Ordre disruptiu

Cinc sentits, tots ells completament actius des que hem aterrat a Japó.
El primer impacte que percep la vista és la netedat, l’ordre i l’actitud respectuosa, i amb gran facilitat entres a formar part d’aquest ordre. En un país pràcticament sense papereres et sorprèn no veure ni un sol paper pel terra, per tant, no llences ni una sola engruna, encara que l’hagis de portar hores dins la motxilla; les cues i les línies et marquen el camí, així els teus ulls s’acostumen a buscar indicacions grogues al terra del metro, tant per caminar pel costat correcte, com per fer la cua d’entrada a cada vagó des del punt adequat; i sens dubte, la primera paraula que aprens és “arigato” (gràcies), la qual no pares de repetir desenes de vegades al llarg del dia amb una lleugera inclinació del cap.
L’espai públic és responsabilitat de tothom i per això als carrers palpes aquest respecte, així doncs no es pot fumar a l’exterior a menys que hi hagi una zona de fumadors, però en canvi en llocs privats la llibertat de decisió és personal, i per tant, es fuma a quasi tots els bars, locals o restaurants.
I una altra imatge que fa que els teus ulls s’obrin àmpliament és l’escena que dibuixen els carrers plens de joves “cool” que caminen sota estridents cartells publicitaris.
Quan afines l’oïda, t’adones que les multituds de gent es mouen en relatiu silenci. Al metro les mirades són fixes a una pantalla o al vidre del davant, tots sense dir ni un mot, apunt per anar a treballar, i als cafès o restaurants sovint només sents el murmuri de la gent. No obstant, tot això es trenca quan passes davant les sales de joc, de sobte sents un soroll estrepitós que prové de desenes de lluminoses màquines alineades funcionant simultàniament.
El que rebem per l’olfacte potser és més neutre, les olors no són extremes, ni sorprenents: els mercats fan olor de menjar o de te, els temples d'encens i la seva “obsessió” pels lavabos fa que siguin increïblement nets i inodors. I del gust no podem dir més que qualsevol menjar és excel.lent i pots trobar el que desitgis en una graduació de preus de gran varietat.
El tacte és escàs, sempre hi ha una distància, que no es fa mai evident quan demanes certa informació o ajuda. L’interès per comunicar-se acaba facilitant que puguis moure’t i entendre sempre com funciona el seu país sense necessitat de parlar el mateix idioma. No reps mai una pregunta sense resposta, segur que t’acompanyen o troben la manera per treure’t de dubtes.
La percepció com a viatger ens porta doncs a descriure Japó com un país atractiu, fàcil i molt segur, on et mous amb total tranquil•litat i sense preocupació, gaudint senzillament del que t’ofereix.
Però ens han etzibat que ser Japonès és molt dur, per tant, potser no és tan fàcil viure o néixer aquí, seguint sempre les línies, disposant de només 5 dies de vacances l’any, sentint-te responsable de cada petit detall del teu país i dels estrangers que voltem perduts entre el “hiragana” (平仮名), “katakana” (片仮名) i el “kanji” (漢字), els tres sistemes d’escriptura del japonès.
Requereixen doncs, de vies d’escapament, de trencament, d´elements disruptius com el Pachinko (màquines escurabutxaques), el sake, la cervesa i el sexe esporàdic. Disrupció per mantenir els seus estàndards de vida i qualitat.


DISRUPTIVE ORDER
Since we arrived in Japan our five senses were widely active.
Using our sense of sight we realised that cleanliness, order and respect are permanently around, for that reason we took part of it from the beginning. We’ve never seen a piece of paper at the street, so we kept every small crumb in our bag although it can last hours to find a bin. We always queue and follow the yellow lines drawn on the floor at the subway stations, in order to walk on the right side at the corridors and to be in the right place when the subways stop. Besides, we keep using all the time the first word that we learned “arigato” (thank you), taking a slight bow like they do.
Everyone is responsible for taking care of the public areas and they try not to bother the others. Probably, for that reason It is not allow to smoke at the street (except in smoking areas), but owners can decide what to do in private places. In fact, you are allowed to smoke almost in every cafe or restaurant.
Last image that you won’t forget is the coolest teenagers at the streets walking among these huge coloured advertisings.
When you pay attention to your sense of hearing, you realise that there’s always a kind of silence around you. Hundreds of people are in the subway just looking at their screens or windows, without talking, ready to go to work. And also, in most of the restaurants or cafés they just whisper the words. However, it’s surprisingly different when you walk in front of an entertainment hall, where hundreds of aligned machines are working in the same time making a deafening noise.
If we talk about smells, we only can say they are quite neutral. There are not extreme or amazing smells, just common things like the smell of food and tea at the market, or the incense at some temples, and It sounds funny, but they’ve got really modern and clean toilets that are fairly odourless. And about the taste, you'll be delighted with any food, any meal is excellent and much better depending on how much do you want to spend.
Eventually, related to our sense of touching, we think there’s a kind of distance between us and Japanese people, in spite of receiving always good information and help needed. In fact, all our questions get specific answers without speaking the same language, they find out how to resolve your doubts.
As travelers, we would describe Japan as an attractive, easy and save country, where you can get around without worries, just enjoying the pleasure of being here.
Nevertheless, someone told us that being a Japanese person is very hard. So, it might not be easy to follow always the lines, to work hard having only 5 holy days and to feel responsible for any small detail of your country and for all foreigners lost among the “hiragana” (平仮名), “katakana” (片仮名) and “kanji” (漢字), the three Japanese writing systems.
So, they require some amounts of disruptive elements as Pachinko, sake, beer, and sporadic sex. Disruption in order to keep on living with their high standards of quality and way of life.

FOTO/PICTURE: Capsule Hotel "9 hours".

No language barriers

No existeixen barreres linguístiques quan la gent mostra interès per comunicar-se. Gratament sorpresos amb el país, però sobretot encantats amb la gent.

There are no language barriers when people are interested in communicating. Happily surprised about this country, but especially about Japanese people.

L'home del paraigua

Des del principi del viatge teníem clar que volíem visitar la Fundación Vicente Ferrer - Rural Development Trust, n'havíem sentit parlar, però desconeixíem la seva essència.
La nostra arribada a Anantapur va ser per descobrir una nova realitat en la zona més àrida de la Índia, després, és clar, del Rajasthan.
És difícil escriure el que volem dir utilitzant només unes línies, perquè hi ha molt per explicar sobre el recorregut del Father Ferrer, Baba, Padre Ferrer, o per nosaltres, Vicenç Ferrer. El que hem llegit ens ha ajudat a comprendre la realitat que hem vist, amb tot i hem d'afegir les visites als projectes, la hospitalitat de tots els indis i índies que treballen a la fundació i dels que se'n beneficien, i per últim la trobada amb la seva dona, l'Anna Ferrer (Anne Perry, foto amb nosaltres).
Tot plegat ens ha portat a veure un projecte d'esforç, constància, respecte i humanitat que ha convertit una zona àrida, en fèrtil, i ha facilitat a la població dels anomenats intocables i a les comunitats tribals, tenir els drets més bàsics coberts, especialment en educació i salut.
Cada paràmetre del projecte és totalment pensat amb la màxima curositat i excel.lència, no hi ha lloc per entreteniments o feines a mitges, és un projecte integral, especialitzat en cada àrea i assessorat per un grup de bons professionals. Els voluntaris, complementen algunes tasques, però són la mateixa població índia responsable del desenvolupament de cada àrea, respectant les seves creences i cultura.
L'acollida al Campus és cordial i agradable, i la sorpresa omple de converses cada un dels visitants o padrins que per alguna qüestió o altre hem volgut formar part d'aquesta història encara que sigui per uns instants. L'austeritat i la proximitat a les persones segueix sent una premissa bàsica pel desenvolupament de l'entitat, són 40 anys d'entrega absoluta per una terra i una població que no ha deixat d'admirar l'anomenat home del paraigua. L'home que va arribar a Mumbai de missioner i aviat va saber escoltar i veure les necessitats que existien, que va revolucionar la zona, que va ser expulsat i temut per molts mentre altres el veneraven, que finalment després d'un exili forçat van deixar tornar a entrar a la Índia donant-li com a destí Andra Pradesh, una terra de sequia i desesperances que Vicenç mai va témer sinó que el va incentivar a iniciar el seu projecte integral cap a les persones d'aquella terra.
A l'edat de 89 i deixant un llegat inimaginable de riquesa en salut, educació, medi ambient i habitatges, va morir en el mateix lloc on va dedicar els darrers 40 anys de la seva vida, a la mother India, al costat de la seva familia.
Després del desencant en la cooperació internacional i la possibilitat de minorar les diferencies entre rics i pobres, a nosaltres, la visita a la FVF-RDT ens ha ofert una al.lenada d'aire pur per creure encara en les possibiltats del canvi.


