ITINERARI Bolívia

Arribem pel nord de Bolívia, travessar frontera és molt senzill i aquesta vegada en un entorn privilegiat, vorejant el mateix llac Titicaca. Al cap de pocs quilòmetres estem a Copacabana on restem una nit i despertem aviat per agafar una barca fins a la Isla del Sol on passem uns dies ben agradables (text dels Aymara). Un cop tornem a terra arribem fins a la capital, La Paz, en algunes zones caòtica i desordenada, plena de cases que s'enfilen en el pendent de les muntanyes fins que no deixen ni un tros de terreny verge. Ens passegem pels carrers i barris del centre i per sorpresa nostra veiem gent amb la cara completament tapada amb passamuntanyes, treballen de limpiabotas.
El nostre camí continua fins a Oruro, famós per la música i els colors del seu Carnaval i des d'allà agafem un tren còmode i espaiós que ens porta a Uyuni, on comença el nostre impressionant tour pel Salar (explicat a No només Pura Sal) .
Més endavant ens parem uns dies a Tupiza amb la idea de fer noves excursions per les quebradas, però finalment acabem reposant i fent vida al poble.
El següent pas és Pototsí, la ciutat mes alta del món (en principi), a més de 4000m, un lloc agradable tot i tenir temperatures fredes durant gran part de l'any. Coneguda per les seves mines, on el desconcert de les condicions dels miners i la manca d'aire quan t'endinses a elles et deixen en un estat de xoc durant uns instants (text El Tío).
Continuem fins a Sucre, l'anomenada ciutat blanca, antiga capital boliviana, neta, colonial i ordenada, amb un centre espaiós i tranquil. Aquí, en una casa familiar amb terrasseta passarem una setmana, compartint experiències amb altres viatgers i celebrant els dies de carnaval. De fet, la festa grossa serà el pròxim cap de setmana, però fa molts dies que pel carrer sona música i xerangues i a tothora esta permès tirar globus d'aigua i espuma a la gent que passa pel carrer, des dels balcons, cotxes o cantonades, però sempre de lluny, sempre evitant ser vistos cara a cara...i això és graciós una estona, però pesat durant dies, i més quan no ets a casa i tens poca roba per canviar-te… En fi, estem al continent dels carnavals! I en realitat per la gent d’aquí té gran importància i el gaudeix i l'espera amb ànsies durant tot l'any!
El nostre punt de sortida serà La Paz, on agafarem un vol fins a Bogotà i després d'uns dies de preparar-nos pel gran salt...volarem cap als States!!

We reached Bolivia, crossing the border near the Titicaca’s lake. We spent one night in Copacabana and then we took a boat to Isla del Sol (we talked about it in the Aymaras's text). After that, we went to the capital, La Paz, sometimes chaotic and untidy, and it was very surprising for us to see people who were working like a shoeshine boy wearing a balaclava.
We went south to Oruro, famous for its carnival, where we took the train until Uyuni where we visited the Salt Flat (we mentioned it in ”No Només Pura Sal”) and then we came over Tupiza for a few days.
Next step was Potosi, the highest city in the world, 4000m above sea level, which is well known for its mining traditions since the last 500 hundred years. Once there, we visited them and we were able to feel just a little bit like what these people experience in their lives. Besides, we can assert that the city is pretty cold but comfortable, and people are very easygoing so a long stay is pretty advisable.
Facing ……. East we got to Sucre, the ancient capital of Bolivia, with its whitewashed colonial buildings and peaceful atmosphere that let us has a tremendous rest. We spent a week in a magnificent familiar house, exchanging our experiences with other travellers and celebrating the Carnival. In fact, the Carnival has been taking place every day and it has lasted after fifteen days; there was always music and people who threw water balls everywhere, something that it wasn't always funny for us. Anyway, we realized that we were in the continent of the best Carnivals and most of the people had longed for these days with extremely anxiousness.
Our last stop was in La Paz where we took an airplane to Bogotà, where we spent some days preparing our next trip to the States!!

