ITINERARI Wales and England

Entrem a Gal.les creuant el canal de Bristol i ens situem a la península de Gower. Ens han recomanat una zona de costa amb unes petites cales i hi anem directe. El primer que trobem és un càmping de luxe excepcional, el qual ofereix allotjament en uns acollidors bungalows i unes clàssiques “camperavans”, en un espai completament verge amb les millors vistes de Three Cliffs Bay. Un lloc molt especial on potser algun dia hi farem estada. Aquest cop però el nostre camp base és en un petit B&B (al diminut poble de Kittle) i un parell de locals per menjar a Bishopston.

L’endemà caminem fins a la platja de Pobbles on ens banyem a primera hora i veiem ràpidament com baixa la marea. La petita cala rodejada de parets rocoses on ens trobem es converteix en un passeig de mar on pots caminar quilòmetres i quilòmetres vorejant tota la costa, travessant d’un costat a l’altre i descobrint les filtracions d’un riu que es submergeix entre corrents fins arribar al mar. Una escena increïble! I per nosaltres (gent del Mediterrani) poc comuna.  A diferents moments del dia anem a visitar la zona i el dia següent anem a Rossili per veure com la pujada de la marea rodeja  i converteix una zona de terra, en una ïlla.

Agafem el cotxe i resseguim la costa de Gal.les, fent una parada a Tenby, bonic, però menys verge i impressionat del que hem vist, pugem fins a Aberystwyth (nom impronunciable per nosaltres) i un cop en aquesta alçada del mapa, la nostra ruta avança cap a l’oest entre muntanyes i giravolts que ens endinsen a l‘interior del país. És un paisatge verd de petits boscos i molts camps plens d’ovelles, un clima plujós i més fresc, i a mesura que avancem dóna més sensació d’aïllament i una forta personalitat; ens parem a petits poblets com Llanguri i Rhayader abans de tornar a terres angleses. El nostre pas per Gal.les ha valgut molt la pena.

Després d’unes milles, arribem a Stow-on-the-wall, poblet turístic de carrers ordenats, restaurants, sales de tè i botigues que recordarem també per no trobar-hi cap local on veure el futbol; fet estrany a Anglaterra, no? Des d’allà voltem per Broadwell, Bourton-on-the-water i Stratford (poble natal de Shakespeare).

Gairebé al final del viatge, passem un dia a Oxford, ciutat que ja coneixem i ens desviem fins Wendover, on l’Eduard havia viscut una temporada. Ja només ens queda arribar de nou a  Bournemouth.  Ens despedim de la família Fulton, ens trobem amb la Judith i en Joan que acaben d’instal.lar-se junts a la ciutat i agafem el vol de tornada a casa.

Aquest estiu, un viatge descansat i poc llunyà, però tota experiència a l’estranger sempre és positiva.

We headed Wales through the Bristol Channel to arrive in the Gower peninsula, we drove direct to an unspoilt bay highly recommended. Once there, we found a luxurious camping that offered cosy bungalows and nice campervans with the best views of Three Cliffs Bay. However in those days we were staying in a small B&B in Kittle and having our meals in a small place in Bishopston. Next time, maybe we’ll stay in that splendid camping.

We took a nice walk to another bay called Pobbles where we swam early in the morning and we quickly realised how the tide was going out. Our small rocky bay became a wide sandy promenade in a just few hours. We walked along the sea and through a river leak across the beach. That was a wonderful picture of the coast. We (Mediterranian people) were amazed by the tide coming in and going out twice  a day. Rossili was another great example to gaze how the tide changed the landscape.

We drove following the Wales coast, stopping for a while in Tenby (a nice village, but more busy and touristic compare to the other ones) and we head north until Aberystwyth (an unpronounceable name for us). Once there, we drove to the east through a green, rainy landscape following twisty roads. It seemed to us an isolate and particular land . We took a break in Llanguri and Rhayader before coming back to England. Our days in Wales had been great!

After some miles, we arrived in Stow-on-the-wall, a touristic small village full of restaurants, tea places and nice boutiques, we’re also going to remember that place for being the only English village where It was so  difficult to have a beer watching a football match on TV, awkward, isn’t it? From there we visited Broadwell, Bourton-on-the-water i Stratford (Shakespeare birthplace).