The man with his umbrella
When we started planning our trip in India we feel like visiting the NGO Fundación Vicente Ferrer - Rural Development Trust due to some references we got,especially by a friend.
It is difficult to explain in a few sentences what the named Father Ferrer, Baba, Padre Ferrer, or for us Vicenç Ferrer, represents in this area. We caught a glimpse of it reading a while, but the better information we gather, It was visiting the projects they are building up, talking with the Indian workers and our meeting with Anna Ferrer (Anne Perry, picture above).
All in all, a project based on efforts, steady work and respect for religion's diversity and mankind thoughts either. All of this has transform an arid area to a fertile one, giving the basic rights to the untouchable people, providing them health assistance and education.
Every single inch of this vision has been rethinked, planned and implemented by many specialized professionals in every field, who had taught and advised the Indian people, who once had acquired the knowledge they spread it to other locals. Thus, professionals, volunteers and Indians working together with a common goal; eradicate poverty as far as their means let them go.
Our welcome in RDT-FVF was very kind, and we share our admiration for the work done with other visitors and sponsors of the children which feel proud of their investment in this cause.
FVF keeps following the premise of austerity and nearness to people which began 40 years ago,they keep carry on developments through the villages and landscapes, where dalits as a sign of admiration show the pictures of the man with his umbrella.
He arrived in Mumbai as a missioner following the orders done by the Jesuits, and soon he realized the needs of the people, which were farther away from praying and expecting the wealth to come on his own, so he provided action and results. Later he was fired from India for awhile, but later he had the chance to take up a new adventure in Andra Pradesh, the aridest state after Rajasthan, expecting him to decline the offer. On the contrary, he start a new integral project not for the people, if not with the people.
At the age of 89 years old and leaving wealth, education, environmental assets and homes for the poor, died in his land, with his people and family after 40 years of struggles, challenges and succeeds. He brought the seeds for better generations and his spirit and work will linger on in the Indian minds and the rest of the world.
Traveling around the globe we’ve been deceived by many cooperation movements and projects, FVF-RDT has shown us the path of effective cooperation as well as give us the strength to believe in changes.

Un joc divertit

Coincidir i intercanviar amb altres viatgers és sempre una opció enriquidora, conèixer l'ojectiu de cada viatge, les expectatives, les habilitats de comunicació i regateig, la comoditat que es busca i tantes altres històries que ens uneixen i ens diferencien.
Dins els viatgers sempre hi ha gent que prefereix anar més guiada i estalviar-se algun mal de cap, i els que anem decidint segons la marxa. Qualsevol opció és valida segons què busquis en el viatge. Els que anem fent som viatgers amb ganes de compartir experiències, informació, reflexions i riem de les situacions més divertides i les anècdotes personals, però de vegades també hi ha qui té l'afany de voler ser el més alternatiu, que li molesta la presència d'altres turistes (tot i que fan la ruta més tradicional) i a més, creuen que troben sempre les millors "gangues", no deixa de ser un joc divertit que ens fa somriure, perquè si hi ha algú que sempre surt beneficiat en els tractes és la població índia, i només faltaria que no fos així.
Hi ha altres moments divertits, si demanes quant ha pagat algú per una habitació, inconscientment, esperes que la seva quantitat sigui superior a la teva. Si és aixi et sents satisfet de les teves habilitats negociadores, sinó sempre trobes una justificació (segur que la teva habitació és més gran o les tovalloles són més netes...).
També ens uneix aquell moment en què tots plegats perdem la noció del valor dels euros, és a dir, passem només a comptar amb rupies (Rs), i aixo ens porta a trobar cara una habitació doble, neta i amb bany, per 1000 Rs (uns 20 euros) o bé, reclamem que ens tornin aquelles 5 Rs que ens han afegit de més en el bitllet de bus i que en realitat són 10 cèntims d'euro.
En fi, tot plegat és divertit perquè som amics i desconeguts a l'hora, la intensitat del viatge fa que quan coincideixes 2 o 3 dies amb la mateixa gent sembla que et coneguis de tota la vida, i de seguida passes a tenir confinaça.
En resum, tot això forma part de l'experiència turistica de cada persona, i des del moment que es comparteix amb els altres turistes, esdevé un joc divertit.


A funny game
Meeting travelers and sharing many sort of things is always very interesting. We'd like to know what we are looking for, what we expect, what's the level of our communication skills, how comfortable we travel and many other issues that show our common and different goals either.There are many different ways of traveling, and depending on how they are guided we may locate them in two big groups;those who prefer less problems and they contact to an agency or a guide, due to matters related about time and space, and others who prefer traveling on their own using new technologies or paperback guide. Both option are perfect depending on your needs.
Some travelers easily share their experiences, information and funny curiosities, others try to convince you that they're more alternatives, that they go out of the beaten path, although they're doing a classic route, or that the price they got for everything are most of the times the best ones. That make us laugh because the only ones that always get a good profit on negotiations are Indian people and that's the way It has to be.
A funny game is also when you ask somebody the price of their room or a rickshaw route, unconsciously you expect that he had payed more than you, then you feel satisfied, if not, you try to find out a logical explanation, such as, they don't have clean towels or a room as big as yours.
We are also related, once we get used to rupees and paying low prices for everything, we find most of the things expensive, and then we star believing that 1000 rupees (around 20 euros) is non-value for a nice, clean double bedroom with bathroom inside, or we bargain for 5 rupees (10 cents of euro) when they charge us on a bus ticket.
In the end, everything is funny because we are friends and unknown people at the same time, because we share experiences so intensely in 2 or 3 days that we acquire the feeling of a long standing relationship. From that point on, you may never meet again or make a durable relationship.
All in all, everything belongs to the tourist experience of every single person, and as far as it is shared with other people, it becomes a funny game.

265 dies caminant

Seguim caminant, aquesta vegada fins a un nou continent que tot i demanar-nos unes hores d'aterratge, coneixem perfectament el seu idioma, idiosincràsia i la seva gent, des de l'avió reconeixem el perfil de Catalunya, en l'aterratge ja percebem el bullici de Barcelona, i finalment sorprèn als nostres ulls la verdor de Camprodon, ja estem a casa!
Superant el cansament de les primeres hores, ens il.lusiona el retrobament amb la família, amb qui no hem perdut mai contacte, però aquesta vegada els petons i les abraçades ja no són virtuals, i notes la calor d'uns llavis i l'escalfor d'uns braços, i això és increïble! Més enllà, pausadament, vénen els retrobaments amb totes i cada una de les persones que fa temps que no veiem.
De tot aquest viatge no seriem capaços d'establir unes conclusions finals, perquè en realitat quan el coneixement s'amplia, se't plantegen encara més preguntes i com a conseqüència, pots imaginar més respostes, contemplar més premisses i tenir en compte més combinacions d'elements que defineixen aquest tot. Ens sentim lluny encara d'haver començat a pair aquests 265 dies caminant, plens d'indrets, continents, experiències, itineraris, sensacions, imatges i persones que ja formen part de la nostra vida. Hem vist junts un món immens i interessant on sempre ens quedaran espais nous per descobrir, racons coneguts per tornar a trepitjar, i amb la plena satisfacció que el nostre entorn més proper és també part d'aquesta bellesa planetària!