El Tío

Per nosaltres una nova realitat, un món desconegut, un espai d'interès per conèixer entre passadissos foscos, estrets, plens de pols i d'aire asfixiant; per altres el seu espai de treball sabent que això comporta una mort directe o un camí mes curt en la vida. Una bona referència per veure els miners de Potosí és el documental El minero del Diablo que va ser gravat dins el mateix Cerro Rico.
Les mines estan explotades per Cooperatives, però la contradicció és que el treball és individual, no es regulen ni les hores, ni la seguretat, ni l'edat dels miners...cadascú lluita per trobar una zona de minerals i un cop descoberta treballa hora rera hora sens parar, mastegant fulles de coca per reduir el cansament i la gana, sense un sol àpat que no sigui a la matinada, sense més espai que un m², sense més llum que un frontal, sense més esperança que aconseguir algun mineral. En definitiva, són Cooperatives però la seva tasca més rellevant és la celebració de festivitats de gran importància per ells.
Quan entres dins les mines sembla que el temps no ha avançat, les condicions i el material que utilitzen és gairebé el mateix que fa 500 anys, i d'aquí també surt l'origen de moltes creences dels miners, així com l'existència de El Tío.
Els colons que fa segles van arribar a Potosí van crear un Dios al qual els indígenes poguessin témer dins la mina, com que en l'alfabet quechua no pronuncien la "d", va ser aviat anomenat Tios, i finalment va passar a ser el Tío. Aquest està escenificat a cada mina amb un ninot en forma de diable, i encara avui en dia els miners l'adoren i li demanen protecció amb regals i oracions, de fet els miners creuen absolutament que la seva sort dins la mina està totalment a mans d'aquest. Però és difícil pensar que no hi ha res més que pugui definir o millorar les seves condicions, el seu poder adquisitiu, el seu funcionament...
Dins els passadissos respires foscor, angoixa, incertesa, silicosis, manca d'escolaritzacio, mort prematura, atzar, contaminació i por. Tot en mans del Tío? I és que no et pots quedar indiferent, totes les sensacions que vam poder sentir s'allarguen quan surts a la claror del dia i deixes enrere tot aquest món de gent que pràcticament viu en un forat.
Una experiència més del nostre viatge per no oblidar, però aquesta vegada no per la seva bellesa.

For us another reality, an unknown world, a place where we are interested in, among dark narrow corridors, a lot of dust and suffocation air; for others their work place although they know it means to die or a shorter life. We recommend you a good documentary to see, "Devil's Miner", WHICH was recorded in the same Cerro Rico (Rich Mountain).
The mines are exploited by Cooperatives. However, the work is individual, working hours are not under control, there's no security, the miner's age is not regulated...everyone tries to find a rich zone of minerals and when they get it, they work long hours without stopping, chewing coca leaves to reduce their fatigue and their hunger, eating once a day in the morning, without more space than a few square meters, without more light than a torch, without more hope than to achieve some minerals. In short, they are Cooperatives but their most important task is being in charge of celebrations or festivities, which has great importance for them.
When you get inside one of these mines it seems that time didn't go by , conditions and material are pretty the same than 500 years ago. In the same way, they have a lot of beliefs from that period of time, as well as the existence of The Tío.
When colonisation arrived at Potosí they made up a Dios (God) whom natives could fear inside the mine. As in the quechua alphabet they don't pronounce the "d", It was soon called Tios and finally,Tío. He's represented like a devil, and it is located inside every single mine, and nowadays the miners still adore him and ask for protection offering presents and prayers. In fact, the miners believe that their luck inside the mine is on to the Tío's hands. But It is difficult for us to think that anything else can improve their conditions, purchasing power, way of working...
Inside the corridors you feel darkness, anxiety, uncertainty, silicosis, lack of education, premature death, luck, pollution and fear. Is Everything in hands of The Tío?
You can be insensitive in front of that. When you reach the sun outside, you are not able forget that entire people who are almost living inside that hole. That's another experience that we'll never forget about our trip, but this time not for its beauty.

