ITINERARI Filipines

Entrem a Filipines via Manila, una ciutat gran i ordenada per barris, nosaltres ens allotgem a Malate, una zona d'hostals, bars, algun gran "mall" i sobretot molt ambient nocturn. Aprofitem per moure'ns entre aquest barri, el Rizal Park i fins a Intramuros. D'entrada la gent ens sembla molt amable i és fàcil moure't.
Filipines té més de 7000 illes, això pot fer difícil decidir quina/es vols visitar, però nosaltres anem ben aconsellats per en Crisant i la Luisa, que fa gairebé un any es trobaven per aquí, aixi és com comprem un vol per anar a la illa de Palawan, on passarem gran part del nostre viatge.
El vol arriba a Puerto Princesa, un poble articulat a partir d'una sola carretera que acull el mateix aeroport, i a pocs metres hi ha els hostals, botiguetes, locals i històries que necessitis trobar. El millor és l'estada a Casa Linda, on passem dues nits i planifiquem el tour per l'illa en un agradable jardí interior que al voltant té cada una de les habitacions. Hem decidit llogar una moto, lliguem les maletes i ens encaminem cap al nord.
La primera parada és Sabang, una petita platja que acull cada dia grups de furgonetes plenes de visitants que s'endinsen a l'anomenat Subterranean River, que no acabem visitant. Nosaltres preferim estar al Dap Dap Ressort en una cabanya davant un mar sense platja, però molt tranquil i envoltats de vegetació. En el cobert exterior de l'habitacio aguantarem els primers forts xàfecs de pluja.
Agafem la moto i la següent parada és Port Barton, aquesta vegada però ens plou tot el camí, la carretera és bona però els darrers 30 km ja no estan tan ben asfaltats, no obstant, el paisatge és encantador quan la pluja no ens priva de veure'l. Port Barton té unes postes de sol increibles, les tonalitats del cel i del mar amb els núvols sempre presents, canvien de color ràpidament barrejant-se entre vermells, blaus i grocs fins que en pocs minuts cau la negre nit. El lloc ens atrau i trobem una "cottage" a davant de mar al Deep Gold Resort, la gent és amable i l'escenari és excepcional, decidim passar-hi uns dies. Sense complicacions, ni plans passem les hores entre sol i ombra, perquè tan aviat cau un ruixat, com el sol és massa potent per aguantar-lo.
Després d'uns dies, agafem una barca perquè ens travessi fins a una petita illa que ens han recomanat, Albaguen Island, on el petit ressort anomant Blue Cove té el privilegi d'acollir una de les millors cales. En aquest petit paradís descobrim un nou món després de tan viatjar, el món marí. Amb un senzill material d'snorkelling, amb l'únic soroll del propi respirar, comencem a surar a quatre passes de la platja i quedem fascinats de la quantitat de coral, peixos de colors i la vida existent sota la capa del mar de davant nostre, sense cap noció del temps passem hores en aquest nou món. A més, com a únics companys de l'illa, a part dels simpàtics filipins que hi viuen, tenim dos taiwanesos, en Woung i la Ting-Ting. Una parella amb qui fem bona amistat i que després de 10 anys d'anar visitant illes deien que aquell era un dels millors racons del país.
Després d'una petita aventura amb una barqueta de rems per anar fins a la Exotic Island i descobrir una mica mes sota del mar, se'ns obren els ulls quan ens trobem davant d'una tortuga d'aigua que en veure'ns s'escapa i desapareix amb agilitat. Fem nit a la nostra encantadora cottage del Blue Cove i l'endemà tornem a Port Barton amb un bon record del que hem viscut.
Encara passem un parell de dies allà abans de tornar a agafar la moto, però aquesta vegada tenint un temptador mar davant sense poder banyar-nos, l'avis de les meduses son unes fortes marques a la pell que no volem emportar-nos a casa. Passem les hores doncs llegint, observant, i compartint la platja, entre altres, amb en Marinos i la Fatos que son grecs i viatgen amb dos fills petits la Idil, i l'Apostolos.
La tornada a Puerto Princesa amb moto es senzilla, amb unes 4h i fent breus parades arribem a lloc, dormim i l'endema agafem un vol fins a Manila. Un cop a la capital anem directe a l'estacio de busos i anem direcció nord. Dormim a Solano, una ciutat de pas prou agradable i l'endema agafem un "jeepney" fins a Banaue, on ens esperen unes immenses terrasses d'arros que formen un paisatge únic i molt personal que val la pena de visitar, la quantitat de terrasses es inexplicable i dibuixa el perfil de cada muntanya que forma una estreta Vall per on baixa el mateix riu que passa pel poble.
Un bus nit ens torna a Manila on passem els darrers dies d'aquest viatge, sabent que probablement algun dia tornarem a trepitjar aquestes afables illes.


