ITINERARI tornada de Quioto a Tòquio

Agafem un bus nit per tornar a Quioto. Com que és Obon, dies festius a Japó, i no podem utilitzar el transport, ens hi quedarem força dies. L’hostal es troba al centre i passegem per la zona del carrer Taramachi (ple de botigues i locals) i visitem Gion, el barri de les Geishes, les cases tradicionals i els restaurants fan un ambient agradable, però l’activitat i els espectacles reals s’amaguen sempre darrera les portes corredisses i les petites entrades de fusta i cortinetes. Seguim matant les hores de calor dintre els locals i freqüentem el Hello Bibliotec Cafe i l’Independant (un local situat en un subterrani). Coneixem millor les afores de la ciutat on es troba la naturalesa i els temples. Un dia, anem a un temple que es troba en una “villa”, té un petit llac i uns jardins encantadors (on per cert, ens cau un fort ruixat) i caminem fins un passadís de bambo increïble, i cap a una casa particular amb gran extensió de vegetació i bones vistes. Un altre dia fem el “Camí de la Filosofia” que és un recorregut al llarg d’un canal on pots trobar més temples. I la darrera excursió és al Temple d’Or, una fotografia perfecte d’un relluent temple al costat d’un petit llac. No podem marxar de la ciutat sense tornar a la nostra estimada estació. Un cop fet tot aquest itinerari anem a passar els darrers dies del viatge a Tokyo, amb moltes ganes de veure aquest cop, com és realment la capital del Japó.
Quan arribem a Tokyo els nostres 5 sentits s’activen, tenim un bon hostal a Asakusa i comencem a caminar. La primera nit anem a Odaiba, una falsa illa construïda sobre el mar. El monorail que et travessa ja val la pena, i el barri acaba essent peculiar, alts edificis, grans avingudes, una platja inventada i algunes rèpliques d’edificis com el Golden Gate de Sant Fransisco o el London Eye the Londres (diferents, però mantenint la seva immensitat). L’endemà anem al Museu de Publicitat, tot i que no hi ha res traduït a l’anglès, les imatges i els objectes ja parlen per si sols. En el mateix edifici podem pujar fins a la planta 46 per tenir unes bones vistes del veïnat. Trepitgem de nou el barri de Ginza i tornem cap a l’hostal.
Quan es fa fosc, sortim per veure el moviment, la gent i els llums que s’acumulen en alguns punts de la ciutat. L’encreuament al barri de Shibuya n’és un bon exemple, passem l’estona creuant els passos de vianants, entre milers de persones amb estils ben diferents. Agafem el metro i anem a Harajuku, travessem una avinguda d’originals aparadors de conegudes marques, i ens perdem pels carrerons laterals plens de botigues cool.
El següent dia a la tarda ens passegem pel barri de l'electrònica, Akihabara (noves tecnologies, sales de joc i "Maid Cafès"), i el barri de Shinjuku, ens costa orientar-nos, però després de caminar entre els edificis més alts de la ciutat, pugem a un d’ells, per veure com es fa fosc i s’ilumina una immensa ciutat de llums sota la foscor. De tornada, parem a Roponggi, potser no ens impressiona tan després del que ja hem vist, és un barri de locals de nit, publicitats lluminoses i altes façanes. El darrer dia, anem a veure l’enorme i net mercat de peix, i assaborim un fresc sushi a les 12h del migdia, posant punt final a la nostra degustació culinària japonesa, recordant també la deliciosa tempura i el gustós ramen. Amb aquests sabors tan especials agafem el nostre vol de tornada a casa. 

 

