celebrant els dies de carnaval. De fet, la festa grossa serà el pròxim cap de setmana, però fa molts dies que pel carrer sona música i xerangues i a tothora esta permès tirar globus d'aigua i espuma a la gent que passa pel carrer, des dels balcons, cotxes o cantonades, però sempre de lluny, sempre evitant ser vistos cara a cara...i això és graciós una estona, però pesat durant dies, i més quan no ets a casa i tens poca roba per canviar-te… En fi, estem al continent dels carnavals! I en realitat per la gent d’aquí té gran importància i el gaudeix i l'espera amb ànsies durant tot l'any!
El nostre punt de sortida serà La Paz, on agafarem un vol fins a Bogotà i després d'uns dies de preparar-nos pel gran salt...volarem cap als States!!


We reached Bolivia, crossing the border near the Titicaca’s lake. We spent one night in Copacabana and then we took a boat to Isla del Sol (we talked about it in the Aymaras's text). After that, we went to the capital, La Paz, sometimes chaotic and untidy, and it was very surprising for us to see people who were working like a shoeshine boy wearing a balaclava.
We went south to Oruro, famous for its carnival, where we took the train until Uyuni where we visited the Salt Flat (we mentioned it in ”No Només Pura Sal”) and then we came over Tupiza for a few days.
Next step was Potosi, the highest city in the world, 4000m above sea level, which is well known for its mining traditions since the last 500 hundred years. Once there, we visited them and we were able to feel just a little bit like what these people experience in their lives. Besides, we can assert that the city is pretty cold but comfortable, and people are very easygoing so a long stay is pretty advisable.
Facing ……. East we got to Sucre, the ancient capital of Bolivia, with its whitewashed colonial buildings and peaceful atmosphere that let us has a tremendous rest. We spent a week in a magnificent familiar house, exchanging our experiences with other travellers and celebrating the Carnival. In fact, the Carnival has been taking place every day and it has lasted after fifteen days; there was always music and people who threw water balls everywhere, something that it wasn't always funny for us. Anyway, we realized that we were in the continent of the best Carnivals and most of the people had longed for these days with extremely anxiousness.
Our last stop was in La Paz where we took an airplane to Bogotà, where we spent some days preparing our next trip to the States!!

diumenge, 8 de març del 2009

El Tío


Per nosaltres una nova realitat, un món desconegut, un espai d'interès per conèixer entre passadissos foscos, estrets, plens de pols i d'aire asfixiant; per altres el seu espai de treball sabent que això comporta una mort directe o un camí mes curt en la vida. Una bona referència per veure els miners de Potosí és el documental El minero del Diablo que va ser gravat dins el mateix Cerro Rico.
Les mines estan explotades per Cooperatives, però la contradicció és que el treball és individual, no es regulen ni les hores, ni la seguretat, ni l'edat dels miners...cadascú lluita per trobar una zona de minerals i un cop descoberta treballa hora rera hora sens parar, mastegant fulles de coca per reduir el cansament i la gana, sense un sol àpat que no sigui a la matinada, sense més espai que un m², sense més llum que un frontal, sense més esperança que aconseguir algun mineral. En definitiva, són Cooperatives però la seva tasca més rellevant és la celebració de festivitats de gran importància per ells.
Quan entres dins les mines sembla que el temps no ha avançat, les condicions i el material que utilitzen és gairebé el mateix que fa 500 anys, i d'aquí també surt l'origen de moltes creences dels miners, així com l'existència de El Tío.
Els colons que fa segles van arribar a Potosí van crear un Dios al qual els indígenes poguessin témer dins la mina, com que en l'alfabet quechua no pronuncien la "d", va ser aviat anomenat Tios, i finalment va passar a ser el Tío. Aquest està escenificat a cada mina amb un ninot en forma de diable, i encara avui en dia els miners l'adoren i li demanen protecció amb regals i oracions, de fet els miners creuen absolutament que la seva sort dins la mina està totalment a mans d'aquest. Però és difícil pensar que no hi ha res més que pugui definir o millorar les seves condicions, el seu poder adquisitiu, el seu funcionament...
Dins els passadissos respires foscor, angoixa, incertesa, silicosis, manca d'escolaritzacio, mort prematura, atzar, contaminació i por. Tot en mans del Tío? I és que no et pots quedar indiferent, totes les sensacions que vam poder sentir s'allarguen quan surts a la claror del dia i deixes enrere tot aquest món de gent que pràcticament viu en un forat.
Una experiència més del nostre viatge per no oblidar, però aquesta vegada no per la seva bellesa.