Step by step, we arrived to a new continent, this time we knew their language, idiosyncrasy and people. Nevertheless, we needed some hours to adjust to this new reality. We saw Catalonia from the aeroplane, we landed next to the crowded Barcelona and finally, we were amazed for the green landscape of our village, Camprodon. We were at home!
We spent some hours having a rest and after that, we were looking forward to meeting again our family, despite having been in touch the whole trip, that day was special because kisses and big hugs were real. We could feel they held us tight and warm and that was great! Next few days, without a rush, we started meeting some people that we hadn’t seen from long time ago.
Now, we are thinking about our trip and it becomes impossible for us to write some conclusions. On the one hand, as long as you acquire more knowledge more questions come up to your mind, because answers and tones of information you can use them in different ways. On the other hand, we haven’t assimilated this 265 days walking around because we have visited and met a lot of places and people, we have felt new sensations and experiences and now, all of them belong to our lives. We´ve seen together a huge and interesting world, where we'll always have new places to come around and landscapes to visit again. In addition, we have the chance to keep on coming over the surroundings of our area which are exciting and well known for its beautifulness!

Icona d'una llegenda personal compartida

Sortosament la vida es troba marcada per un camí sinuós, d'alts i baixos on intentem mitigar les cotes soterrades, i que ens permet seguir la traça per assolir la nostra llegenda personal. Aquesta molt ben caracteritzada pel personatge del pastor a la novel•la L'Alquimista, de Paolo Coelho. Basant-se amb el que ha après, emprant l'enginy, la intuició, la lectura de signes, d'escenaris i realitats noves, va moldejant el seu coneixement fins a la consecució del seu objectiu preuat, la seva llegenda personal. Per tant, això ens evoca a elogiar al pensament particular i poder de decisió inquebrantable de tot ser, com a expressió màxima per assolir els seus objectius, en base a l'intercanvi i transformació de coneixement entre les persones.
A partir d'aquesta vessant individual com a pedra angular, privilegi a preservar i enaltir, hom és capaç d'establir lligams basats en valors, afeccions i principis que li acaben configurant un caràcter particular que alhora es retroba compartint-lo amb grups, comunitats o amics; així trobem pobles, regions, estats, associacions, colles... actuant com a instrument representatiu de llegendes personals compartides.
Però avui en dia encara podem anar mes enllà de pobles, regions o estats, perquè la variable espai la podem relativitzar, perquè el temps malgrat ser impecable el podem escurçar, i perquè el coneixement és font inesgotable per a la creació de nova riquesa per les mateixes llegendes personals o de noves, però amb instruments i realitats diferents. És així, que els límits administratius de les llegendes s’esfondren i abarquen l'espai global, que els colors de la gent que els comparteixen són de games i tonalitats variades, i les modalitats de generar nova riquesa, social i econòmica s'han anat transformat, podent donar formes inimaginables en el temps de la indústria convencional; emprenedors de Timbuktu i Camprodon treballant junts, activistes socials camprodonins col.laborant amb gent de Ouagadougou, Santa Marta o New Orleans, noves modalitats d'intercanvis de serveis online sense emprar la moneda convencional, manifestacions dels drets del pagès de la Vall de Camprodon rebent el suport de pintors Senegalesos de l'Ile de Gore, arquitectes de Shanghai i tants d'altres, a través de la xarxa.
Aquesta nova realitat l'hem pogut viure en primera persona, en mig del no-res, en un indret banyat amb ventisques capcioses i un sol punyent disfressat de colors aterradors, on hem trobat una població amb tons fantasmagòrics, records d'indrets esperpèntics i amb un caire de deixadesa, constatat per les grans quantitats d'instruments i cotxes destartalats que banyen els carrers i les llars dels 400 habitants de Marathon al sud de Texas.
Aquí recobra sentit l'escrit, gràcies a La Loma del Chivo, el nostre allotjament a Marathon com icona d'una llegenda personal compartida. Aquesta alimentada per l'Stan i en Guil, dos persones que com els Aymara actuen en base als nous models de vida del segle XXI, podent viure en aquest racó de món perquè les noves tecnologies han retallat espai i temps de manera aclaparadora, perquè compten amb el coneixement per generar nova riquesa mitjançant el computer i perquè excel•leixen en l'ús d'energies alternatives i l'art del reciclatge; aprofitant els recursos naturals (energia eòlica, solar) i materials usats (el 70% de l'estructura de La Loma del Chivo és feta d'una massa de paper combinada amb ciment). Tenint en compte que el seu projecte s'omple de valors socials, ecològics i econòmics passa a ser d'abast interplanetari!
Nosaltres, ja formem part d'aquesta llegenda personal compartida, al mateix temps que anem moldejant la nostra cap als camins inesgotables i encisadors del S.XXI.

Fortunately, life is a sinuous path with its ups and downs, where we attempt to mitigate the buried heights that allow us to follow the string for achieving our personal legend. This is very well characterized by the shepperd in the novel the Alchemist of Paolo Coelho. Being based in what the main character has learnt in the past, using the wit, the intuition, the reading of signs, new stages and realities, let him reconfigure his knowledge in order to achieve his most valuable goal, his personal legend. We read it like a praise to the particular thought as a maximum expression to attain his goals, with regard to the exchange and transformation of knowledge among people.
Therefore, following this individual aspect as a bedrock, privilege to preserve and enforce, people are able to establish ties based on values, interests principles that end up shaping a personal character that is met at the same time sharing it those with communities, groups or friends. Therefore we find villages, regions, associations, college mates as a representative instrument of shared personal legends.
Nowadays, we can even go further than villages, regions and states, because the space parameter is relative, because we can cut down time despite of we are aware that’s unstoppable, and because knowledge is an inexhaustible source for the creation of new wealth for our personal legends or new ones using new tools in a different reality of life.
It is like this, that we can assert that the administrative boundaries of personal legends are vanished, that the colors of the people who share them are from a huge arrange of tonalities and the modalities of generating wealth, social and economical model have gone transformed, reaching a payoff of shapes which where unimaginable on the times of conventional industry era. Thus we can find entrepreneurs from Timbuktu and Camprodon working together, “Camprodonins” social activists collaborating with people of Ouagadougou, Santa Marta or New Orleans, new sorts of online exchanges services without using the conventional currency, demonstrations for the rights of the farmers of the valley of Camprodon and receiving the support of Senegalese painters of Ile de Gore or Architects of Shanghai and so many others trough the net.
This new reality we have been able to live in first person, in the middle of “nowhere”, in a place bathed with strong wind and a pungent sun disguised of colors, where we have found a population with remembrances of places grotesque and with a look of carelessness, ascertained by the great amounts of instruments and spoiled cars that bathe the streets and the homes of the 400 inhabitants of Marathon in south of Texas.
Here is where our writing recovers its sense, thanks to the La Loma del Chivo, our hostel in Marathon as the icon of a personal shared legend. It is nourished by Stan and Guilford, two people whose way of living is based on the new models of people's lives on this twenty first century like the Aymara.
They are able to live in this corner of the world because the new technologies have reduced space and time in an overwhelming way, regarding to the new models of life because they have the knowledge to generate new wealth through the computer and because they exalt in the way of renewal energies and the art of the recycling; using the natural resources (eolian, solar energy) and recycled materials (70% of the structure of La Loma del Chivo is made combined of a mass of paper with concrete). Considering that their project fills with social, ecological and economical values into account it goes to being of interplanetary reach!.
We are already part of this shared personal legend, at the same time that we keep following our legends towards the inexhaustible and charming paths of the twenty first century

30 anys a la Xina

Viatjar, entre moltes coses, té l'avantatge de donar-te un marc on les hores no són plenes només d'obligacions, encara que les decisions siguin constants i puguin ser variades. Tens molts espais de reflexió, de "solitud": quan et trobes 10 hores dins un bus, un avió o tren, quan arribes a l'hostal cansada d'informació i només vols seure en un lloc agradable per ordenar pensaments, quan tens una imatge tranquil.la i pausada davant teu, un paisatge especial.... Viatjant trobes aquell apreciat temps per pensar, per deixar respirar la ment, per plantejar-te cap a on camines i què és el que busques. I si alguna cosa teníem clara des del principi, és que tindríem l'opció d'aprendre tots i cada uns dels dies, amb temps per gaudir d'experiències de tants colors i moments de nostàlgia quan sentiríem una olor o mirada que ens evoqués a una situació familiar propera, i al mateix temps llunyana. En resum, el viatge és una barreja entre el què tenim, el què esperem i el què rebem cada dia.
I és així que recordaré aquests 30 anys a la Xina, no només pel detall d'estar a l'altre costat del món, sinó perquè he vist que al llarg de cada un d'aquests anys he après a conèixer i compartir fins poder avui sentir-me apassionadament feliç amb l'Eduard i formar part de la gent que estimo.
Felicitats!