We cached a night bus to Kyoto, where we had to spend a week because we couldn’t use the bus ticket during the Obon Holidays. Our hostel was in the city centre, near the commercial Taramachi Street. We visited Gion, the Geishes neighbourhood. It was full of nice streets and traditional houses and restaurants that kept most of their activities in private places, behind sliding doors and small curtains. The weather still very hot and we got used to spending some hours in relaxing and cold caffes  at midday time, some of them were the Hello Bibliotec Café and The Independent (a cool subterranean local). We explored the surroundings of the city, full of nature and temples. One day, we visited a temple with a nice lake and beautiful gardens and we walked through a gorgeous bamboo path. At the end we went to a private house with also nice gardens and good views. Next day, we went for a stroll at the Path of Philosophy, walking next to a small canal. And another day we headed the Golden Temple, we had a nice picture of a yellow temple surrounded by trees, next to a small lake. After visiting all those places, we came back to our precious station before leaving Kyoto. It was time to move. We were very excited to spend our last days in the capital of Japan. We wanted to discover the real Tokyo. 
Our 5 sense aroused when we arrived in that city. We were again in Asakusa and we started moving around. The first night we went to Odaiba, an area in a fake island. We crossed the river using a monorail, which was fantastic. The neighbourhood was peculiar: high buildings, wide avenues, a fake beach and some imitations as the Golden Gate in San Francisco or the London Eye, not exactly, but also huge monuments. Next day we went to the Advertising Museum, nothing was in English, but in fact, images don’t need to be translated. In the same building, we took a lift until de 46th floor having nice bird views. After that, we stopped for a while in Ginza and we came back to the hostel. When became dark we went out again expecting to see the night life. We were astonished about Shibuya Crossing, walking among thousands of any kind of people. We caught the subway and we stopped in Harajuku, crossing a huge avenue full of well-known boutiques with spectacular window shops and being lost through small streets with cool locals. Next afternoon we went to Akihabara's electronic town (new technologies, games rooms and Maid Caffes), and after that, we visited Shinjuku walking through the highest buildings in the city, deciding to get to the top of one of them, having an spectacular image of the sun falling down in Tokyo. After that, we stopped in Roppongi. It was a cool place, full of nigh locals, advertisements and coloured lights, but it didn’t impressed us a lot, maybe because we had seen a lot of places in a short time. Our last day, we visited the huge and clean Fish Market, getting an excellent sushi around midday (a bite early for us). That would be our last nice Japanese meal, after having tasted many different ones. We’ll always remember the Japanese food (the fresh “sushi”, the delicious “tempura” and the tasteful “ramen”). We came back home bringing all those tastes with us.

ITINERARI de Tòquio a Hiroshima

Aterratge: Tòquio. Arribem al barri d’Asakusa, un ambient prou tranquil per situar-nos entre la forta calor i el jet lack. El primer pensament era quedar-nos més dies, però aviat ens adonem que això d’anar sense reserves és un problema. Per tant, voltem pel barri, visitem Ginza i agafem un bus fins a Takayama. Aquesta petita ciutat es troba als anomenats Alps i des d’aquí explorem la zona i planifiquem la resta del nostre viatge. De seguida, ens adonem que moure’s per Japó serà senzill, la gent és sorprenentment amable. Fem una sortida a Shirakawa-go. Un poblet de cases tradicionals amb uns teulats impressionants, on per arreglar una sola casa (cada 50 o 70 anys) hi participen unes 200 persones. Un altre dia anem a Shinhotaka, des d’on veiem muntanyes amb pics al voltant dels 3000m d’alçada. És aprop d’un riu i amb aquest fantàstic paisatge de fons, que anem a banyar-nos a un onsen (unes aigües termals naturals). L’entorn el fa una experiència excepcional, i ens imaginem que a ple hivern, amb la neu al costat, aquestes aigües que voregen els 40º són encara més agradables. Tornem a Takayama, ens passegem pels carrers de cases tradicionals de fusta i portes corredisses, i ens banyem en un altre onsen, però aquest cop a la setena planta d’un bon hotel amb vistes.
Continuem la ruta. Després d’agafar un tren fins a Nagoya, fem un canvi de via i experimentem com es circula a més de 300km/h amb el Shinkansen (anomenat també tren bala), el qual ens porta amb mitja horeta a Quioto. Passem 3 nits en aquesta ciutat fent un couchsurfing a una casa d’en Shoji, compartint l’estada amb altres viatgers com l'Anjoulie i en Christoph, d’Àutria. El primer lloc que visitem és Fushimi Inari, on seguim un camí de més de 4km que s'endinsa en la muntanya, tota la ruta està plena de toris vermells i zones de pregària. L’endemà passem de la tradició a la modernitat, visitant l’estació de Quioto. Ens encanta, ens assentem a les escales per observar els jocs de miralls i l’altíssim sostre de vidres que ens cobreix, i pugem més de 10 pisos per tenir unes bones vistes de la ciutat. A la mateixa zona, trobem un hotel de “càpsules” (on dorms en petits espais tancats, situats un sobre l’altre). I també ens parem en un acollidor i silenciós local, el cafè Cha Cha, mentre esperem que a fora la temperatura vagi baixant. Marxem de la ciutat, sabent que hi pararem de nou en el nostre camí de tornada.
El bus nit ens porta a Hiroshima. La ciutat és ordenada i neta (com tot el que hem vist de Japó), i el mitjà de transport més freqüent és el tramvia, que ens porta al parc que acull el Memorial de la bomba atòmica. El parc es troba en una mena d’illa, en un extrem s’alça un edifici mig destruït que mostra l’estat en què va quedar quan van llançar la bomba; al centre, a prop d’una ofrena de flors, apareix una flama que diuen que es mantindrà encesa mentre hi hagi al món països amb armes nuclears; i al fons, un gran museu. Però el que més ens va agradar (i passava força desapercebut) és el Peace Memorial Hall for the Atomic Bomb Victims: un passadís circular amb desnivell que et portava al centre d’una sala de silenci i pregària, i que oferia informació sobre totes les víctimes identificades, les quals podien ser buscades a través d’unes pantalles digitals. En definitiva, Hiroshima et fa pensar en una trista i vergonyosa part de la història, però cal visitar-la.