ITINERARY Philipines

We reached Philippines through Manila, staying in Malate neighbourhood, an area of cheap bars, a large "mall" and above all, nightlife.
Philippines has over 7,000 islands, it can be difficult to decide which one you want to visit, but we were well advised by Crisisant and Luisa, who were almost a year ago here, and that's why we bought a flight to go to Palawan island, where we spent most of our trip.
We flew to Puerto Princesa, and we stayed at Casa Linda, where we spent two nights planning our tour to the island. We rent a bike and we moved northwards.
Our first stop was Sabang, well known place for its "Subterranean River", and then Port Barton, which on the way to get at it, we could enjoy the lovely scenery. The site attracts us and we found a cottage on the seafront, in Deep Gold Resort, where people were amazingly nice and we decided to spend a few days.
Next stop was Albaguen Island, where Blue Cove has the privilege of hosting one of the best beaches. In this little paradise after discovering the marine world with a simple snorkelling equipment, we were amazed of the corals and the variety of fishes that we saw. In addition, as a single company on the island, apart of the friendly Philipinos living there, we had two Taiwanese, Woung and Ting-Ting. Back to port Barton we lodged again in Deeo Gold, and shared the kind company of a Greek family who were travelling with two young children. Four pleasant hours by bike allowed us to arrive to Puerto Princesa again, and fly to Manila, where we caught a bus to north´s Luzon Island, sleeping in Solano, a step backwards our desired destination, Banaue. The following day, after a couple of “jeepneys” we were in the middle of the rice terraces of Banaue, named by the Philipinos as the eighth wonder of the world. No time left, so back to Manila ready to fly home.

ITINERARI de Mumbai a Bangalore

Aterrem a una estació de tren llunyana al centre, és hora punta i ens movem entre cents d'indis per agafar un nou tren que ens apropi a Colaba, el nostre barri. D'entrada no trobem la ciutat que esperàvem. L'oferta d'hostals econòmics és molt reduïda i poc satisfactòria, caminem pels carrers on es mou la riquesa i la pobresa en una barreja que fa la ciutat peculiar i desordenada. Alguns exemples són una botiga de luxoses làmpades davant la humil paradeta de tè del carrer, o la façana decadent del nostre hotel on als baixos hi ha una exposició de cadires de disseny.
Aquests carrers acullen un trànsit constant i sorollós fins arribar al mar, on les onades escampen la brutícia davant una increïble façana històrica que alberga un gran hotel de luxe.
No recorrem la gran extensió que és la ciutat, però podem assegurar que tot plegat es mou entre els "slums" que acumulen la màxima pobresa i uns barris rics i extremadament luxosos.
Direcció sud, els llargs viatges amb tren ens ofereixen molts canvis de paisatge, el nostre camí va prenent verdor i les pluges i els camps d'arròs són a dues bandes de la via.
El proper destí, Goa, la zona més gran de platges que rep tot el turisme de costa d'indis i estrangers. En època de pluges però tot té un caire diferent.
Ens insatal.lem en un hostal de Ayuna, si no fos per la humitat que s'hi respira seria un lloc perfecte, on passar les hores estirat sobre una hamaca de davant l'habitació llegint un llibre.
El poble és petit i en aquesta època de l'any no tot està obert, tot i que per nosaltres és suficient. Lloguem una moto i enmig de carreteres de vegetació i construccions petites fem camí fins Arambol, intentant recordar que aquí la conducció és sempre per l'esquerra. El trajecte és agradable i ens parem a dinar davant un mar valent i agitat per les pluges.
Seguim fins a Hampi amb un d'aquells busos que al llarg de les hores vas notant la seva incomoditat. Un poble que amb naturalitat i sense extravagància acull unes impressionants ruïnes hindús del que volia ser la capital del seu imperi fa ara uns 400 anys.
Les cases de la gent de la zona estan tan immerses dins les ruïnes que en algunes ocasions no saps on comença una edificació i on acaba l'altra. Un gran temple s'aixeca al mig del poble i en un recinte tancat a les afores hi ha les edificacions més ben conservades. No obstant, el que ens sorprèn és que els voltants estan plens de ruïnes, les manifestacions arquitectòniques formen part de la quotidianitat de vilatans i pastors que sense immutar-se pasturen el bestiar, i utilitzen algunes ruïnes, com a casa o eixopluc. Serà en aquest poble on una tarda de llarga pluja trobem 3 nord-americans i un anglès de pares indis, en Pramal, amb qui establim una efusiva i duradora conversa.
Llavors, la nostra arribada a Anantapur, on la figura de Vicenç Ferrer i la trobada amb la seva dona, Anna Ferrer, deixen una petjada important en el nostre viatge. Allà coincidim amb molts altres viatgers i "padrins", entre ells en Cristian, la Irma i la Mercè.
Les darreres visites són a dues ciutats del sud. La primera, Bangalor,d'entrada moguda i desordenada però acabem trobant el nostre lloc pels voltants del Mahatma Ghandi Road, veient munts de botigues de reconegudes marques, alimentant-nos amb uns quants bistecs que ja enyoràvem, i esmorzant en alguna cafeteria. La segona ciutat, Mysore, al peu d'un majestuós Maharaja's Palace, amb uns carrers i mercats que giren al voltant de unes glorietes que en realitat no acaben de definir un centre acollidor.
La nostra tornada a Bangalore ens permet experimentar un Couchsurfing a casa la Moksha que ens acull molt generosament i amb qui compartim una part de la Índia que no coneixiem encara.
Finalment, agafem un vol fins a Manila, Filipines, posant un punt i apart al nostre viatge.