Almost at the end of the trip, we spend a day in Oxford and we payed a quick visit to Wendover where Eduard had been living long time ago. 
Eventually, we were in Bournemouth again. We saw off the Fulton’s family, we caught up with some Catalan friends who just moved to England and we took our flight back home.

Anyway, we didn't travel too far last summer, but it was as interesting as it is to spend some holidays anywhere in the world.

ITINERARI England

Després de 7 anys fent els viatges fora d’Europa, aquest any hem passat l’estiu a Gran Bretanya. Agafant vols i dies diferents, però a finals de mes comença el nostre viatge junts des de Bournemouth.
La primera setmana la passem a Poole, on els Fulton (una família molt amable i agradable que un de nosaltres ja havia conegut) ens ofereix poder estar a casa seva una setmana mentre van de vacances, a canvi de cuidar-los en Dylan (el gos) i regar una mica les plantes i l’hort. Així doncs, mentre la Fiona, en Collin i l’Alexander estan a Canaries, nosaltres ens quedem a casa seva. Una bona manera de començar el nostre viatge. En realitat, no ens movem massa del barri residencial on estem instal•lats i des del primer dia seguim els horaris i complim amb algunes costums que ens semblen molt angleses, així que sopem a les 6 de la tarda, dos cops al dia passegem en Dylan, anem a córrer fins a la platja i voltem sense pressa per la zona per fer una birra o un tè. Quan marxem de Poole, lloguem un cotxe i comencem la nostra ruta pel sud. Primera parada, Portsmouth, on coincidim amb la Noe i en Joe que coneixen molt bé la zona. La ciutat és curiosa, té una geografia molt particular i amb les explicacions d’en Joe, podem descobrir l’origen de moltes coses. Quan baixa el sol, anem a una mena de placeta a la punta del moll que és un agradable punt de reunió per fer unes “pints”. Al cap de poca estona, coneixem la Sally i en Peter (família d’en Joe) i tots 6 passem un vespre ben agradable, al restaurant Jamie’s (que s’està fent lloc entre la restauració mundial), la nit acaba entre converses i fent la darrera copa al jardí de casa seva. L’endemà, fem un bon esmorzar al Tenth Hole i tastem les gustoses Jacked potatoes. Després d’unes compres i alguna volta, deixem la ciutat. La nostra conducció per l’esquerra no és tan complicada com pensàvem i ens movem pel país, amb tota tranquil•litat. La següent parada serà al The Shoe, a Exter, per fer un fantàstic dinar abans d’arribar a Ghillingham: petit poble sense massa encant, però convenientment situat. De camí veiem Stonehedge entre un dens trànsit de cotxes, fet que ens fa decidir no tornar-hi, la foto ja la tenim! Visitem Mere, concretament Stourhead, més meravellats per les hectàrees de jardins que pels interiors de la gran casa d'època. Passegem per Shaftesbury, petit poblet d’interior amb vistes a tota la zona rural, i també Salisbury, amb molt més moviment i gent. Carreguem maletes al cotxe i ens parem a Bath, on fem una breu visita i veiem una ciutat ordenada i plena de turistes. Dormim a Saltford, i des d’allà anem a Bristol que no té res a veure amb la ciutat anterior, potser no tan bonica d'entrada, però en tot cas més viva: passegem, visitem el Mshed Museum, busquem algun rastre de Banksy pels carrers i amb la Sam i en Tim anem a veure el Clifton Bridge, fet per Brunnel el 1864! Tornem a la carretera i entrem a Wales!!!

After 7 years travelling further Europe, we spent last summer in the UK. We flew in different days and flights, but our trip together started at the end of the month in Bournemouth airport. 

We spent our first week in Poole where the Fultons' (a kind and nice family that one of us had already met) offered us to stay at their house in exchange for taking care of Dylan (the dog) and the garden. So, Fiona, Collin and Alexander went to Gran Canaria and we spent the week in their house; an excellent beginning!

We were in a peaceful neighbourhood and we didn't go too far from it, we enjoy getting use to the English routine. So, we had dinner at 6 (long hours before we usually do), we walked Dylan twice a day, we went jogging until the beach and we went around having a tea or a beer in some locals.