Arrival: Tokyo. We stay in a quiet neighbourhood, Asakusa, trying to get used to the scorching weather and facing our jet lack. First thought was to stay longer there, but we didn’t have reservations. Next day we visited Ginza and we decided that was better to take a bus to Takayama. Once there, we explored this area near the Alps and we planned the rest of our trip. We gladly realised that people are extremely helpful. We did a short trip to Shirakawa-go, a small village, well-known for their traditional roofs (they rebuild each House every 50 or 70 years and they need to be 200 people to do it). Next day we went to Shinhotaka, from there we are able to see the Alps (mountains that reach 3000 m of altitude). In our way back we stopped to take a bath in an onsen (hot spring), next to the river. The landscape was amazing and we had a great time. However, It would be a more pleasant experience If you go there in winter, bathing in a hot water (40 degrees) and seeing snow around you. After that, we came back to Takayama, walking through the small streets with traditional wooden houses. Our last day we went to another hot spring, but that time it was on the 7th floor of an hotel with nice views. 
We cought a train to Nagoya and from there, we took the Shinkansen or bullet train, the fastest train in Japan, we arrived in Kyoto in half an hour, driving 300km/h. We spent 3 days in that city in the Shoji couchsurfing house, sharing the place with other travellers, as Anjoulie and Christoph, from Austria. The first thing we visited in kyoto was Fushimi Inari, a beautiful long path under hundreds of red “toris” and small temples reaching the top of a mountain. The second thing was really different, we went to a modern place: the Kyoto Station. We love it. We sit down on the stairs watching the windows reflecting the huge metal and crystal roof above us and then, we reached the top floor in order to have nice views from the city. Walking around the station we found two peculiar places: the Capsule Hotel (where you sleep in a kind of small closets, instead of rooms) and the Cha Cha cafè, a hospitable and quiet place where we spent some hours waiting that the scorching temperature went down. We left Kyoto, knowing we would stop there again in our way back. A night bus brought us to Hiroshima. It was a clean, tidy city, as every city we saw in Japan. The common transport was the tram and the most interesting place was the Memorial Park. The park is in an island, at one side there’s a dilapidated building, showing the effects of the Atomic bomb. In the centre, there’s a floral offering and a lighted torch that symbolize we still have nuclear weapons on the earth. At the other side of the park there’s a huge museum. But the best thing for us was the Peace Memorial Hall for the Atomic Bomb Victims. There’s a circular building that brings you into a peaceful praying room with some information about all the Atomic bomb victims. There is also another room where you can look for any of the victims using digital screens. In short, Hiroshima city reminds you a sad and ashamed moment of the history. However, you have to go there.