Shane

Apassionat del cinema sempre m'han commogut els clàssics. És evident, que donat el ventall de gèneres que ens ofereix la indústria cinematogràfica, drama, musical, aventura, comèdia, eròtic, històric... sempre tens predilecció per algun d'ells. En el meu cas, ja de ben petit sempre em van fascinar els Westerns.
Recordo com amb el pare mobilitzàvem a la resta de la família per prémer aquell famós botó vermell del vídeo, el REC, per poder anar ampliant la videoteca de Can Sala, i després, un cop immortalitzades les pel.lícules ens passàvem hores i hores "flipant" amb totes aquelles americanades, que reflectien la lluita de poders, les colonitzacions i els canvis que anaven patint i transformant la societat dels diferents estats d’Amèrica.
La llista és extensa, des de L'Home que va matar a Liberty Valance amb un Lee Marvin estelar; Rio Bravo amb John Whayne i Robert Mitchum; Sólo Ante el Peligro amb l'atractiu i camaleònic Gary Cooper i la bellesa de la Grace Kelly; La Diligencia altra vegada amb John Whayne; El Sargent Negre amb en Woody Strode i en Jeffrey Hunter; L'Home de Laramie i Winchester 73 amb en James Stewart; Duelo de Titanes amb Kirk Douglas i en Burt Lancaster i un llarg etcètera. Totes elles fantàstiques, particulars, diferents, però n'hi ha una que especialment va copsar a tota la família de manera desproporcionada, inclús a la meva germana, que per norma general no aguantava aquest tipus de pel.lícules, va ser Shane, traduïda a l'espanyol amb el nom de Raíces Profundas.
El nostre viatge és tant apassionant, tant ric, que la barreja d'escenaris, olors, paisatges i gent és capaç de transportar-te de manera viva i fugaç al record de temps passats a partir de la composició d’imatges i paraules que s’entertolliguen en aquest interval de temps passat i present. Així, la situació de conèixer un jove viatger australià, prim i esvelt, simpàtic, aventurer, amb ganes de viure món abans de tornar a les seves terres, m'ha permès reviure aquella obra d'art interpretada per actors de primer nivell. Amb un jove Jack Palance, fent de pistoler a sou, mercenari sense escrứpols, sense cap mena d'ideal més lluny del whisky, les seves pistoles negres àvides de mort i anhelant mostrar que era el més rápid del far west; l'Alan Ladd com a pistoler penedit, trist, amargat, carregat de valors, amant de les causes perdudes i amb ànsies per establir arrels en algun indret on no el coneguéssin per poder canviar de vida; i en Brandon De wilde, en Joey, un xicot de poca edat que va captivar al món per la seva tendresa, pel seu somriure aclaparador i per un físic esquifit on ressaltava el seu cabell ros radiant.
Amb l'amic australià, hem interpretat i recordat famosos passatges de la pel.lícula, els hem compartit amb altres backpackers i l'escena ha esdevingut entranyable quan en despedir-nos donant per acabat el dia, arribava aquell moment màgic on li etzibíem allò de: No te'n vagis Shane, Shane no te'n vagis... Shane!!! I és que aquest és el nom del jove viatger.

Excited from the cinema always the classics have been me touching. Obviously there are many types of films in the cinematographic industry, drama, comedy, musical comedies, erotic, historical… but you always have predilection for one of them. In my case, since I was a kid I have been always fascinated by the westerns.
I remember when my father and I made efforts to mobilize the substraction of the family in order to press that famous red button of the video, the REC, in order to keep on extending the video library of Can Sala, and afterwards, time went by resting in front of the TV and admiring those fabulous movies which reflected the changes due to colonization and fights of powers that reshaped the American society in every state.
The list is extensive, from The Man who killed Liberty Valance, with a great performance by Lee Marvin; Rio Bravo with John Whayne and Robert Mitchum; High Noon with Gary Cooper and the beauty of Grace Kelly; Stagecoach another time with John Whayne; Sergeant Rutledge with Woody Strode and Jeffrey Hunter; The Man from Laramie and Winchester 73 with James Stewart; Gunfight at the Ok Corral with Kirk Douglas and Burt Lancaster, and a length etc. All of them are particular, especial, different from one to another, but there is one that especially impact our family with a great deal, even to my sister, who normally couldn’t stand this sort of movies, it was Shane.
The trip is so amazing, as much passionate, as rich, that the mixture of stages, smells, and people drive us vividly and fastly to the past thanks to the composition among images and words interconnected in this range of time between past and present. Thus, meeting an Australian guy, thin and slender, friendly, and adventurous, who got a mind to know and see as much as he can travelling around the world, before he comes back to his Australian shores, has allowed me relieve that work of art, performed by actors of first level, such a young Jack Palance, acting as a gunman on salary, without neither sentiment nor ideals further than his whisky his guns and expecting to show to everyone that he was still the fastest gunner in the far west, the Alan Ladd, as a regretted gunman, turned bitter, sad, loaded of values, loving the lost causes and willing to start a different life somewhere his past wasn’t known, and Brandon De wilde, Joey, a young kid with a tiny body where his blond hair highlighted radiant and whose smile and tenderness captivated the world.
Along with the Australian guy, we have performed, remembered famous passages of the movie, we have shared them with other backpackers and the biggest moment comes when we say goodbye because the day has gone, and it arrives that great and magic moment when we claim louder, Don’t go Shane, Shane don’t go, Shane!!!Thus, this is the name of the Australian guy.