Itinerary from Mombai to Bangalore
We arrived in Mumbai Railway Station and we caught another train to Colaba’s area. We found difficult to find out cheap hostels and a big arrange of them either. We hang out the streets and we noticed the big differences, as example, next to a simple store of basic goods, there was a shop of stylish lamps.
After a couple of days we headed to Goa, well known for being the Indian tourist destination for its beaches, and despite of having bad weather, our stay in Ayuna was great and pleasant, spending most of the time reading and relaxing, also riding a motorbike in order to visit the surrounding areas.
The next step was Hampi, capital of the Hindu empire 400 years ago, which acquires astonishing Hindu ruins, spread over a big area. A great talk with Pramal Lad, and some Americans improve with a great deal a raining afternoon in this village. After a couple of days and once visited some temples, we went to the region of Anantapur in Andra Pradesh state, to visit the NGO Vicente Ferrer, which left a big footprint in our trip. Once there we met a lot of travellers and sponsors of their projects, as Cristian, Mercè and Irma.
Finally, we came over Bangalore, then Mysore and back to Bangalore again, where we couch surfed in Moksha’s house, having a great time with her, her friends and parents. After two days we flew to Philippines.

L'home del paraigua

Des del principi del viatge teníem clar que volíem visitar la Fundación Vicente Ferrer - Rural Development Trust, n'havíem sentit parlar, però desconeixíem la seva essència.
La nostra arribada a Anantapur va ser per descobrir una nova realitat en la zona més àrida de la Índia, després, és clar, del Rajasthan.
És difícil escriure el que volem dir utilitzant només unes línies, perquè hi ha molt per explicar sobre el recorregut del Father Ferrer, Baba, Padre Ferrer, o per nosaltres, Vicenç Ferrer. El que hem llegit ens ha ajudat a comprendre la realitat que hem vist, amb tot i hem d'afegir les visites als projectes, la hospitalitat de tots els indis i índies que treballen a la fundació i dels que se'n beneficien, i per últim la trobada amb la seva dona, l'Anna Ferrer (Anne Perry, foto amb nosaltres).
Tot plegat ens ha portat a veure un projecte d'esforç, constància, respecte i humanitat que ha convertit una zona àrida, en fèrtil, i ha facilitat a la població dels anomenats intocables i a les comunitats tribals, tenir els drets més bàsics coberts, especialment en educació i salut.
Cada paràmetre del projecte és totalment pensat amb la màxima curositat i excel.lència, no hi ha lloc per entreteniments o feines a mitges, és un projecte integral, especialitzat en cada àrea i assessorat per un grup de bons professionals. Els voluntaris, complementen algunes tasques, però són la mateixa població índia responsable del desenvolupament de cada àrea, respectant les seves creences i cultura.
L'acollida al Campus és cordial i agradable, i la sorpresa omple de converses cada un dels visitants o padrins que per alguna qüestió o altre hem volgut formar part d'aquesta història encara que sigui per uns instants. L'austeritat i la proximitat a les persones segueix sent una premissa bàsica pel desenvolupament de l'entitat, són 40 anys d'entrega absoluta per una terra i una població que no ha deixat d'admirar l'anomenat home del paraigua. L'home que va arribar a Mumbai de missioner i aviat va saber escoltar i veure les necessitats que existien, que va revolucionar la zona, que va ser expulsat i temut per molts mentre altres el veneraven, que finalment després d'un exili forçat van deixar tornar a entrar a la Índia donant-li com a destí Andra Pradesh, una terra de sequia i desesperances que Vicenç mai va témer sinó que el va incentivar a iniciar el seu projecte integral cap a les persones d'aquella terra.
A l'edat de 89 i deixant un llegat inimaginable de riquesa en salut, educació, medi ambient i habitatges, va morir en el mateix lloc on va dedicar els darrers 40 anys de la seva vida, a la mother India, al costat de la seva familia.
Després del desencant en la cooperació internacional i la possibilitat de minorar les diferencies entre rics i pobres, a nosaltres, la visita a la FVF-RDT ens ha ofert una al.lenada d'aire pur per creure encara en les possibiltats del canvi.