Ordre disruptiu

Cinc sentits, tots ells completament actius des que hem aterrat a Japó.
El primer impacte que percep la vista és la netedat, l’ordre i l’actitud respectuosa, i amb gran facilitat entres a formar part d’aquest ordre. En un país pràcticament sense papereres et sorprèn no veure ni un sol paper pel terra, per tant, no llences ni una sola engruna, encara que l’hagis de portar hores dins la motxilla; les cues i les línies et marquen el camí, així els teus ulls s’acostumen a buscar indicacions grogues al terra del metro, tant per caminar pel costat correcte, com per fer la cua d’entrada a cada vagó des del punt adequat; i sens dubte, la primera paraula que aprens és “arigato” (gràcies), la qual no pares de repetir desenes de vegades al llarg del dia amb una lleugera inclinació del cap.
L’espai públic és responsabilitat de tothom i per això als carrers palpes aquest respecte, així doncs no es pot fumar a l’exterior a menys que hi hagi una zona de fumadors, però en canvi en llocs privats la llibertat de decisió és personal, i per tant, es fuma a quasi tots els bars, locals o restaurants.
I una altra imatge que fa que els teus ulls s’obrin àmpliament és l’escena que dibuixen els carrers plens de joves “cool” que caminen sota estridents cartells publicitaris.
Quan afines l’oïda, t’adones que les multituds de gent es mouen en relatiu silenci. Al metro les mirades són fixes a una pantalla o al vidre del davant, tots sense dir ni un mot, apunt per anar a treballar, i als cafès o restaurants sovint només sents el murmuri de la gent. No obstant, tot això es trenca quan passes davant les sales de joc, de sobte sents un soroll estrepitós que prové de desenes de lluminoses màquines alineades funcionant simultàniament.
El que rebem per l’olfacte potser és més neutre, les olors no són extremes, ni sorprenents: els mercats fan olor de menjar o de te, els temples d'encens i la seva “obsessió” pels lavabos fa que siguin increïblement nets i inodors. I del gust no podem dir més que qualsevol menjar és excel.lent i pots trobar el que desitgis en una graduació de preus de gran varietat.
El tacte és escàs, sempre hi ha una distància, que no es fa mai evident quan demanes certa informació o ajuda. L’interès per comunicar-se acaba facilitant que puguis moure’t i entendre sempre com funciona el seu país sense necessitat de parlar el mateix idioma. No reps mai una pregunta sense resposta, segur que t’acompanyen o troben la manera per treure’t de dubtes.
La percepció com a viatger ens porta doncs a descriure Japó com un país atractiu, fàcil i molt segur, on et mous amb total tranquil•litat i sense preocupació, gaudint senzillament del que t’ofereix.
Però ens han etzibat que ser Japonès és molt dur, per tant, potser no és tan fàcil viure o néixer aquí, seguint sempre les línies, disposant de només 5 dies de vacances l’any, sentint-te responsable de cada petit detall del teu país i dels estrangers que voltem perduts entre el “hiragana” (平仮名), “katakana” (片仮名) i el “kanji” (漢字), els tres sistemes d’escriptura del japonès.
Requereixen doncs, de vies d’escapament, de trencament, d´elements disruptius com el Pachinko (màquines escurabutxaques), el sake, la cervesa i el sexe esporàdic. Disrupció per mantenir els seus estàndards de vida i qualitat.


DISRUPTIVE ORDER
Since we arrived in Japan our five senses were widely active.
Using our sense of sight we realised that cleanliness, order and respect are permanently around, for that reason we took part of it from the beginning. We’ve never seen a piece of paper at the street, so we kept every small crumb in our bag although it can last hours to find a bin. We always queue and follow the yellow lines drawn on the floor at the subway stations, in order to walk on the right side at the corridors and to be in the right place when the subways stop. Besides, we keep using all the time the first word that we learned “arigato” (thank you), taking a slight bow like they do.
Everyone is responsible for taking care of the public areas and they try not to bother the others. Probably, for that reason It is not allow to smoke at the street (except in smoking areas), but owners can decide what to do in private places. In fact, you are allowed to smoke almost in every cafe or restaurant.
Last image that you won’t forget is the coolest teenagers at the streets walking among these huge coloured advertisings.
When you pay attention to your sense of hearing, you realise that there’s always a kind of silence around you. Hundreds of people are in the subway just looking at their screens or windows, without talking, ready to go to work. And also, in most of the restaurants or cafés they just whisper the words. However, it’s surprisingly different when you walk in front of an entertainment hall, where hundreds of aligned machines are working in the same time making a deafening noise.
If we talk about smells, we only can say they are quite neutral. There are not extreme or amazing smells, just common things like the smell of food and tea at the market, or the incense at some temples, and It sounds funny, but they’ve got really modern and clean toilets that are fairly odourless. And about the taste, you'll be delighted with any food, any meal is excellent and much better depending on how much do you want to spend.
Eventually, related to our sense of touching, we think there’s a kind of distance between us and Japanese people, in spite of receiving always good information and help needed. In fact, all our questions get specific answers without speaking the same language, they find out how to resolve your doubts.
As travelers, we would describe Japan as an attractive, easy and save country, where you can get around without worries, just enjoying the pleasure of being here.
Nevertheless, someone told us that being a Japanese person is very hard. So, it might not be easy to follow always the lines, to work hard having only 5 holy days and to feel responsible for any small detail of your country and for all foreigners lost among the “hiragana” (平仮名), “katakana” (片仮名) and “kanji” (漢字), the three Japanese writing systems.
So, they require some amounts of disruptive elements as Pachinko, sake, beer, and sporadic sex. Disruption in order to keep on living with their high standards of quality and way of life.

FOTO/PICTURE: Capsule Hotel "9 hours".

No language barriers

No existeixen barreres linguístiques quan la gent mostra interès per comunicar-se. Gratament sorpresos amb el país, però sobretot encantats amb la gent.

There are no language barriers when people are interested in communicating. Happily surprised about this country, but especially about Japanese people.