Els Aymara, gent del segle XXI

Quan entrem a Bolívia, ens endinsem a visitar el majestuós llac Titicaca. Hom recorda la particularitat d´aquest nom, perquè en els seus anys d´estudi d´Història sempre hi feiem alguna ensopegada, ja fos a l´hora de pronunciar-lo, bé d'escriure´l correctament o de situar-lo en el mapa. Situat a 3800m sobre el nivell del mar i amb una àrea aproximada de 8300 km2, el seu camí d´exploració és a partir de petits poblets que jauen a les seves ribes i des de terres que suren agermanades en la immensitat del seu cabdal.
En un d´aquests petits illots flotants, la Isla del Sol, hem descobert un espai màgic, especial, digne de relat poètic, que ens ha transmès sensacions que al llarg del viatge encara no havíem experimentat. Lluny de la imatge idealitzada d´un paradís escenogràfic sense turistes, aquest apèndix del Titicaca, gaudeix d´un turisme incipient, constant, que ha permès dinamitzar la població local que hi habita, però compta amb la particularitat que la nostra presència no modifica en escència el tarannà de vida dels Aymara.
Els Aymara, gent de mirada curiosa i de to baix en la parla, posseeixen aquella classe innata en el caminar, en el desenvolupament de les seves tasques de la terra i exel.leixen en el tracte personal. Ens han permès gaudir d’un espai autòcton i autèntic amb turistes, on nosaltres bocabadats per la bellesa de l´escenari que ens ofereix l´indret, amb el llac com a centre d´atracció i com a fons majestuós la cordillera andina, hem pogut viure aquells moments de silenci, multiplicitat de sensacions fugaces que tots cerquem en la vida. Malgrat pensar que viuen a les antípodes de la civilització, com a societat arcàica, prehistòrica o atraçada, en ells hem pogut detectar alguns dels trets característics dels prosumers, persones que configuraran les noves societats del segle XXI. Consumiexen allò que produeixen i el petit excedent que tenen en fan comerç; tenen un treball parcial que correspon a les tasques encaminades als turistes; el seu model de vida reafirma la unitat familiar, gestionen la seva empresa amb gran naturalitat, com a forma de vida, amb el conjunt de la família; s’estimen i mimen l´entorn en el que viuen perquè el consideren matèria viva i són concients de la seva trascendècia; consumeixen poc combustible perquè treballen a casa i els desplaçaments que realitzen són bàsicament d’oci i/o necessitat. En el seu ideari la paraula maximització dels recursos naturals, que va estretament lligada amb el concepte d´amortització, i per tant de la seva mort o inutilitat, no existeix, perquè això sí que ho consideren ordinari, vulgar i/o prehistòric. Hem respirat, palpat i connectat amb una comunitat que treballa amb mètodes rudimentaris i arcaics per fer front als treballs de la terra i les seves ocupacions turistiques, però que compte amb molts dels trets essencials, que molt probablement redifiniran els models de treball, família i entorn social de les noves generacions del segle XXI.
Amb tot això, no insinuem un pas enrera cap a l'edat de pedra, ni a temps de treballs forçats, sinó que amb l'impuls de les noves Tecnologies de la Informació i Comunicació, creiem que la gent cada vegada treballarà més des de casa, que aquest fet permetrà estar més temps amb els fills i realitzar treball comú, fet que reforçarà la unitat familiar, que la llar multiplicarà els seus usos com a espai social, educador i econòmic, i que part de les reparacions bàsiques de manteniment de l'immoble i la generació de certes matèries primeres pel consum diari, les realitzarem nosaltres mateixos.
Els Aymara, ens conviden a fer una ullada en el passat i reflexionar en molts comportaments que fins ara havíem catalogat com imprescindibles i ens permeten mirar el futur amb grans dosis d'optimisme.