After a week, we hired a car and we left Poole, that was the beginning of our route through the south of England.

First stop: Portsmouth, where we met Noe and Joe who know the area perfectly. It's an interesting and special city because of its geography and Joe helped us to understand much better the place and its origins. When the sun went down, we went near the pier to drink a beer, at a pleasant gathering place. After a while, we met sally and Peter (Joe’s family) and the six of us had a nice evening at Jamie’s restaurant (owned by a famous well-know chef). The night ended up having a drink at their home's garden. Next day, we had some tasteful Jacked potatoes for breakfast at the Tenth Hole and after that, we went shopping and we left the city.

Driving on the left side was not as difficult as we expected, so we drove  without worries everywhere. We sttoped to have a great lunch at the Shoe, in Exter, before getting Gillingham, a village not as charmingly, as convenient.

In our way to the village, we got stuck in a traffic jam near Stonehenge. So, we took a picture of it from the distance and we decided we wouldn't come back next day. We visited other places in the area, as Stourhead  in Mere  (a country villa with gorgeous gardens), Shaftesbury, and small village with great countryside views and Salisbury, more alive and busier.

We picked up our bags and got into the car again driving until the tidy and clean tourist city of Bath. We slept in Salford and from there we headed Bristol, a place complete different from the one we had seen the day before, a plece not as nice and clean as Bath, but more intense and alive. We visited the Mshed Museum, we looked for Banksy street graffiti’s and we met Sam and Tim who showed us a new neighbourhood  where there is the Clifton Bridge (made for Brunnel in 1864).

We hitted the road again and we arrived in Wales!! 

ITINERARI tornada de Quioto a Tòquio

Agafem un bus nit per tornar a Quioto. Com que és Obon, dies festius a Japó, i no podem utilitzar el transport, ens hi quedarem força dies. L’hostal es troba al centre i passegem per la zona del carrer Taramachi (ple de botigues i locals) i visitem Gion, el barri de les Geishes, les cases tradicionals i els restaurants fan un ambient agradable, però l’activitat i els espectacles reals s’amaguen sempre darrera les portes corredisses i les petites entrades de fusta i cortinetes. Seguim matant les hores de calor dintre els locals i freqüentem el Hello Bibliotec Cafe i l’Independant (un local situat en un subterrani). Coneixem millor les afores de la ciutat on es troba la naturalesa i els temples. Un dia, anem a un temple que es troba en una “villa”, té un petit llac i uns jardins encantadors (on per cert, ens cau un fort ruixat) i caminem fins un passadís de bambo increïble, i cap a una casa particular amb gran extensió de vegetació i bones vistes. Un altre dia fem el “Camí de la Filosofia” que és un recorregut al llarg d’un canal on pots trobar més temples. I la darrera excursió és al Temple d’Or, una fotografia perfecte d’un relluent temple al costat d’un petit llac. No podem marxar de la ciutat sense tornar a la nostra estimada estació. Un cop fet tot aquest itinerari anem a passar els darrers dies del viatge a Tokyo, amb moltes ganes de veure aquest cop, com és realment la capital del Japó.
Quan arribem a Tokyo els nostres 5 sentits s’activen, tenim un bon hostal a Asakusa i comencem a caminar. La primera nit anem a Odaiba, una falsa illa construïda sobre el mar. El monorail que et travessa ja val la pena, i el barri acaba essent peculiar, alts edificis, grans avingudes, una platja inventada i algunes rèpliques d’edificis com el Golden Gate de Sant Fransisco o el London Eye the Londres (diferents, però mantenint la seva immensitat). L’endemà anem al Museu de Publicitat, tot i que no hi ha res traduït a l’anglès, les imatges i els objectes ja parlen per si sols. En el mateix edifici podem pujar fins a la planta 46 per tenir unes bones vistes del veïnat. Trepitgem de nou el barri de Ginza i tornem cap a l’hostal.
Quan es fa fosc, sortim per veure el moviment, la gent i els llums que s’acumulen en alguns punts de la ciutat. L’encreuament al barri de Shibuya n’és un bon exemple, passem l’estona creuant els passos de vianants, entre milers de persones amb estils ben diferents. Agafem el metro i anem a Harajuku, travessem una avinguda d’originals aparadors de conegudes marques, i ens perdem pels carrerons laterals plens de botigues cool.
El següent dia a la tarda ens passegem pel barri de l'electrònica, Akihabara (noves tecnologies, sales de joc i "Maid Cafès"), i el barri de Shinjuku, ens costa orientar-nos, però després de caminar entre els edificis més alts de la ciutat, pugem a un d’ells, per veure com es fa fosc i s’ilumina una immensa ciutat de llums sota la foscor. De tornada, parem a Roponggi, potser no ens impressiona tan després del que ja hem vist, és un barri de locals de nit, publicitats lluminoses i altes façanes. El darrer dia, anem a veure l’enorme i net mercat de peix, i assaborim un fresc sushi a les 12h del migdia, posant punt final a la nostra degustació culinària japonesa, recordant també la deliciosa tempura i el gustós ramen. Amb aquests sabors tan especials agafem el nostre vol de tornada a casa. 