The man with his umbrella
When we started planning our trip in India we feel like visiting the NGO Fundación Vicente Ferrer - Rural Development Trust due to some references we got,especially by a friend.
It is difficult to explain in a few sentences what the named Father Ferrer, Baba, Padre Ferrer, or for us Vicenç Ferrer, represents in this area. We caught a glimpse of it reading a while, but the better information we gather, It was visiting the projects they are building up, talking with the Indian workers and our meeting with Anna Ferrer (Anne Perry, picture above).
All in all, a project based on efforts, steady work and respect for religion's diversity and mankind thoughts either. All of this has transform an arid area to a fertile one, giving the basic rights to the untouchable people, providing them health assistance and education.
Every single inch of this vision has been rethinked, planned and implemented by many specialized professionals in every field, who had taught and advised the Indian people, who once had acquired the knowledge they spread it to other locals. Thus, professionals, volunteers and Indians working together with a common goal; eradicate poverty as far as their means let them go.
Our welcome in RDT-FVF was very kind, and we share our admiration for the work done with other visitors and sponsors of the children which feel proud of their investment in this cause.
FVF keeps following the premise of austerity and nearness to people which began 40 years ago,they keep carry on developments through the villages and landscapes, where dalits as a sign of admiration show the pictures of the man with his umbrella.
He arrived in Mumbai as a missioner following the orders done by the Jesuits, and soon he realized the needs of the people, which were farther away from praying and expecting the wealth to come on his own, so he provided action and results. Later he was fired from India for awhile, but later he had the chance to take up a new adventure in Andra Pradesh, the aridest state after Rajasthan, expecting him to decline the offer. On the contrary, he start a new integral project not for the people, if not with the people.
At the age of 89 years old and leaving wealth, education, environmental assets and homes for the poor, died in his land, with his people and family after 40 years of struggles, challenges and succeeds. He brought the seeds for better generations and his spirit and work will linger on in the Indian minds and the rest of the world.
Traveling around the globe we’ve been deceived by many cooperation movements and projects, FVF-RDT has shown us the path of effective cooperation as well as give us the strength to believe in changes.

Un joc divertit

Coincidir i intercanviar amb altres viatgers és sempre una opció enriquidora, conèixer l'ojectiu de cada viatge, les expectatives, les habilitats de comunicació i regateig, la comoditat que es busca i tantes altres històries que ens uneixen i ens diferencien.
Dins els viatgers sempre hi ha gent que prefereix anar més guiada i estalviar-se algun mal de cap, i els que anem decidint segons la marxa. Qualsevol opció és valida segons què busquis en el viatge. Els que anem fent som viatgers amb ganes de compartir experiències, informació, reflexions i riem de les situacions més divertides i les anècdotes personals, però de vegades també hi ha qui té l'afany de voler ser el més alternatiu, que li molesta la presència d'altres turistes (tot i que fan la ruta més tradicional) i a més, creuen que troben sempre les millors "gangues", no deixa de ser un joc divertit que ens fa somriure, perquè si hi ha algú que sempre surt beneficiat en els tractes és la població índia, i només faltaria que no fos així.
Hi ha altres moments divertits, si demanes quant ha pagat algú per una habitació, inconscientment, esperes que la seva quantitat sigui superior a la teva. Si és aixi et sents satisfet de les teves habilitats negociadores, sinó sempre trobes una justificació (segur que la teva habitació és més gran o les tovalloles són més netes...).
També ens uneix aquell moment en què tots plegats perdem la noció del valor dels euros, és a dir, passem només a comptar amb rupies (Rs), i aixo ens porta a trobar cara una habitació doble, neta i amb bany, per 1000 Rs (uns 20 euros) o bé, reclamem que ens tornin aquelles 5 Rs que ens han afegit de més en el bitllet de bus i que en realitat són 10 cèntims d'euro.
En fi, tot plegat és divertit perquè som amics i desconeguts a l'hora, la intensitat del viatge fa que quan coincideixes 2 o 3 dies amb la mateixa gent sembla que et coneguis de tota la vida, i de seguida passes a tenir confinaça.
En resum, tot això forma part de l'experiència turistica de cada persona, i des del moment que es comparteix amb els altres turistes, esdevé un joc divertit.