We reached Bolivia willingly to start exploring the Lake Titicaca. It sits 3800m above sea level making one of the highest commercially navigable lakes in the world. Its area is about 8300 square meters and there are many ways from where you can come over it, from the small villages of its surroundings or from the islands located in the middle of its water too. From one of this islands, Isla del Sol, we have discovered a magic and a very special place, with stunning scenery that made us feel in a way that we hadn't experienced before, in many countries and cities also so far away. It might seem that we have found the idealistic image of a non touristy place with only locals. However, this spot has a steady flood of tourists, whose presence doesn’t break their way of living at all. Although the Aymaras are shy people and not very talkative people, but they’ve got a particular charm developing every kind of task they do;gathering the cattle, cultivating the land, looking after their children and excelling getting on with other people. We might think that their way of life is prehistoric, archaic or even retrograde, but what it seems to us is that they have got some features of the prosumers, the people of the twenty first century, whose lives will be reshaped in order to adjust to the new circumstances that we’re facing as a human beings in this world. They eat what they cultivate and commerce with the small amount left; they work part time in the tourism industry; they love and take care of their environment because they are aware of its importance; they don’t spend much fuel because they work at home and only take transports in purposes such holidays or real need. It doesn’t come to their minds to exploit the natural resources until its death, even when they know they could get better revenues, so this assumption is inconceivable for them. We have come up with a community which hasn't already got the high technology yet, so they keep working with rudimentary tools, but with some features of living that probably might become a pattern in this twenty first century. With this assertion, we d'ont mean that we'll be back to the stone era, but we believe that the house is going to be the headquarters of the social life, the education of children and the enterprise where we'll generate our revenues. The Aymara, invited us to have a look at our past and to reflect on some behaviours that we considered vital in our lives, and also they helped us to look at the future with a huge optimism.

No només "Pura Sal"

El nostre tour al Salar de Uyuni ha estat sorprenent, perquè si bé és conegut internacionalment que a Bolívia hi ha un immens salar a 4000m d'altitud, testimoni d'un llac que va existir a la prehistòria, el que no sabíem és que els seus voltants eren plens de meravelles, no es tractava només de pura sal.
Comencem la nostra excursió amb una breu visita al Cementerio de trenes. Continuem fins trobar-nos enmig de kms, kms i kms de salt en un calmat paisatge blanc, la nostra parada al centre del salar, a la Isla del Pescado, ens permet tenir una vista privilegiada de tot l'entorn enmig dels cactus que habiten l’illa. Però el camí continua, ens arribem al peu d'un volcà actiu envoltat de roques volcàniques que el fan encara més especial. El següent pas ens porta a les lagunas que dibuixen uns perfils i colors inexplicables, estant plenes de flamingos i el fons sempre és espectacular, la més destacada: la Laguna Colorada (de tons vermellosos). A partir d'aquí arribem als anomenats Geisers(fortes sortides d'aigua calenta i vapor de la terra creant una xemeneia de fum), i a les fumerolas, on un xup-xup de fang apunt de bullir desprèn grans quantitats de fum que a estones et fan tornar invisible. El regal va venir al final, en un paratge a 4800m d'altitud, quan vam banyar-nos a les 8h del matí a unes aguas termales naturals que estaven a 35C°. Vam canviar els jerseis i gorros necessaris per la fresca matinada, per un banyador i una piscina d'aigua calenta amb un paisatge de fons excepcional. Només podem afegir que el trajecte entre un lloc i l'altre no va deixar mai de sorprendre'ns. El nostre pas amb el 4x4 va ser enmig de deserts, muntanyes marronoses i rogenques, canvis de colors del paisatge, perfils suaus, terrenys únics, i en qualsevol cas, un plaer per la vista en tot moment.
Bolívia, un país tímid i desapercebut, dels més pobres d'aquest continent, amb uns recursos naturals brutals, com el que hem descrit, i tants d’altres. Increïble!

In this writing we'd like to express our fascination about the three days tour that we did in the Salt flat of Uyuni. Everybody Knows or has heard something about the Salt flat, but what we didn’t expect at all, were the stunning resources surrounding it which belongs to the Potosi region, too.
We started visiting the Train Cemetery, then “la Isla del Pescado” which is located in the middle of the Salt flat. The following step was looking at an active volcano and a lot of colourful small lakes full of “flamingos” totally amazed.
Last day we woke up at five o’clock in the morning in order to visit some Geysers and “Fumerolas”. Finally, this marvellous area gave us the last present of the day, letting us swimming in a natural hot spring (35 degree Celcius), at 4800m above sea level in the middle of a stunning scenery of chains of mountains that were around us. Besides, we can ensure you that all the paths that we did by car, were worth because of the gorgeous desert's landscape and magnificient mountains alike.
Bolivia, as the poorest country in South America, hasn't got the influence and recognition as most of its neigbours but has an array of natural resources that make us claim louder... Incredible!!!!