 

We cached a night bus to Kyoto, where we had to spend a week because we couldn’t use the bus ticket during the Obon Holidays. Our hostel was in the city centre, near the commercial Taramachi Street. We visited Gion, the Geishes neighbourhood. It was full of nice streets and traditional houses and restaurants that kept most of their activities in private places, behind sliding doors and small curtains. The weather still very hot and we got used to spending some hours in relaxing and cold caffes  at midday time, some of them were the Hello Bibliotec Café and The Independent (a cool subterranean local). We explored the surroundings of the city, full of nature and temples. One day, we visited a temple with a nice lake and beautiful gardens and we walked through a gorgeous bamboo path. At the end we went to a private house with also nice gardens and good views. Next day, we went for a stroll at the Path of Philosophy, walking next to a small canal. And another day we headed the Golden Temple, we had a nice picture of a yellow temple surrounded by trees, next to a small lake. After visiting all those places, we came back to our precious station before leaving Kyoto. It was time to move. We were very excited to spend our last days in the capital of Japan. We wanted to discover the real Tokyo. 
Our 5 sense aroused when we arrived in that city. We were again in Asakusa and we started moving around. The first night we went to Odaiba, an area in a fake island. We crossed the river using a monorail, which was fantastic. The neighbourhood was peculiar: high buildings, wide avenues, a fake beach and some imitations as the Golden Gate in San Francisco or the London Eye, not exactly, but also huge monuments. Next day we went to the Advertising Museum, nothing was in English, but in fact, images don’t need to be translated. In the same building, we took a lift until de 46th floor having nice bird views. After that, we stopped for a while in Ginza and we came back to the hostel. When became dark we went out again expecting to see the night life. We were astonished about Shibuya Crossing, walking among thousands of any kind of people. We caught the subway and we stopped in Harajuku, crossing a huge avenue full of well-known boutiques with spectacular window shops and being lost through small streets with cool locals. Next afternoon we went to Akihabara's electronic town (new technologies, games rooms and Maid Caffes), and after that, we visited Shinjuku walking through the highest buildings in the city, deciding to get to the top of one of them, having an spectacular image of the sun falling down in Tokyo. After that, we stopped in Roppongi. It was a cool place, full of nigh locals, advertisements and coloured lights, but it didn’t impressed us a lot, maybe because we had seen a lot of places in a short time. Our last day, we visited the huge and clean Fish Market, getting an excellent sushi around midday (a bite early for us). That would be our last nice Japanese meal, after having tasted many different ones. We’ll always remember the Japanese food (the fresh “sushi”, the delicious “tempura” and the tasteful “ramen”). We came back home bringing all those tastes with us.