For us another reality, an unknown world, a place where we are interested in, among dark narrow corridors, a lot of dust and suffocation air; for others their work place although they know it means to die or a shorter life. We recommend you a good documentary to see, "Devil's Miner", WHICH was recorded in the same Cerro Rico (Rich Mountain).
The mines are exploited by Cooperatives. However, the work is individual, working hours are not under control, there's no security, the miner's age is not regulated...everyone tries to find a rich zone of minerals and when they get it, they work long hours without stopping, chewing coca leaves to reduce their fatigue and their hunger, eating once a day in the morning, without more space than a few square meters, without more light than a torch, without more hope than to achieve some minerals. In short, they are Cooperatives but their most important task is being in charge of celebrations or festivities, which has great importance for them.
When you get inside one of these mines it seems that time didn't go by , conditions and material are pretty the same than 500 years ago. In the same way, they have a lot of beliefs from that period of time, as well as the existence of The Tío.
When colonisation arrived at Potosí they made up a Dios (God) whom natives could fear inside the mine. As in the quechua alphabet they don't pronounce the "d", It was soon called Tios and finally,Tío. He's represented like a devil, and it is located inside every single mine, and nowadays the miners still adore him and ask for protection offering presents and prayers. In fact, the miners believe that their luck inside the mine is on to the Tío's hands. But It is difficult for us to think that anything else can improve their conditions, purchasing power, way of working...
Inside the corridors you feel darkness, anxiety, uncertainty, silicosis, lack of education, premature death, luck, pollution and fear. Is Everything in hands of The Tío?
You can be insensitive in front of that. When you reach the sun outside, you are not able forget that entire people who are almost living inside that hole. That's another experience that we'll never forget about our trip, but this time not for its beauty.

divendres, 27 de febrer del 2009

Shane


Apassionat del cinema sempre m'han commogut els clàssics. És evident, que donat el ventall de gèneres que ens ofereix la indústria cinematogràfica, drama, musical, aventura, comèdia, eròtic, històric... sempre tens predilecció per algun d'ells. En el meu cas, ja de ben petit sempre em van fascinar els Westerns.
Recordo com amb el pare mobilitzàvem a la resta de la família per prémer aquell famós botó vermell del vídeo, el REC, per poder anar ampliant la videoteca de Can Sala, i després, un cop immortalitzades les pel.lícules ens passàvem hores i hores "flipant" amb totes aquelles americanades, que reflectien la lluita de poders, les colonitzacions i els canvis que anaven patint i transformant la societat dels diferents estats d’Amèrica.
La llista és extensa, des de L'Home que va matar a Liberty Valance amb un Lee Marvin estelar; Rio Bravo amb John Whayne i Robert Mitchum; Sólo Ante el Peligro amb l'atractiu i camaleònic Gary Cooper i la bellesa de la Grace Kelly; La Diligencia altra vegada amb John Whayne; El Sargent Negre amb en Woody Strode i en Jeffrey Hunter; L'Home de Laramie i Winchester 73 amb en James Stewart; Duelo de Titanes amb Kirk Douglas i en Burt Lancaster i un llarg etcètera. Totes elles fantàstiques, particulars, diferents, però n'hi ha una que especialment va copsar a tota la família de manera desproporcionada, inclús a la meva germana, que per norma general no aguantava aquest tipus de pel.lícules, va ser Shane, traduïda a l'espanyol amb el nom de Raíces Profundas.
El nostre viatge és tant apassionant, tant ric, que la barreja d'escenaris, olors, paisatges i gent és capaç de transportar-te de manera viva i fugaç al record de temps passats a partir de la composició d’imatges i paraules que s’entertolliguen en aquest interval de temps passat i present. Així, la situació de conèixer un jove viatger australià, prim i esvelt, simpàtic, aventurer, amb ganes de viure món abans de tornar a les seves terres, m'ha permès reviure aquella obra d'art interpretada per actors de primer nivell. Amb un jove Jack Palance, fent de pistoler a sou, mercenari sense escrứpols, sense cap mena d'ideal més lluny del whisky, les seves pistoles negres àvides de mort i anhelant mostrar que era el més rápid del far west; l'Alan Ladd com a pistoler penedit, trist, amargat, carregat de valors, amant de les causes perdudes i amb ànsies per establir arrels en algun indret on no el coneguéssin per poder canviar de vida; i en Brandon De wilde, en Joey, un xicot de poca edat que va captivar al món per la seva tendresa, pel seu somriure aclaparador i per un físic esquifit on ressaltava el seu cabell ros radiant.
Amb l'amic australià, hem interpretat i recordat famosos passatges de la pel.lícula, els hem compartit amb altres backpackers i l'escena ha esdevingut entranyable quan en despedir-nos donant per acabat el dia, arribava aquell moment màgic on li etzibíem allò de: No te'n vagis Shane, Shane no te'n vagis... Shane!!! I és que aquest és el nom del jove viatger.