Travelling offers you a handful of empty hours framework without obligations, although you need to take decisions very often. When you travel you find time for reflexion, moments of solitude, for instance when you spend 10 hours on a bus, aeroplane or train, or when you arrive at you hostel exhausted with so much new information and you need to rest in a pleasant place just to order your thoughts, or to stare at an image in front of you, or a special landscape...In short, time to think, time to let your mind breathe and time for what you are looking for.
We already knew from the beginning of our trip that we would have the opportunity to learn from every single day and time to enjoy our “colorful” experiences,too. In addition, we would be able to feel a smell or a glance of what it could remind us a familiar place or people, which are now far away but we feel very close indeed, In fact, travelling is a mixture of what we have, what we are looking for and what we get from every step in every moment.
That’s the way I’ll remember this moment, being 30 years old in China. Because I’m on the other side of the world, but also because I’m going to remember that I have been learning how to know and share a lot of things from then to the times before, and as a consequence, today I’m feeling totally mad and happy with Eduard and with people who I love.
Congratulations!

3 fulles d'enciam

Un dels aspectes evidents i claus que ens diferencien als diferents continents, parlant en termes generals, són els avenços i les noves tecnologies. Salvant les distàncies i tenint en compte que les generalitzacions fallen per definició i manca d'exactitud.
I és en aquest sentit que en un país com EEUU hem vist introduïdes noves tecnologies i hem pogut palpar com canvien clarament la comunicació i els hàbits de les persones. Alguns ja arribats a Europa i altres de camí.
Volem destacar en tot això dos punts diferents. El primer, tens la possibilitat d'estar a tothora connectat amb qui vulguis i on vulguis. Fet que té una part negativa, ja que pots estar molt lluny de les persones i de l'ambient del teu voltant en aquell precís moment, però té una part excel.lent, només cal pensar que amb la nostra família ens hem vist i hem estat comunicats durant tots aquests mesos des de qualsevol racó de món, amb millors o pitjors instruments.
Aquest fet crea canvis en l’ambient ja que darrera tot això hi ha un munt de cafès plens de gent només amb els ulls clavats a la pantalla, la gent parlant sola pel carrer a través d'auriculars i un ús constant de iPots, iPhones i no sabem quants més noms de nous aparells amb funcionament permanent. Però al mateix temps hi ha una gran facilitat per trobar informació, per poder treballar des de casa o des d'una plaça, o per saber que està passant a on vulguis del nostre planeta terra.
El segon punt és que hem vist una filosofia en comerços, bars i altres serveis de fes-t'ho tu mateix. I també això té dues vessants. En un sentit demana que sàpigues tot com funciona, fet que només necessita entrar en aquesta dinàmica, i com a resultat obtindràs la precisió, rapidesa i agilitat pel que busques, podràs escollir la quantitat de sucre que vols al cafè, les 3 fulles d'enciam en un entrepà o la quantitat exacte de minuts en una targeta de metro. I com a contrapartida et trobaràs que en algunes situacions no hi ha marge pels paràmetres intermedis, la resposta ha de ser blanc o negre, no hi ha una franja gris davant certs funcionaments i de vegades et trobes lluny de poder ser atès per una persona.
En resum, la nostra capacitat de pensar i escollir com a persones humanes és la que ens pot permetre viure feliçment amb les noves tecnologies. Tot dependrà fins on deixem que formin part de la nostra rutina, quins funcionaments són avantatjosos i útils, i quins innecessaris. Nosaltres, mostrem quina importància tenen les persones que formen part de la nostra vida i cap a on desviem l'atenció, i el temps, cada hora que passa.

One of the key aspects of the differences between continents are the breakthroughs in high tech, although we are aware of most of general assertions fail by definition and they lack accuracy into account.
Is in this sense that in a country like EEUU we have experienced the changes in habits and people’s comunications trough the introduction of new technologies. Some arrived in Europe and other possibly on the way.
Thus, we want to highlight two different points in all of this. The first, that high tech allows you being in touch at anytime and anywhere in the world with anybody. As result of that, there's a negative aspect because you don’t pay attention of people who are around you, but also there’s a positive side that comes directly trough our minds, just glancing back the trip we’ve done letting us being in touch with our families for such a long time.
So this changes due to new technologies, in one hand let us see many bars with a lot of people on their own, people on the streets talking by earphones and others using iPods and iPhones permanently. On the other hand, this new tools make easy our access to information, let many people to work from home and keep us up dated about the fresh news in the world.
The second point is the rise of the philosophy of Do It Yourself in shops, bars, restaurants and others. And this issue has two different aspects too. By one side, once the consumers acquire how to use this new tools, then they can customize his product, so they can get it as fast as they want, with the amount of sugar that they desire, the 3 leaves of lettuce in their sandwich and even the exact amount of metro car. On the other side, you may be involved in situations that you have to choose between white and black because grey doesn’t exist dealing with machines and you require someone to talk to desperately.
All in all, we think that our capacity of adjustment with the new technologies is what will allow us to live happy. Thus, it will depends on everyone of us to find out the best way to fit this breakthrough in our common live and gave its importance when it really is deserved.

Moments

Quan l'Ariadna i l'Eduard van decidir fer el llarg viatge ja sabíem que en algun moment, en algun lloc del camí ens trobaríem.
Després de set mesos aquest instant va arribar i va ser a l'altre costat de l'Atlàntic, als Estats Units, concretament, a Los Angeles.
Quan planeges un viatge, sigui amb amics, família o la parella, tens un munt de sensacions, il.lusions, pensaments de com anirà, què passarà, quines aventures viuràs...En el meu cas els dies previs al viatge van estar moguts per una successió de moments i pensaments d'incertesa, de nerviosisme, d'inquietud, però el que més em neguitejava, el que més em colpia, i amb el que havia imaginat, pensat, somiat moltes vegades era el retrobament, l'instant. L'instant aquell que busques dues cares més que conegudes entre la multitud, on les mirades es creuen i arriba el que tantes vegades havia visualitzat.
És llavors quan començo a compartir amb ells uns dies del seu viatge, com diuen, en un moment d'incertesa global.

Mireia Sala Isern

When Ariadna and Eduard decided to take the trip, we all knew that sometime, somewhere our paths would cross again. After seven months, that particular moment arrived on the other side of the Atlantic Ocean, specifically in Los Angeles.
When you start planning a trip, with friends, family or a couple, many sensations and illusions come to your mind. In my case, this happened in the days before I left home. Thoughts and moments came together bringing nervousness and anxiety that shook all my body, wanting to live that special moment that I had dreamt of since the date of their departure; our meeting.
From that moment on I would go along with them, sharing all those experiences that traveling would offer us, and as they say in the title of their blog, this would happen in "un moment d'incertesa global" which means a period where the world is trembling.