ITINERARI de Tòquio a Hiroshima

Aterratge: Tòquio. Arribem al barri d’Asakusa, un ambient prou tranquil per situar-nos entre la forta calor i el jet lack. El primer pensament era quedar-nos més dies, però aviat ens adonem que això d’anar sense reserves és un problema. Per tant, voltem pel barri, visitem Ginza i agafem un bus fins a Takayama. Aquesta petita ciutat es troba als anomenats Alps i des d’aquí explorem la zona i planifiquem la resta del nostre viatge. De seguida, ens adonem que moure’s per Japó serà senzill, la gent és sorprenentment amable. Fem una sortida a Shirakawa-go. Un poblet de cases tradicionals amb uns teulats impressionants, on per arreglar una sola casa (cada 50 o 70 anys) hi participen unes 200 persones. Un altre dia anem a Shinhotaka, des d’on veiem muntanyes amb pics al voltant dels 3000m d’alçada. És aprop d’un riu i amb aquest fantàstic paisatge de fons, que anem a banyar-nos a un onsen (unes aigües termals naturals). L’entorn el fa una experiència excepcional, i ens imaginem que a ple hivern, amb la neu al costat, aquestes aigües que voregen els 40º són encara més agradables. Tornem a Takayama, ens passegem pels carrers de cases tradicionals de fusta i portes corredisses, i ens banyem en un altre onsen, però aquest cop a la setena planta d’un bon hotel amb vistes.
Continuem la ruta. Després d’agafar un tren fins a Nagoya, fem un canvi de via i experimentem com es circula a més de 300km/h amb el Shinkansen (anomenat també tren bala), el qual ens porta amb mitja horeta a Quioto. Passem 3 nits en aquesta ciutat fent un couchsurfing a una casa d’en Shoji, compartint l’estada amb altres viatgers com l'Anjoulie i en Christoph, d’Àutria. El primer lloc que visitem és Fushimi Inari, on seguim un camí de més de 4km que s'endinsa en la muntanya, tota la ruta està plena de toris vermells i zones de pregària. L’endemà passem de la tradició a la modernitat, visitant l’estació de Quioto. Ens encanta, ens assentem a les escales per observar els jocs de miralls i l’altíssim sostre de vidres que ens cobreix, i pugem més de 10 pisos per tenir unes bones vistes de la ciutat. A la mateixa zona, trobem un hotel de “càpsules” (on dorms en petits espais tancats, situats un sobre l’altre). I també ens parem en un acollidor i silenciós local, el cafè Cha Cha, mentre esperem que a fora la temperatura vagi baixant. Marxem de la ciutat, sabent que hi pararem de nou en el nostre camí de tornada.
El bus nit ens porta a Hiroshima. La ciutat és ordenada i neta (com tot el que hem vist de Japó), i el mitjà de transport més freqüent és el tramvia, que ens porta al parc que acull el Memorial de la bomba atòmica. El parc es troba en una mena d’illa, en un extrem s’alça un edifici mig destruït que mostra l’estat en què va quedar quan van llançar la bomba; al centre, a prop d’una ofrena de flors, apareix una flama que diuen que es mantindrà encesa mentre hi hagi al món països amb armes nuclears; i al fons, un gran museu. Però el que més ens va agradar (i passava força desapercebut) és el Peace Memorial Hall for the Atomic Bomb Victims: un passadís circular amb desnivell que et portava al centre d’una sala de silenci i pregària, i que oferia informació sobre totes les víctimes identificades, les quals podien ser buscades a través d’unes pantalles digitals. En definitiva, Hiroshima et fa pensar en una trista i vergonyosa part de la història, però cal visitar-la.