Excited from the cinema always the classics have been me touching. Obviously there are many types of films in the cinematographic industry, drama, comedy, musical comedies, erotic, historical… but you always have predilection for one of them. In my case, since I was a kid I have been always fascinated by the westerns.
I remember when my father and I made efforts to mobilize the substraction of the family in order to press that famous red button of the video, the REC, in order to keep on extending the video library of Can Sala, and afterwards, time went by resting in front of the TV and admiring those fabulous movies which reflected the changes due to colonization and fights of powers that reshaped the American society in every state.
The list is extensive, from The Man who killed Liberty Valance, with a great performance by Lee Marvin; Rio Bravo with John Whayne and Robert Mitchum; High Noon with Gary Cooper and the beauty of Grace Kelly; Stagecoach another time with John Whayne; Sergeant Rutledge with Woody Strode and Jeffrey Hunter; The Man from Laramie and Winchester 73 with James Stewart; Gunfight at the Ok Corral with Kirk Douglas and Burt Lancaster, and a length etc. All of them are particular, especial, different from one to another, but there is one that especially impact our family with a great deal, even to my sister, who normally couldn’t stand this sort of movies, it was Shane.
The trip is so amazing, as much passionate, as rich, that the mixture of stages, smells, and people drive us vividly and fastly to the past thanks to the composition among images and words interconnected in this range of time between past and present. Thus, meeting an Australian guy, thin and slender, friendly, and adventurous, who got a mind to know and see as much as he can travelling around the world, before he comes back to his Australian shores, has allowed me relieve that work of art, performed by actors of first level, such a young Jack Palance, acting as a gunman on salary, without neither sentiment nor ideals further than his whisky his guns and expecting to show to everyone that he was still the fastest gunner in the far west, the Alan Ladd, as a regretted gunman, turned bitter, sad, loaded of values, loving the lost causes and willing to start a different life somewhere his past wasn’t known, and Brandon De wilde, Joey, a young kid with a tiny body where his blond hair highlighted radiant and whose smile and tenderness captivated the world.
Along with the Australian guy, we have performed, remembered famous passages of the movie, we have shared them with other backpackers and the biggest moment comes when we say goodbye because the day has gone, and it arrives that great and magic moment when we claim louder, Don’t go Shane, Shane don’t go, Shane!!!Thus, this is the name of the Australian guy.