A funny game
Meeting travelers and sharing many sort of things is always very interesting. We'd like to know what we are looking for, what we expect, what's the level of our communication skills, how comfortable we travel and many other issues that show our common and different goals either.There are many different ways of traveling, and depending on how they are guided we may locate them in two big groups;those who prefer less problems and they contact to an agency or a guide, due to matters related about time and space, and others who prefer traveling on their own using new technologies or paperback guide. Both option are perfect depending on your needs.
Some travelers easily share their experiences, information and funny curiosities, others try to convince you that they're more alternatives, that they go out of the beaten path, although they're doing a classic route, or that the price they got for everything are most of the times the best ones. That make us laugh because the only ones that always get a good profit on negotiations are Indian people and that's the way It has to be.
A funny game is also when you ask somebody the price of their room or a rickshaw route, unconsciously you expect that he had payed more than you, then you feel satisfied, if not, you try to find out a logical explanation, such as, they don't have clean towels or a room as big as yours.
We are also related, once we get used to rupees and paying low prices for everything, we find most of the things expensive, and then we star believing that 1000 rupees (around 20 euros) is non-value for a nice, clean double bedroom with bathroom inside, or we bargain for 5 rupees (10 cents of euro) when they charge us on a bus ticket.
In the end, everything is funny because we are friends and unknown people at the same time, because we share experiences so intensely in 2 or 3 days that we acquire the feeling of a long standing relationship. From that point on, you may never meet again or make a durable relationship.
All in all, everything belongs to the tourist experience of every single person, and as far as it is shared with other people, it becomes a funny game.

ITINERARI Delhi i Rajasthan

Delhi, com descriure una ciutat caòtica enmig d'un barri de runes entre gent, trànsit, basars i pols. L'arribada a l'aeroport, per sorpresa nostre, és tranquil.la, un taxi ens porta a l'hostal, però ni aquest, ni el barri de Paharajang ens deixen indiferents. La calor ens apreta els talons, la sorpresa i la pols "il.luminen" el nostre aterratge a la Índia. No tenim clara la ruta i els 40 ˚C i la humitat no ens deixen ni pensar, trobem dificultats per anar a l'est a les destinacions més sol.licitades (sembla que els viatgers ja fa unes setmanes que han comprat els bitllets), tot plegat ens fa decidir encaminar-nos cap al Rajasthan, agafem un tren fins a Pushkar, una de les ciutats sagrades de la Índia.
Un cop arribats busquem un bon hostal, ens quedem a l’habitació del "rooftop", amb bones vistes als teulats i a les cases de la gent. Aquí passarem una setmaneta, passejant, fent algun "chai" (tè) a les cantonades i assaborint l'unic cafè fet amb cafetera italiana que ens ofereix en Nijam, el seu germà Salim i el Guru Madaba, passem tardes assentats mentre esperem que arribin les pluges.
El menú de cada dia és totalment vegetarià, i en concret a Pushkar, tampoc es poden menjar ous. Entre les constants olors d'incens, espècies i d'altres perfums menys agradables, observem com musulmans i alguns hindús comparteixen la ciutat. La vida dels indis al mateix temps es barreja amb la dels turistes de forma natural, encara que hi ha una forta mirada, penetrant i fixa, sobretot cap a les noies, blanques. Gairebé cada entrada és un temple o un lloc per rituals, les manifestacions religioses omplen cada racó.
La gran sorpresa, un llac que ja no existeix, una de les belleses de la ciutat desapareguda. Però la presència d'alguns gaths encara ha sobreviscut i les petites escalinates acaben a uns tancats d'aigua on la gent es banya seguint els seus rituals i pelegrinatges. Seiem tranquils a l'aparador que tenim davant (sense sabates i sense poder fer fotos) i mirem les aigües on les cendres de Gandhi van ser escampades.
Una imatge especial: un vespre de pluja on la gent pujava als teulats i es mullava feliç de sentir l'aigua que els deixava xops, esperant que les pregàries donessin lloc a una bona temporada de monsons.
Fem una escapada d'un parell de dies a Bundi, una ciutat de façanes pintades de blau, al peu d'un majestuós palau del S. XVII. Però els nostres records més intensos sόn uns altres: Un senyor de figura prima i envellida, però de mirada desperta, que ens va llogar l'habitaciό; un israelià que després de 3 anys de servei militar gaudia de 6 mesos de viatge abans d'entrar a la universitat; i uns monos hereus de la zona, que no els espantava la presència humana i s'encaraven a qualsevol ensenyant una boca grossa de dents ferrenyes.
La sortida del Rajasthan és a través d’un tren de 20h de durada, que amb comoditat i puntualitat anglesa, ens porta a Mumbai. Per cert, cada dia entre 18 i 20 milions de persones viatgen per la Índia utilitzant un dels 7 mil trens que formen la xarxa ferroviària!!