Arrival: Tokyo. We stay in a quiet neighbourhood, Asakusa, trying to get used to the scorching weather and facing our jet lack. First thought was to stay longer there, but we didn’t have reservations. Next day we visited Ginza and we decided that was better to take a bus to Takayama. Once there, we explored this area near the Alps and we planned the rest of our trip. We gladly realised that people are extremely helpful. We did a short trip to Shirakawa-go, a small village, well-known for their traditional roofs (they rebuild each House every 50 or 70 years and they need to be 200 people to do it). Next day we went to Shinhotaka, from there we are able to see the Alps (mountains that reach 3000 m of altitude). In our way back we stopped to take a bath in an onsen (hot spring), next to the river. The landscape was amazing and we had a great time. However, It would be a more pleasant experience If you go there in winter, bathing in a hot water (40 degrees) and seeing snow around you. After that, we came back to Takayama, walking through the small streets with traditional wooden houses. Our last day we went to another hot spring, but that time it was on the 7th floor of an hotel with nice views. 
We cought a train to Nagoya and from there, we took the Shinkansen or bullet train, the fastest train in Japan, we arrived in Kyoto in half an hour, driving 300km/h. We spent 3 days in that city in the Shoji couchsurfing house, sharing the place with other travellers, as Anjoulie and Christoph, from Austria. The first thing we visited in kyoto was Fushimi Inari, a beautiful long path under hundreds of red “toris” and small temples reaching the top of a mountain. The second thing was really different, we went to a modern place: the Kyoto Station. We love it. We sit down on the stairs watching the windows reflecting the huge metal and crystal roof above us and then, we reached the top floor in order to have nice views from the city. Walking around the station we found two peculiar places: the Capsule Hotel (where you sleep in a kind of small closets, instead of rooms) and the Cha Cha cafè, a hospitable and quiet place where we spent some hours waiting that the scorching temperature went down. We left Kyoto, knowing we would stop there again in our way back. A night bus brought us to Hiroshima. It was a clean, tidy city, as every city we saw in Japan. The common transport was the tram and the most interesting place was the Memorial Park. The park is in an island, at one side there’s a dilapidated building, showing the effects of the Atomic bomb. In the centre, there’s a floral offering and a lighted torch that symbolize we still have nuclear weapons on the earth. At the other side of the park there’s a huge museum. But the best thing for us was the Peace Memorial Hall for the Atomic Bomb Victims. There’s a circular building that brings you into a peaceful praying room with some information about all the Atomic bomb victims. There is also another room where you can look for any of the victims using digital screens. In short, Hiroshima city reminds you a sad and ashamed moment of the history. However, you have to go there.

Ordre disruptiu

Cinc sentits, tots ells completament actius des que hem aterrat a Japó.
El primer impacte que percep la vista és la netedat, l’ordre i l’actitud respectuosa, i amb gran facilitat entres a formar part d’aquest ordre. En un país pràcticament sense papereres et sorprèn no veure ni un sol paper pel terra, per tant, no llences ni una sola engruna, encara que l’hagis de portar hores dins la motxilla; les cues i les línies et marquen el camí, així els teus ulls s’acostumen a buscar indicacions grogues al terra del metro, tant per caminar pel costat correcte, com per fer la cua d’entrada a cada vagó des del punt adequat; i sens dubte, la primera paraula que aprens és “arigato” (gràcies), la qual no pares de repetir desenes de vegades al llarg del dia amb una lleugera inclinació del cap.
L’espai públic és responsabilitat de tothom i per això als carrers palpes aquest respecte, així doncs no es pot fumar a l’exterior a menys que hi hagi una zona de fumadors, però en canvi en llocs privats la llibertat de decisió és personal, i per tant, es fuma a quasi tots els bars, locals o restaurants.
I una altra imatge que fa que els teus ulls s’obrin àmpliament és l’escena que dibuixen els carrers plens de joves “cool” que caminen sota estridents cartells publicitaris.
Quan afines l’oïda, t’adones que les multituds de gent es mouen en relatiu silenci. Al metro les mirades són fixes a una pantalla o al vidre del davant, tots sense dir ni un mot, apunt per anar a treballar, i als cafès o restaurants sovint només sents el murmuri de la gent. No obstant, tot això es trenca quan passes davant les sales de joc, de sobte sents un soroll estrepitós que prové de desenes de lluminoses màquines alineades funcionant simultàniament.
El que rebem per l’olfacte potser és més neutre, les olors no són extremes, ni sorprenents: els mercats fan olor de menjar o de te, els temples d'encens i la seva “obsessió” pels lavabos fa que siguin increïblement nets i inodors. I del gust no podem dir més que qualsevol menjar és excel.lent i pots trobar el que desitgis en una graduació de preus de gran varietat.
El tacte és escàs, sempre hi ha una distància, que no es fa mai evident quan demanes certa informació o ajuda. L’interès per comunicar-se acaba facilitant que puguis moure’t i entendre sempre com funciona el seu país sense necessitat de parlar el mateix idioma. No reps mai una pregunta sense resposta, segur que t’acompanyen o troben la manera per treure’t de dubtes.
La percepció com a viatger ens porta doncs a descriure Japó com un país atractiu, fàcil i molt segur, on et mous amb total tranquil•litat i sense preocupació, gaudint senzillament del que t’ofereix.
Però ens han etzibat que ser Japonès és molt dur, per tant, potser no és tan fàcil viure o néixer aquí, seguint sempre les línies, disposant de només 5 dies de vacances l’any, sentint-te responsable de cada petit detall del teu país i dels estrangers que voltem perduts entre el “hiragana” (平仮名), “katakana” (片仮名) i el “kanji” (漢字), els tres sistemes d’escriptura del japonès.
Requereixen doncs, de vies d’escapament, de trencament, d´elements disruptius com el Pachinko (màquines escurabutxaques), el sake, la cervesa i el sexe esporàdic. Disrupció per mantenir els seus estàndards de vida i qualitat.