divendres, 20 de febrer del 2009

Els Aymara, gent del segle XXI



Quan entrem a Bolívia, ens endinsem a visitar el majestuós llac Titicaca. Hom recorda la particularitat d´aquest nom, perquè en els seus anys d´estudi d´Història sempre hi feiem alguna ensopegada, ja fos a l´hora de pronunciar-lo, bé d'escriure´l correctament o de situar-lo en el mapa. Situat a 3800m sobre el nivell del mar i amb una àrea aproximada de 8300 km2, el seu camí d´exploració és a partir de petits poblets que jauen a les seves ribes i des de terres que suren agermanades en la immensitat del seu cabdal.
En un d´aquests petits illots flotants, la Isla del Sol, hem descobert un espai màgic, especial, digne de relat poètic, que ens ha transmès sensacions que al llarg del viatge encara no havíem experimentat. Lluny de la imatge idealitzada d´un paradís escenogràfic sense turistes, aquest apèndix del Titicaca, gaudeix d´un turisme incipient, constant, que ha permès dinamitzar la població local que hi habita, però compta amb la particularitat que la nostra presència no modifica en escència el tarannà de vida dels Aymara.
Els Aymara, gent de mirada curiosa i de to baix en la parla, posseeixen aquella classe innata en el caminar, en el desenvolupament de les seves tasques de la terra i exel.leixen en el tracte personal. Ens han permès gaudir d’un espai autòcton i autèntic amb turistes, on nosaltres bocabadats per la bellesa de l´escenari que ens ofereix l´indret, amb el llac com a centre d´atracció i com a fons majestuós la cordillera andina, hem pogut viure aquells moments de silenci, multiplicitat de sensacions fugaces que tots cerquem en la vida. Malgrat pensar que viuen a les antípodes de la civilització, com a societat arcàica, prehistòrica o atraçada, en ells hem pogut detectar alguns dels trets característics dels prosumers, persones que configuraran les noves societats del segle XXI. Consumiexen allò que produeixen i el petit excedent que tenen en fan comerç; tenen un treball parcial que correspon a les tasques encaminades als turistes; el seu model de vida reafirma la unitat familiar, gestionen la seva empresa amb gran naturalitat, com a forma de vida, amb el conjunt de la família; s’estimen i mimen l´entorn en el que viuen perquè el consideren matèria viva i són concients de la seva trascendècia; consumeixen poc combustible perquè treballen a casa i els desplaçaments que realitzen són bàsicament d’oci i/o necessitat. En el seu ideari la paraula maximització dels recursos naturals, que va estretament lligada amb el concepte d´amortització, i per tant de la seva mort o inutilitat, no existeix, perquè això sí que ho consideren ordinari, vulgar i/o prehistòric. Hem respirat, palpat i connectat amb una comunitat que treballa amb mètodes rudimentaris i arcaics per fer front als treballs de la terra i les seves ocupacions turistiques, però que compte amb molts dels trets essencials, que molt probablement redifiniran els models de treball, família i entorn social de les noves generacions del segle XXI.
Amb tot això, no insinuem un pas enrera cap a l'edat de pedra, ni a temps de treballs forçats, sinó que amb l'impuls de les noves Tecnologies de la Informació i Comunicació, creiem que la gent cada vegada treballarà més des de casa, que aquest fet permetrà estar més temps amb els fills i realitzar treball comú, fet que reforçarà la unitat familiar, que la llar multiplicarà els seus usos com a espai social, educador i econòmic, i que part de les reparacions bàsiques de manteniment de l'immoble i la generació de certes matèries primeres pel consum diari, les realitzarem nosaltres mateixos.
Els Aymara, ens conviden a fer una ullada en el passat i reflexionar en molts comportaments que fins ara havíem catalogat com imprescindibles i ens permeten mirar el futur amb grans dosis d'optimisme.