Mireia Sala Isern

El Tío

Per nosaltres una nova realitat, un món desconegut, un espai d'interès per conèixer entre passadissos foscos, estrets, plens de pols i d'aire asfixiant; per altres el seu espai de treball sabent que això comporta una mort directe o un camí mes curt en la vida. Una bona referència per veure els miners de Potosí és el documental El minero del Diablo que va ser gravat dins el mateix Cerro Rico.
Les mines estan explotades per Cooperatives, però la contradicció és que el treball és individual, no es regulen ni les hores, ni la seguretat, ni l'edat dels miners...cadascú lluita per trobar una zona de minerals i un cop descoberta treballa hora rera hora sens parar, mastegant fulles de coca per reduir el cansament i la gana, sense un sol àpat que no sigui a la matinada, sense més espai que un m², sense més llum que un frontal, sense més esperança que aconseguir algun mineral. En definitiva, són Cooperatives però la seva tasca més rellevant és la celebració de festivitats de gran importància per ells.
Quan entres dins les mines sembla que el temps no ha avançat, les condicions i el material que utilitzen és gairebé el mateix que fa 500 anys, i d'aquí també surt l'origen de moltes creences dels miners, així com l'existència de El Tío.
Els colons que fa segles van arribar a Potosí van crear un Dios al qual els indígenes poguessin témer dins la mina, com que en l'alfabet quechua no pronuncien la "d", va ser aviat anomenat Tios, i finalment va passar a ser el Tío. Aquest està escenificat a cada mina amb un ninot en forma de diable, i encara avui en dia els miners l'adoren i li demanen protecció amb regals i oracions, de fet els miners creuen absolutament que la seva sort dins la mina està totalment a mans d'aquest. Però és difícil pensar que no hi ha res més que pugui definir o millorar les seves condicions, el seu poder adquisitiu, el seu funcionament...
Dins els passadissos respires foscor, angoixa, incertesa, silicosis, manca d'escolaritzacio, mort prematura, atzar, contaminació i por. Tot en mans del Tío? I és que no et pots quedar indiferent, totes les sensacions que vam poder sentir s'allarguen quan surts a la claror del dia i deixes enrere tot aquest món de gent que pràcticament viu en un forat.
Una experiència més del nostre viatge per no oblidar, però aquesta vegada no per la seva bellesa.

For us another reality, an unknown world, a place where we are interested in, among dark narrow corridors, a lot of dust and suffocation air; for others their work place although they know it means to die or a shorter life. We recommend you a good documentary to see, "Devil's Miner", WHICH was recorded in the same Cerro Rico (Rich Mountain).
The mines are exploited by Cooperatives. However, the work is individual, working hours are not under control, there's no security, the miner's age is not regulated...everyone tries to find a rich zone of minerals and when they get it, they work long hours without stopping, chewing coca leaves to reduce their fatigue and their hunger, eating once a day in the morning, without more space than a few square meters, without more light than a torch, without more hope than to achieve some minerals. In short, they are Cooperatives but their most important task is being in charge of celebrations or festivities, which has great importance for them.
When you get inside one of these mines it seems that time didn't go by , conditions and material are pretty the same than 500 years ago. In the same way, they have a lot of beliefs from that period of time, as well as the existence of The Tío.
When colonisation arrived at Potosí they made up a Dios (God) whom natives could fear inside the mine. As in the quechua alphabet they don't pronounce the "d", It was soon called Tios and finally,Tío. He's represented like a devil, and it is located inside every single mine, and nowadays the miners still adore him and ask for protection offering presents and prayers. In fact, the miners believe that their luck inside the mine is on to the Tío's hands. But It is difficult for us to think that anything else can improve their conditions, purchasing power, way of working...
Inside the corridors you feel darkness, anxiety, uncertainty, silicosis, lack of education, premature death, luck, pollution and fear. Is Everything in hands of The Tío?
You can be insensitive in front of that. When you reach the sun outside, you are not able forget that entire people who are almost living inside that hole. That's another experience that we'll never forget about our trip, but this time not for its beauty.

Shane

Apassionat del cinema sempre m'han commogut els clàssics. És evident, que donat el ventall de gèneres que ens ofereix la indústria cinematogràfica, drama, musical, aventura, comèdia, eròtic, històric... sempre tens predilecció per algun d'ells. En el meu cas, ja de ben petit sempre em van fascinar els Westerns.
Recordo com amb el pare mobilitzàvem a la resta de la família per prémer aquell famós botó vermell del vídeo, el REC, per poder anar ampliant la videoteca de Can Sala, i després, un cop immortalitzades les pel.lícules ens passàvem hores i hores "flipant" amb totes aquelles americanades, que reflectien la lluita de poders, les colonitzacions i els canvis que anaven patint i transformant la societat dels diferents estats d’Amèrica.
La llista és extensa, des de L'Home que va matar a Liberty Valance amb un Lee Marvin estelar; Rio Bravo amb John Whayne i Robert Mitchum; Sólo Ante el Peligro amb l'atractiu i camaleònic Gary Cooper i la bellesa de la Grace Kelly; La Diligencia altra vegada amb John Whayne; El Sargent Negre amb en Woody Strode i en Jeffrey Hunter; L'Home de Laramie i Winchester 73 amb en James Stewart; Duelo de Titanes amb Kirk Douglas i en Burt Lancaster i un llarg etcètera. Totes elles fantàstiques, particulars, diferents, però n'hi ha una que especialment va copsar a tota la família de manera desproporcionada, inclús a la meva germana, que per norma general no aguantava aquest tipus de pel.lícules, va ser Shane, traduïda a l'espanyol amb el nom de Raíces Profundas.
El nostre viatge és tant apassionant, tant ric, que la barreja d'escenaris, olors, paisatges i gent és capaç de transportar-te de manera viva i fugaç al record de temps passats a partir de la composició d’imatges i paraules que s’entertolliguen en aquest interval de temps passat i present. Així, la situació de conèixer un jove viatger australià, prim i esvelt, simpàtic, aventurer, amb ganes de viure món abans de tornar a les seves terres, m'ha permès reviure aquella obra d'art interpretada per actors de primer nivell. Amb un jove Jack Palance, fent de pistoler a sou, mercenari sense escrứpols, sense cap mena d'ideal més lluny del whisky, les seves pistoles negres àvides de mort i anhelant mostrar que era el més rápid del far west; l'Alan Ladd com a pistoler penedit, trist, amargat, carregat de valors, amant de les causes perdudes i amb ànsies per establir arrels en algun indret on no el coneguéssin per poder canviar de vida; i en Brandon De wilde, en Joey, un xicot de poca edat que va captivar al món per la seva tendresa, pel seu somriure aclaparador i per un físic esquifit on ressaltava el seu cabell ros radiant.
Amb l'amic australià, hem interpretat i recordat famosos passatges de la pel.lícula, els hem compartit amb altres backpackers i l'escena ha esdevingut entranyable quan en despedir-nos donant per acabat el dia, arribava aquell moment màgic on li etzibíem allò de: No te'n vagis Shane, Shane no te'n vagis... Shane!!! I és que aquest és el nom del jove viatger.