DISRUPTIVE ORDER
Since we arrived in Japan our five senses were widely active.
Using our sense of sight we realised that cleanliness, order and respect are permanently around, for that reason we took part of it from the beginning. We’ve never seen a piece of paper at the street, so we kept every small crumb in our bag although it can last hours to find a bin. We always queue and follow the yellow lines drawn on the floor at the subway stations, in order to walk on the right side at the corridors and to be in the right place when the subways stop. Besides, we keep using all the time the first word that we learned “arigato” (thank you), taking a slight bow like they do.
Everyone is responsible for taking care of the public areas and they try not to bother the others. Probably, for that reason It is not allow to smoke at the street (except in smoking areas), but owners can decide what to do in private places. In fact, you are allowed to smoke almost in every cafe or restaurant.
Last image that you won’t forget is the coolest teenagers at the streets walking among these huge coloured advertisings.
When you pay attention to your sense of hearing, you realise that there’s always a kind of silence around you. Hundreds of people are in the subway just looking at their screens or windows, without talking, ready to go to work. And also, in most of the restaurants or cafés they just whisper the words. However, it’s surprisingly different when you walk in front of an entertainment hall, where hundreds of aligned machines are working in the same time making a deafening noise.
If we talk about smells, we only can say they are quite neutral. There are not extreme or amazing smells, just common things like the smell of food and tea at the market, or the incense at some temples, and It sounds funny, but they’ve got really modern and clean toilets that are fairly odourless. And about the taste, you'll be delighted with any food, any meal is excellent and much better depending on how much do you want to spend.
Eventually, related to our sense of touching, we think there’s a kind of distance between us and Japanese people, in spite of receiving always good information and help needed. In fact, all our questions get specific answers without speaking the same language, they find out how to resolve your doubts.
As travelers, we would describe Japan as an attractive, easy and save country, where you can get around without worries, just enjoying the pleasure of being here.
Nevertheless, someone told us that being a Japanese person is very hard. So, it might not be easy to follow always the lines, to work hard having only 5 holy days and to feel responsible for any small detail of your country and for all foreigners lost among the “hiragana” (平仮名), “katakana” (片仮名) and “kanji” (漢字), the three Japanese writing systems.
So, they require some amounts of disruptive elements as Pachinko, sake, beer, and sporadic sex. Disruption in order to keep on living with their high standards of quality and way of life.

FOTO/PICTURE: Capsule Hotel "9 hours".

No language barriers

No existeixen barreres linguístiques quan la gent mostra interès per comunicar-se. Gratament sorpresos amb el país, però sobretot encantats amb la gent.

There are no language barriers when people are interested in communicating. Happily surprised about this country, but especially about Japanese people.