We reached Bolivia willingly to start exploring the Lake Titicaca. It sits 3800m above sea level making one of the highest commercially navigable lakes in the world. Its area is about 8300 square meters and there are many ways from where you can come over it, from the small villages of its surroundings or from the islands located in the middle of its water too. From one of this islands, Isla del Sol, we have discovered a magic and a very special place, with stunning scenery that made us feel in a way that we hadn't experienced before, in many countries and cities also so far away. It might seem that we have found the idealistic image of a non touristy place with only locals. However, this spot has a steady flood of tourists, whose presence doesn’t break their way of living at all. Although the Aymaras are shy people and not very talkative people, but they’ve got a particular charm developing every kind of task they do;gathering the cattle, cultivating the land, looking after their children and excelling getting on with other people. We might think that their way of life is prehistoric, archaic or even retrograde, but what it seems to us is that they have got some features of the prosumers, the people of the twenty first century, whose lives will be reshaped in order to adjust to the new circumstances that we’re facing as a human beings in this world. They eat what they cultivate and commerce with the small amount left; they work part time in the tourism industry; they love and take care of their environment because they are aware of its importance; they don’t spend much fuel because they work at home and only take transports in purposes such holidays or real need. It doesn’t come to their minds to exploit the natural resources until its death, even when they know they could get better revenues, so this assumption is inconceivable for them. We have come up with a community which hasn't already got the high technology yet, so they keep working with rudimentary tools, but with some features of living that probably might become a pattern in this twenty first century. With this assertion, we d'ont mean that we'll be back to the stone era, but we believe that the house is going to be the headquarters of the social life, the education of children and the enterprise where we'll generate our revenues. The Aymara, invited us to have a look at our past and to reflect on some behaviours that we considered vital in our lives, and also they helped us to look at the future with a huge optimism.

dilluns, 16 de febrer del 2009

No només "Pura Sal"

El nostre tour al Salar de Uyuni ha estat sorprenent, perquè si bé és conegut internacionalment que a Bolívia hi ha un immens salar a 4000m d'altitud, testimoni d'un llac que va existir a la prehistòria, el que no sabíem és que els seus voltants eren plens de meravelles, no es tractava només de pura sal.
Comencem la nostra excursió amb una breu visita al Cementerio de trenes. Continuem fins trobar-nos enmig de kms, kms i kms de salt en un calmat paisatge blanc, la nostra parada al centre del salar, a la Isla del Pescado, ens permet tenir una vista privilegiada de tot l'entorn enmig dels cactus que habiten l’illa. Però el camí continua, ens arribem al peu d'un volcà actiu envoltat de roques volcàniques que el fan encara més especial. El següent pas ens porta a les lagunas que dibuixen uns perfils i colors inexplicables, estant plenes de flamingos i el fons sempre és espectacular, la més destacada: la Laguna Colorada (de tons vermellosos). A partir d'aquí arribem als anomenats Geisers(fortes sortides d'aigua calenta i vapor de la terra creant una xemeneia de fum), i a les fumerolas, on un xup-xup de fang apunt de bullir desprèn grans quantitats de fum que a estones et fan tornar invisible. El regal va venir al final, en un paratge a 4800m d'altitud, quan vam banyar-nos a les 8h del matí a unes aguas termales naturals que estaven a 35C°. Vam canviar els jerseis i gorros necessaris per la fresca matinada, per un banyador i una piscina d'aigua calenta amb un paisatge de fons excepcional. Només podem afegir que el trajecte entre un lloc i l'altre no va deixar mai de sorprendre'ns. El nostre pas amb el 4x4 va ser enmig de deserts, muntanyes marronoses i rogenques, canvis de colors del paisatge, perfils suaus, terrenys únics, i en qualsevol cas, un plaer per la vista en tot moment.
Bolívia, un país tímid i desapercebut, dels més pobres d'aquest continent, amb uns recursos naturals brutals, com el que hem descrit, i tants d’altres. Increïble!