Excited from the cinema always the classics have been me touching. Obviously there are many types of films in the cinematographic industry, drama, comedy, musical comedies, erotic, historical… but you always have predilection for one of them. In my case, since I was a kid I have been always fascinated by the westerns.
I remember when my father and I made efforts to mobilize the substraction of the family in order to press that famous red button of the video, the REC, in order to keep on extending the video library of Can Sala, and afterwards, time went by resting in front of the TV and admiring those fabulous movies which reflected the changes due to colonization and fights of powers that reshaped the American society in every state.
The list is extensive, from The Man who killed Liberty Valance, with a great performance by Lee Marvin; Rio Bravo with John Whayne and Robert Mitchum; High Noon with Gary Cooper and the beauty of Grace Kelly; Stagecoach another time with John Whayne; Sergeant Rutledge with Woody Strode and Jeffrey Hunter; The Man from Laramie and Winchester 73 with James Stewart; Gunfight at the Ok Corral with Kirk Douglas and Burt Lancaster, and a length etc. All of them are particular, especial, different from one to another, but there is one that especially impact our family with a great deal, even to my sister, who normally couldn’t stand this sort of movies, it was Shane.
The trip is so amazing, as much passionate, as rich, that the mixture of stages, smells, and people drive us vividly and fastly to the past thanks to the composition among images and words interconnected in this range of time between past and present. Thus, meeting an Australian guy, thin and slender, friendly, and adventurous, who got a mind to know and see as much as he can travelling around the world, before he comes back to his Australian shores, has allowed me relieve that work of art, performed by actors of first level, such a young Jack Palance, acting as a gunman on salary, without neither sentiment nor ideals further than his whisky his guns and expecting to show to everyone that he was still the fastest gunner in the far west, the Alan Ladd, as a regretted gunman, turned bitter, sad, loaded of values, loving the lost causes and willing to start a different life somewhere his past wasn’t known, and Brandon De wilde, Joey, a young kid with a tiny body where his blond hair highlighted radiant and whose smile and tenderness captivated the world.
Along with the Australian guy, we have performed, remembered famous passages of the movie, we have shared them with other backpackers and the biggest moment comes when we say goodbye because the day has gone, and it arrives that great and magic moment when we claim louder, Don’t go Shane, Shane don’t go, Shane!!!Thus, this is the name of the Australian guy.

Els Aymara, gent del segle XXI

Quan entrem a Bolívia, ens endinsem a visitar el majestuós llac Titicaca. Hom recorda la particularitat d´aquest nom, perquè en els seus anys d´estudi d´Història sempre hi feiem alguna ensopegada, ja fos a l´hora de pronunciar-lo, bé d'escriure´l correctament o de situar-lo en el mapa. Situat a 3800m sobre el nivell del mar i amb una àrea aproximada de 8300 km2, el seu camí d´exploració és a partir de petits poblets que jauen a les seves ribes i des de terres que suren agermanades en la immensitat del seu cabdal.
En un d´aquests petits illots flotants, la Isla del Sol, hem descobert un espai màgic, especial, digne de relat poètic, que ens ha transmès sensacions que al llarg del viatge encara no havíem experimentat. Lluny de la imatge idealitzada d´un paradís escenogràfic sense turistes, aquest apèndix del Titicaca, gaudeix d´un turisme incipient, constant, que ha permès dinamitzar la població local que hi habita, però compta amb la particularitat que la nostra presència no modifica en escència el tarannà de vida dels Aymara.
Els Aymara, gent de mirada curiosa i de to baix en la parla, posseeixen aquella classe innata en el caminar, en el desenvolupament de les seves tasques de la terra i exel.leixen en el tracte personal. Ens han permès gaudir d’un espai autòcton i autèntic amb turistes, on nosaltres bocabadats per la bellesa de l´escenari que ens ofereix l´indret, amb el llac com a centre d´atracció i com a fons majestuós la cordillera andina, hem pogut viure aquells moments de silenci, multiplicitat de sensacions fugaces que tots cerquem en la vida. Malgrat pensar que viuen a les antípodes de la civilització, com a societat arcàica, prehistòrica o atraçada, en ells hem pogut detectar alguns dels trets característics dels prosumers, persones que configuraran les noves societats del segle XXI. Consumiexen allò que produeixen i el petit excedent que tenen en fan comerç; tenen un treball parcial que correspon a les tasques encaminades als turistes; el seu model de vida reafirma la unitat familiar, gestionen la seva empresa amb gran naturalitat, com a forma de vida, amb el conjunt de la família; s’estimen i mimen l´entorn en el que viuen perquè el consideren matèria viva i són concients de la seva trascendècia; consumeixen poc combustible perquè treballen a casa i els desplaçaments que realitzen són bàsicament d’oci i/o necessitat. En el seu ideari la paraula maximització dels recursos naturals, que va estretament lligada amb el concepte d´amortització, i per tant de la seva mort o inutilitat, no existeix, perquè això sí que ho consideren ordinari, vulgar i/o prehistòric. Hem respirat, palpat i connectat amb una comunitat que treballa amb mètodes rudimentaris i arcaics per fer front als treballs de la terra i les seves ocupacions turistiques, però que compte amb molts dels trets essencials, que molt probablement redifiniran els models de treball, família i entorn social de les noves generacions del segle XXI.
Amb tot això, no insinuem un pas enrera cap a l'edat de pedra, ni a temps de treballs forçats, sinó que amb l'impuls de les noves Tecnologies de la Informació i Comunicació, creiem que la gent cada vegada treballarà més des de casa, que aquest fet permetrà estar més temps amb els fills i realitzar treball comú, fet que reforçarà la unitat familiar, que la llar multiplicarà els seus usos com a espai social, educador i econòmic, i que part de les reparacions bàsiques de manteniment de l'immoble i la generació de certes matèries primeres pel consum diari, les realitzarem nosaltres mateixos.
Els Aymara, ens conviden a fer una ullada en el passat i reflexionar en molts comportaments que fins ara havíem catalogat com imprescindibles i ens permeten mirar el futur amb grans dosis d'optimisme.

We reached Bolivia willingly to start exploring the Lake Titicaca. It sits 3800m above sea level making one of the highest commercially navigable lakes in the world. Its area is about 8300 square meters and there are many ways from where you can come over it, from the small villages of its surroundings or from the islands located in the middle of its water too. From one of this islands, Isla del Sol, we have discovered a magic and a very special place, with stunning scenery that made us feel in a way that we hadn't experienced before, in many countries and cities also so far away. It might seem that we have found the idealistic image of a non touristy place with only locals. However, this spot has a steady flood of tourists, whose presence doesn’t break their way of living at all. Although the Aymaras are shy people and not very talkative people, but they’ve got a particular charm developing every kind of task they do;gathering the cattle, cultivating the land, looking after their children and excelling getting on with other people. We might think that their way of life is prehistoric, archaic or even retrograde, but what it seems to us is that they have got some features of the prosumers, the people of the twenty first century, whose lives will be reshaped in order to adjust to the new circumstances that we’re facing as a human beings in this world. They eat what they cultivate and commerce with the small amount left; they work part time in the tourism industry; they love and take care of their environment because they are aware of its importance; they don’t spend much fuel because they work at home and only take transports in purposes such holidays or real need. It doesn’t come to their minds to exploit the natural resources until its death, even when they know they could get better revenues, so this assumption is inconceivable for them. We have come up with a community which hasn't already got the high technology yet, so they keep working with rudimentary tools, but with some features of living that probably might become a pattern in this twenty first century. With this assertion, we d'ont mean that we'll be back to the stone era, but we believe that the house is going to be the headquarters of the social life, the education of children and the enterprise where we'll generate our revenues. The Aymara, invited us to have a look at our past and to reflect on some behaviours that we considered vital in our lives, and also they helped us to look at the future with a huge optimism.

Sancocho, sobrebarriga...mutilarse?