Itinerary Delhi and Rajhasthan
Delhi is a chaotic city where its neighborhoods are full of people, bazaars and dust. However, we were surprised because our arrival to the airport was easy. We took a taxi and head to Paharganj neighborhood suffering the scorching weather. At the beginning we felt stranded because of the high temperatures and the demolition of the houses in main bazaar. Besides there wasn’t any seats left in the trains to the most touristic Indian sites. That was the reasons why we decided to go to Rajasthan, to Pushkar, a holy city.
When we arrived we looked for a nice rooftop bedroom, with great views over the city that allow us to observe Indian’s lives. We often sat in a corner drinking Chai (tea), or a good coffee, made with a real Italian coffee machine, exchanging long afternoons with Nijam, his brother Saleem and the guru Madaba and expecting the rain to come.
From that moment on our food would be only vegetarian and eggs are also forbidden because is a holy place. We experienced many sorts of flavors, species, incense, and some other smells quite unpleasant. In this particular area, apart from Hindus there are a lot of Muslims. Every house is a temple where they perform their religious rituals. Pushkar’s tradition in tourism has let their inhabitants to share many things with foreigners in a spontaneous way. However, some Indian men stare at white women very deeply and ask them for taking pictures together.
Surprisingly, the beautiful lake which features the city has disappear because of the draught, but it still remains their Ghats, where people share their baths with their religious fellows. We could admire sitting on the stairs from quite far behind the Ghat, how they were enjoying themselves where Gandhi’s ashes were spread. But what really We’ll linger on in our minds will be the faces of happiness from the people in their rooftops, dancing and laughing when the rain comes through the city.
Next step was to come over Bundi for a couple of days, and the pictures we'll remember would be the personality of the old man who rent us the room, the meeting with a young Israeli guy who was travelling for six months before going to university, and also, in this called blue city and well known for its big palace, we’ll keep in mind the aggressiveness of the monkeys, kings of the streets and rooftops of the city.
We left Rajasthan and we head south. After 20 hours by train we reached Mumbai with extremely English punctuality. By the way, from 18 to 20 million people travel in India by train every day, filling its chain of 7000 trains.

Aigua mineral i monsons

Una ampolla sempre d'aigua mineral, una pila, una guia, un bolígraf i uns quants paquets de mocadors de paper; un calçat ferm i gruixut tot i la calor, una ronyonera de la qual no ens desenganxem, el perfum de repel.lent i crema solar sobre nostre, una roba vella i còmode i tot plegat és com si el temps no hagués passat. Després de poc més d'un any sense agafar cap avió, ja som a la India! Ara, període de monsons.


Mineral Water and monsoons
Mineral water, a flashlight, a guidebook, a pen and many handkerchief, resistant shoes and a money belt very close to us, old comfortable clothes and evrything as if time didn't go by. After a year without travelling, now we're in India! In moonsoon's season.

Extensió: 3.287.590 km2 (aprox.una mica més gran que 1/3 d'EEUU)
Habitants: 1.619.582.271 (aprox. una sisena part del món)