In this writing we'd like to express our fascination about the three days tour that we did in the Salt flat of Uyuni. Everybody Knows or has heard something about the Salt flat, but what we didn’t expect at all, were the stunning resources surrounding it which belongs to the Potosi region, too.
We started visiting the Train Cemetery, then “la Isla del Pescado” which is located in the middle of the Salt flat. The following step was looking at an active volcano and a lot of colourful small lakes full of “flamingos” totally amazed.
Last day we woke up at five o’clock in the morning in order to visit some Geysers and “Fumerolas”. Finally, this marvellous area gave us the last present of the day, letting us swimming in a natural hot spring (35 degree Celcius), at 4800m above sea level in the middle of a stunning scenery of chains of mountains that were around us. Besides, we can ensure you that all the paths that we did by car, were worth because of the gorgeous desert's landscape and magnificient mountains alike.
Bolivia, as the poorest country in South America, hasn't got the influence and recognition as most of its neigbours but has an array of natural resources that make us claim louder... Incredible!!!!

dimecres, 28 de gener del 2009

ITINERARI Equador i Perú

El nostre pas per Equador és breu, de fet quan hi som veiem que seria un país interessant per visitar, però nosaltres tenim pensat caminar direcció Perú. Així doncs només estem una setmana en aquest país. Parem a Quito, una gran capital a quasi 2000m d’alçada i amb 3 milions d’habitants, allà trobem el millor hostal que hem estat mai, el Bambú Hostel, tenim tot el que podem necessitar, és en part com sentir-nos a casa, i des de la cuina o la terrassa que queden a força alçada tenim una imatge meravellosa de la ciutat, veiem un perfil de cases, carrers i blocs de pisos enclotats entre les muntanyes. Després anem fins a una nova ciutat colonial, Cuenca, al sud del país. Travessar frontera ens suposa molt de temps, llargues cues de persones que volem creuar, moltes finestretes d’atenció i poc personal d’immigració treballant. Finalment, és el nostre torn, entrem a Perú.
Fem un llarg camí fins a Lima. I al contrari de la imatge verda i muntanyosa que sovint tenim d’aquest país, travessem en bus per la Panamericana, trobant zones completament àrides, grans dunes al costat del mar, pobles amb cases precaris i les restes d’un huracà que no fa massa temps va afectar la zona.
Lima és de nou una capital immensa, però no ens desperta massa interès, per tant, baixem d’un bus per pujar a un altre fins arribar a Nazca. Aquest poble és conegut per unes línies que només pots veure amb avioneta i que diuen que van traçar els Incas, hi ha algunes incògnites sobre la seva aparició.
Després d’uns dies anem a Cuzco, capital de l’imperi Inca, una ciutat molt rica, plena de turistes TOT l’any, amb una immensa Plaza de Armas al centre, envoltada de esglésies, carrers empedrats, passadissos de voltes i estrets carrers plens de botigues de jerseis i gorros d’alpaca, motxilles, agències de viatges, etc. La ciutat i tots els seus voltants acullen un munt de testimonis dels assentaments Incas en aquesta zona.
Aquest és el nostre punt de partida fins al Machupicchu. Després d’una excursioneta amb colectivos, uns km a peu per la via del tren i una breu parada a Aguas Calientes, ens aixequem a les 4h de la matinada per pujar una forta pendent de 1746 escalons (que vam comptar un a un), per arribar finalment a La ciutat perduda del Incas, al cim del famós MACHUPICCHU. Passegem entre les pedres, la història, les creences i la sabiesa del Incas, entre la boira fugissera habitual d’aquesta epoca, esperant que no ens plogui i respirant assentats observant tal riquesa. Impressionant!
Retornem a Cuzco, on passem encara uns quants dies a l’Hospedaje Inka, un lloc molt agradable, al cim de la ciutat, amb unes vistes increïbles, i on coneixem altres viatgers com la Megan i en Crispin, de Nova Zelanda.
El nostre camí ens porta a Puno, al peu del llac més alt del món, el Titicaca. Seguim la carretera que el volteja fins a travessar frontera i entrar a Bolívia sense deixar el llac.