Colòmbia, no pot ser sinó un lloc especial, marcat per la història i internacionalment conegut per un munt de referències que no l’embelleixen, però no han aconseguit desmereixer-la.
Un dels primers fets que et crida l’atenció és veure com en un país de tant anys de conflicte, la gent és tant amable i carinyosa. De seguida et donen informació i sempre acompanyen les frases amb un Sí, mi amor, o No amorcito, o Pués claro mamita. I mentre somrius per la manera com es dirigeixen a tú, a pocs metres veus realitats ben dures. Un país on trobes droga amb tanta facilitat i que mou tants interessos i diners, no deixa sinó un munt de testimonis pel carrers, i quan arribes a veure algun nen de 9 o 10 anys amb els ulls a l’infinit, diambulant pels carrers a ple dia sense saber on es troba, la cara et canvia.
Però la geografia d’aquest país és impressionant, tres serralades el travessen, el mar Carib el banya pel nord i el Pacífic per l’oest, sense oblidar que l’Amazones en pren una part. Aquesta diversitat el fa un lloc especial i permet que vagis on vagis l’entorn sempre sigui sorprenent.
Les diferències econòmiques mantenen el país en dues realitats, la dels rics ( pocs i amb una bona educació privada, entre altres coses) i la de la resta (la majoria, i amb una educació molt bàsica i insuficient, entre altres mancances). És probablement per això que segons amb qui parlis et dibuixara una realitat o una altra com si no parlessin de la mateixa Colòmbia, perquè ser pobre vol dir ser ignorat, però ser ric vol dir estar en el punt de mira de molts.
De fet, pots viatjar pràcticament per tot el país amb facilitat, encara que sempre vigilant, un descuit o la casualitat d’estar al lloc inoportú per tú, i oportú per altres personatges, et pot causar algun entrebanc que probablement, i des de la nostra escala de valors, es tracti només d’alguns pesos.
Mentre la música no deixa mai d’acompanyar-te, i les melodies i les lletres parlen de desamors, de promeses de fidelitat, o de les ànsies de posseir una dona, el rumbeo a les nits deixa testimoni d’un bon ritme a l'hora de ballar.
I en darrer lloc, la descoberta de noves paraules o frases que van prenent sentit. Perquè que creus que menjaries si el almuerzo és sancocho y sobrebarriga? Què aniries a fer a un lloc que diu Clínica de Ropa? Què compraries en una Droguería? Que contestaries si la botiguera et diu A la orden, mi amor? Deixeries entrar a algú amb una trapeadora? Compraries minutos? Et deixeries mutilar? Nosaltres ho vam probar a Cali i va anar prou bé, no?
Colòmbia...una terra molt interessant de conèixer per trencar alguns tòpics i veure la dura realitat d’altres.


Colombia is internationally well-known for unpleasant things but despite of that, we can ensure that it won´t let you down.
We write in the article that we were surprised when we just arrived because although the permanently conflict, people are friendly and lovely. However, while you are thinking about that, next to you hard things happened, drug is something easy to find here, but your face falls when you can see a young boy completely drug.
Apart from that, while geography is amazing (mountains, Carib’s sea, Pacific’s sea and Amazones), the economically disadvantages are so big, depend on who are you talking about (the rich or the poor) they explain different things about their reality and It seems that they don't live in the same country.
It’s easy to travel around Colombia, you just need to be careful and not to stay in the wrong place, It can cause you some little problems (normally, just money problems). But it's also nice because there are a lot of music, love’s songs and dancing at night.
At the end we said that although we are Spanish speakers we also learn a lot of new words, we write in the article some words that weren’t understandable to us before we arrive in South- America.
It’s very interesting to visit Colombia in order to break some clichés and to corroborate others.

Abcd-ari

Nascuts a la dècada dels 70, el nostre aprenentatge de l’anglès ha estat discontinu tant en l’espai com en el temps, per arribar a assolir un nivell de comprensió acceptable i amb una capacitat d’expressió bàsica.
Ens trobem gent de tonalitats diferents; danesos, suecs, polacs, noruecs… que ens provoquen sensacions dissipades.
De felicitat continguda quan ets capaç d’entendre, respondre i preguntar sobre les primeres impressions centrades en orígens i propòsits de viatge. D’incredulitat i ràbia quan la conversa s’allarga i no ets capaç de trobar les paraules adients per poder fluir en l’expressió. De resignació quan palplantat davant d’ells ja només contestes amb monosíl•labs i assenteixes o negues emprant el recurs del llenguatge no verbal.
I després? Després és quan et sorgeixen els per quès. Per què no domino l’idioma amb la fluïdesa del danès, o de l’eslovè, per exemple? Per què després de més de 15 anys coquetejant amb l’anglès segueixo patint l’oblit de moltes i moltes paraules malgrat que les he estat buscant any rere any? Per què no l’hem après a la perfecció quant als anys 90 ha estat factor cabdal i estratègic per ocupar alguns llocs de treball en aquesta societat tant competitiva? Per què ens hem perdut converses amb gent per aquestes mancances? Per què?
I afortunadament també ens apareixen respostes de tota mena: perquè la facilitat que tenim pels idiomes probablement no sigui la mateixa que gairebé tots els eslovens, gairebé tots els holandesos, gairebé tots els danesos... que com nosaltres l’han après com a segona llengua; perquè les converses que ens pensem que vàrem perdre era una qüestió de cost d’oportunitat, per tant en aquell moment ens vàrem beneficiar d’altres aspectes; perquè l’anglès al mercat laboral el demanaven molt poques empreses o senzillament dominant el llenguatge empresarial n’hi havia prou; perquè a l’escola vàrem viure millor i sense tants maldecaps fins ben entrats els 13 o 14 anys; o potser també podríem parlar que hem patit en la vessant idiomàtica d’un sistema educatiu amb poca visió i/o capacitat d'adaptació.
Sortosament, l’administració ha près nota d’aquest retard, fet que es reflecteix en la iniciació de l’anglès des de molt petits, la introducció de l’idioma d’una manera intensiva a les universitats sigui quina sigui l'especialitat escollida, la proliferació de programes d’intercanvis europeus...i les múltiples facilitats que ens ofereixen les noves tecnologies de la informació.
Arribats aquest punt, sembla ser que podrem veure Catalans trilingües, i només ens resta saber si ens caldria incorporar algun altre abcd-ari per no patir els retards, la incomprensió i la competitivitat que ens han distanciat tant d’altres països. Bé, nosaltres no ho sabem però esperem que erudits, visionaris o estrategs orientin a les noves generacions sobre si cal aventurar-se en un nou abcd-ari. Potser mandarí?


Born in the 70s, our English learning language hasn’t been constant neither in time nor in space. We feel weird while meeting those people whose mother tongue language is not English either.
We have feelings of happiness when we are able to understand some matters related to the trip, focus on origins and purposes. However, We feel angry and disappointed once we try to sweep deeply in our arguments and we miss many words that we had already looked it up many times and we keep on our speech making questions and suggesting answers.
On the one hand, in an ironic sense, we say that maybe the others are more skilled than us learning languages, or maybe we didn't consider English as important as people from other countries did...
On the other hand, many answers come to our mind;for instance, we could have gone to great lenghts in learning the language or our government should have done something else, too. We point out the government as the main responsible because they didn’t set up the right framework for learning that new abcd-ari (English) and didn’t provide the tools either. So we think that it was a matter of unplanned work and a lack of vision for future. In addition, we must say that nowadays this issue has been repaired by the government providing new tecnologies and encouraging students to join a wide range of international school exchanges all over the world.
Finally, we wonder whether or not we need a new abcd-ari in order not to suffer from the lack of time as it happenned in the past. Is it time for learning mandarin?

Somriures

És un tret innat dels éssers humans, és un acte reflex que respon a la percepció de quelcom, que mitjançant algun dels 5 sentits, ens és agradable i divertit, ens evoca felicitat i ho expresem principalment, amb el restrenyiment de les faccions facials que dóna com a resultat, el somriure.
Somriure és part de la vida de qualsevol persona i segons la circumstància, el caràcter, l'educació, l'amabilitat, la duresa, la vergonya o l'astúcia de cada persona, podem trobar-lo en diferents moments i formes.
El que nosaltres volem destacar en aquest escrit, i no perquè tingui més importància que els altres, és el somriure del turista, o altrament dit el somriure turístic .
Quan comences a fer un viatge és sempre ple d’il.lusió i ganes, de preguntes, de dubtes, però sobretot de ganes, i intentes imaginar allò que encara desconeixes i mai acaba essent com creies.
Quan aterres a un nou país et neix un somriure a la cara que et delata com a turista acabat d’arribar, busques la gent, les olors, els colors...descansant poques hores perquè l’emoció no et deixa dormir massa. Amb el temps, aquest somriure pot passar a ser més puntual, la seva permanència ha deixat d’existir, ja no tot és del mateix color, et miralles i tens una expressió diferent al teu rostre, feliç, però no tant pura. La teva imatge ja no és verge, es veu condicionada per mantenir l'interès constant en la percepció de multiplicitat d'entorns, de gent, de cares noves, d'emocions...
I quin és el teu mirall ? Doncs aquella persona viatgera que acaba d’aterrar fa unes hores i dibuixa aquell somriure turístic que et costa reconèixer, però inconscientment, apareix en aquell precís instant que et veus reflectit.
I és que el somriure del backpacker mai s’esborra definitivament, quan respires aire nou, canvies d’ambient,de continent, de país, de fantasia o de colors, torna a néixer. Recupera la seva virginitat, mostrant cada vegada un grau més de maduresa.