ITINERARI México

Travessem la frontera a peu per un dels ponts que creua Río Grande. Mentre caminem amb fluïdesa per entrar a Mèxic, en sentit contrari hi ha una gran cua de gent i cotxes que esperen ser revisats per entrar a EEUU. Nosaltres no trobem ni policia, a la nostra frontera d'entrada només hi ha militars. La família de la Yazmín ens venen a esperar i ens conviden a dinar a casa seva, a Nuevo Laredo. El matí “està inquieto” com diuen ells, un helicòpter dóna l'alarma que alguna cosa està, algun tiroteig per la ciutat. Esperem unes hores fins que tot està més tranquil i ens porten a l'estació on agafem el bus fins a Monterrey, un dels grans motors econòmics del país, una ciutat immensa. Anem directe al centre i la nostra sorpresa és la poca activitat que s'hi mou. El barri antic està format per carrers estrets, cases baixa blanquinoses i carrers adoquinats, un lloc prou agradable si no fos que la situació del país n'ha fet marxat la gent, traspassar locals i ha fet desaparèixer els turistes. La darrera nit, des de l'hostal sentim les "balaceras" que van corroborant la inseguretat de la zona i la forta problemàtica que suposa pels seus habitants. Agafem el bus i travessem una llarga i àrida carretera en línia recta fins a Zacatecas.En aquesta ciutat passem uns dies, estem en un hostal amb una bona terrassa i ha coincidit que es celebra un festival de músiques folklòriques. Així doncs, comencem a trobar els primers turistes (mexicans i estrangers) i gaudim de la ciutat, un lloc amb moviment, jovent i molta activitat cultural. A més, entrem força endins a la mina del Edén i coneixem millor com treballaven els miners de la zona. Al cap d'uns dies anem a León, on ens trobem amb el nostre amic Cristóbal, passem un dia a casa seva, "platicamos" unes hores i aprenem molt de la història i els orígens dels mexicans. El següent dia anem a Guanajuato, un dels llocs més interessants, una ciutat viva i molt particular, plena de color, de desnivells, carrers estrets, molts universitaris, molta cultura i també festa, "mezcal" i tequil.la. Tots tres compartim un parell de dies ben divertits. I des d'allà fem un breu desplaçament fins a Morelia, tranquil.la ciutat colonial amb una gran catedral al mig i una plaça rodejada d'arcades que acullen cafeteries i restaurants.En aquest moment decidim dirigir-nos al sud del país, i ens preparem pel canvi de paisatge i d'ambient, per entrar a zones més verdes, de mar però també de selva, entrar a zones rurals, descobrir Chiapas, les ruïnes Mayes, les arrels i costums més indígenes i retornar al centre per conèixer Ciudad de Mexico. No obstant, el nostre destí serà un altre. Arribem a Oaxaca, ciutat de cases baixes i carrers empedrats que ens porten al conegut zócalo, als mercats, cafeteries, a les esglésies i places, però no podem gaudir-ne massa, el segon dia ja ens trobem a l´hospital, on passarem gairebé una setmana. El vol de tornada ens veiem obligats a avançar-lo i abans del previst ja som a casa. El més important, és que ara estem a casa i estem bé.


We reached the border crossing a brigde above Río Grande, Yazmin’s family was waiting for us at the other side. While we walked fluently to Mexico, there were a lot of people waiting to the USA border. Arriving in Nuevo Laredo, we saw an helicopter and we realised soon that something was wrong in the city, after a few phone calls we knew about a shooting in the street. We waited some hours and we left to Monterrey, known as one of the economic engines of the country. We arrived to the ancient part, but surprisingly, there was no one at the street and a lot of places were for rent. We saw what used to be a nice neighbourhood that nowadays was an empty place because of the insecure situation. The last day in our hostel we listened astonished the sound of several fire shoots. We took the bus crossing a long, dry area and finally, we arrived in Zacatecas. Once there, we found a nice hostel with an excellent rooftop terrace and we enjoy the Folklore Festival that was taking place in the city. We met the first tourist and we walked around among young people, music and different cultural activities. Besides, we visited a deep mine called La Mina del Edén.After a few days we reach León, where we met our friend Cristóbal, we spent one day at his home, talking and learning a lot of things about the Mexican history. Next day we went to Guanajuato, one of the most vibrant and interesting cities, full of colours, narrow streets, university students, culture and also nightlife, “mezcales” and “tequilas”. The three of us had a great time over there. After that, we went to Morelia, a colonial city with a huge cathedral and a big square full of cafes. On that time we were ready to travel to the south, expecting to find a “different” Mexico, some beaches, the jungle, rural villages, ancient ruins and indigenous traditions, adding our visit to Ciudad de Mexico before going home. Nevertheless, we had another fate. We arrived in Oaxaca, a pleasant city with markets, cafes, churches, squares and a quite atmosphere that we couldn’t enjoy as much as we would. The second day we had to go to hospital, where we spent almost a week. At the end, we moved forward our flight back home without having time to visit anything else. The most important thing it’s that now we’re at home and we’re fine.