Itinerary in Equador: We visited just Quito (nice big city, 3 million of inhabitants and 2000m d’altitude) and Cuenca (colonial city).
Itinerary in Perú: We passed trough Panamericana road until Lima. Then we visited Nazca Lines, Cuzco (Inca’s capital, very interesting). We climbed Machupicchu (gorgeous) and we arrived in Puno and Titicaca’s Lake.

divendres, 23 de gener del 2009

Sancocho, sobrebarriga...mutilarse?


Colòmbia, no pot ser sinó un lloc especial, marcat per la història i internacionalment conegut per un munt de referències que no l’embelleixen, però no han aconseguit desmereixer-la.
Un dels primers fets que et crida l’atenció és veure com en un país de tant anys de conflicte, la gent és tant amable i carinyosa. De seguida et donen informació i sempre acompanyen les frases amb un Sí, mi amor, o No amorcito, o Pués claro mamita. I mentre somrius per la manera com es dirigeixen a tú, a pocs metres veus realitats ben dures. Un país on trobes droga amb tanta facilitat i que mou tants interessos i diners, no deixa sinó un munt de testimonis pel carrers, i quan arribes a veure algun nen de 9 o 10 anys amb els ulls a l’infinit, diambulant pels carrers a ple dia sense saber on es troba, la cara et canvia.
Però la geografia d’aquest país és impressionant, tres serralades el travessen, el mar Carib el banya pel nord i el Pacífic per l’oest, sense oblidar que l’Amazones en pren una part. Aquesta diversitat el fa un lloc especial i permet que vagis on vagis l’entorn sempre sigui sorprenent.
Les diferències econòmiques mantenen el país en dues realitats, la dels rics ( pocs i amb una bona educació privada, entre altres coses) i la de la resta (la majoria, i amb una educació molt bàsica i insuficient, entre altres mancances). És probablement per això que segons amb qui parlis et dibuixara una realitat o una altra com si no parlessin de la mateixa Colòmbia, perquè ser pobre vol dir ser ignorat, però ser ric vol dir estar en el punt de mira de molts.
De fet, pots viatjar pràcticament per tot el país amb facilitat, encara que sempre vigilant, un descuit o la casualitat d’estar al lloc inoportú per tú, i oportú per altres personatges, et pot causar algun entrebanc que probablement, i des de la nostra escala de valors, es tracti només d’alguns pesos.
Mentre la música no deixa mai d’acompanyar-te, i les melodies i les lletres parlen de desamors, de promeses de fidelitat, o de les ànsies de posseir una dona, el rumbeo a les nits deixa testimoni d’un bon ritme a l'hora de ballar.
I en darrer lloc, la descoberta de noves paraules o frases que van prenent sentit. Perquè que creus que menjaries si el almuerzo és sancocho y sobrebarriga? Què aniries a fer a un lloc que diu Clínica de Ropa? Què compraries en una Droguería? Que contestaries si la botiguera et diu A la orden, mi amor? Deixeries entrar a algú amb una trapeadora? Compraries minutos? Et deixeries mutilar? Nosaltres ho vam probar a Cali i va anar prou bé, no?
Colòmbia...una terra molt interessant de conèixer per trencar alguns tòpics i veure la dura realitat d’altres.


Colombia is internationally well-known for unpleasant things but despite of that, we can ensure that it won´t let you down.
We write in the article that we were surprised when we just arrived because although the permanently conflict, people are friendly and lovely. However, while you are thinking about that, next to you hard things happened, drug is something easy to find here, but your face falls when you can see a young boy completely drug.
Apart from that, while geography is amazing (mountains, Carib’s sea, Pacific’s sea and Amazones), the economically disadvantages are so big, depend on who are you talking about (the rich or the poor) they explain different things about their reality and It seems that they don't live in the same country.
It’s easy to travel around Colombia, you just need to be careful and not to stay in the wrong place, It can cause you some little problems (normally, just money problems). But it's also nice because there are a lot of music, love’s songs and dancing at night.
At the end we said that although we are Spanish speakers we also learn a lot of new words, we write in the article some words that weren’t understandable to us before we arrive in South- America.
It’s very interesting to visit Colombia in order to break some clichés and to corroborate others.