Smiles
In this writing we are going to talk about different types of smiles that come out depending on characters, situations, circumstances or people’s behaviors.
We'll emphasize about the smile on millions of travelers in the world when they have already arrived at their destinations, willing to enjoy every single moment; we call it "somriure turístic".
As time goes by, this state of emotion diminishes due to living multiple experiences, starting new relationships, coming over different environments... and then, when you see someone starting their trip you can recognize the smile that you have been losing, and that makes you smile again.
In short, the backpacker’s smiles are endless because they always search for new destinations.

Imatges

Quan hom pensa en Àfrica li venen a la ment multipilictat d’imatges que ens han transmès i hem adquirit a partir del cinema, mitjançant reportatges en la premsa escrita, publicitat de les d’agències de viatges, etc. És a dir, fotografia, relats acurats i venta de felicitat. Per tant, cerquem i escollim destinacions amb l’expectativa de trobar aquestes representacions gràfiques i acomplir les sensacions i vivències que els hi atribuïm.
D’una banda, ens imaginem veure com cau el sol assentats a les dunes del desert, ens veiem ballant de manera desenfrenda càntics i danses ancestrals, esperem viure una experiència autèntica dels rituals del voodoo, comprar penjolls i màscares en mercats i ateliers,... Aquestes són les imatges de l’Àfrica encisadora, de l’Àfrica que captiva, aquella que tots anhelem! I existeix !!
D’altra banda, també hi ha l’Àfrica que no sedueix, que no és exòtica, que és robusta, feixuga i desesperant, és la imatge dels lladres i lladregots.
Aquesta es troba per arreu: a l’estació d’autobusos personificada amb els múltiples vianants i venedors de tiquets que t’enganyen de manera sistemàtica per emportar-se alguna comissió; en alguns guies turístics que com a catalitzadors de la demanda, tracten com volen als propietaris i treballadors dels albergs; al personatge fastigós de la duana i d'immigració que et tramet el visat i et mira amb despreci i repugnància; en molts comerciants que prefereixen NO vendre't el producte abans que el paguis al mateix preu que els locals... ximplets, inofensius lladregots.
En tots hi trobem el fil conductor, el denominador comú que porta a entendre el procés de formació i permanència del lladre; privilegis de castes, desconeixement, desordre, temors, en fi, foment de la NO educació. Aquesta és la poció màgica, la de l’eterna joventut, la dels gestors de la por que àvids de diners i bon viure saben que la manera perquè la font no s’exahureixi, és anar creant exèrcits de bandits, de paries... complicitats entre lladregots!

El gust del cafè

Hi ha moments molt ràpids d’explicar, però molt llargs de viure. La realitat canvia segons quins ulls la miren i en quin moment. És segurament per això que hi ha fets que ja ni ens sorprenen, que formen part de la nostra “normalitat”, encara que dins aquesta, també hi trobem matisos.
Hi ha coses que és cert que ni les veiem: el fet d’haver d’esperar uns minuts cada vegada que fem un “clic” a l’ordinador, portar-nos els tovallons, l'aigua i fins alguna vegada el pa quan anem a un “bar-resto”, el fet de veure la TV a ratlles, el cambrer o la botiguera dormitejant a qualsevol moment del dia, les pregàries enmig de qualsevol carrer, els talls de llum, els carrers sense faroles, les botigues que mai tenen canvi, les bosses de plàstic que es trenquen, la nostra roba gastada i sense suavitzant, el menjar sense coberts, la venda de fruita pelada, la roba estesa per terra o al mig del carrer, la llet condensada o en pols, el cafè...cafè? Quin gust deu tenir?
Atres coses les veiem, però agafem aire i passem de llarg sense immutar-nos massa: davant la brutícia dels carrers i les males olors, quan trobem formigues al sucre, la gent pixant a qualsevol cantonada, els taxis amb el vidre de davant esquerdat, quan anem 8 dins un taxi, la seva mirada cap a nosaltres, o la conducció temerària de motos i cotxes que a estones et fa encongir.
Però encara hi ha coses que les veiem, i tot i formar part de la nostra realitat no ens deixen indiferents: veure els nens que són tractats com a criats i autèntics treballadors d’una casa, les discusions i els crits al carrer, els enganys, l’abús d'autoritat per qui té una mica més que l'altre, i és clar, els grans desequilibris econòmics dins la mateixa població.

OBAMA, un personatge necessari

A poques hores dels resultats electorals als EEUU ens hem decidit a fer un escrit sobre el "personatge".
Era a principis del mes de gener quan vàrem conèixer a l’americà, de pare negre d’origen africà i mare blanca americana, arrel de la seva victòria al Caucus d’Iowa. Nosaltres, instal.lats a Girona, inmersos en l’aprenentatge de la llengua anglesa, els seus discursos ens van servir com a instrument per poder anar practicant el "listening".
Del Caucus d’Iowa , a la derrota a New Hampshire d'on sorgeix el famós "Yes We Can", passant pel parlament que ralitza a la Convenció Demòcrata del 2004, ens adonem que hem conegut un orador excepcional , que a banda d’il.lustrar-nos en la gramàtica i el lèxic de la llengua anglesa té una concepció dels Estats Units i del Món diferent, molt diferent!
Obama és necessari per trencar d’una vegada per sempre amb la barrera psicològica de la tonalitat de colors, basada en l'exclusió i el rebuig a tot el què és diferent.
Obama és necessari perquè té la concepció clara del « tot » com a país, més enllà de les diferències i particularitats dels seus ciutadans, ja siguin Republicans, Demòcrates o Independents, aglutinant-los en la concepció d'una Amèrica nova basada en l'esperança, el treball i el diàleg amb la resta del món.
Obama és necessari quant reafirma que no existeixen els Estats Units d'Amèrica i la resta del món, sinó que els Estats Units d'Amèrica formen part d’aquest món.
Obama és necessari perquè és una persona culte, que coneix, viu i treballa en el món de les idees, les sap comunicar com ningú i "fins ara", ha comptat amb la fermesa i convicció necessària per dur-les a terme malgrat les adversitats que s’ha trobat en el camí (família Clintoniana).
Obama, no és un mesies, ni un déu, és un ser humà dotat d'un do de paraula excepcional, que ha de liderar un país que es troba en un procés de mutació sense precedents i té una tasca molt complicada a complir, per això creiem que ara mateix és NECESSARI !!!

Song

L'espera interminable

És agradable a l’Àfrica que abans de dirigir-te a algú per demanar qualsevol cosa, primer sempre es dedica un temps a fer la salutació, més o menys llarga segons el moment (què tal ? com va el viatge ? has dormit bé ? etc.), però en general moure’t per l’Africa no és fàcil, hi ha tantes coses a observar, a dir, a comentar… les esperes són habituals i no parlem de minuts, parlem de llargues i llargues hores. Però ja hem entrat en aquesta dinàmica, sense rellotge i sense cap destí que tingui hora fixada, perquè sinó tot acabaria com sempre; pagant, les esperes són més curtes, i es sorprenen de veure que preferim esperar, però així hem decidit fer el nostre viatge, al ritme dels africans, utilitzant els seus mitjans i el seu funcionament, per poder comprendre millor a on ens trobem. I en aquestes hores, quan la calor i el cansament no ens apreta prou les orelles observem i pensem com es mou tot al nostre voltant.

Des que hem aterrissat aquí, ara ens diem «toubabs», és a dir « blancs », fet que no ens fa ni fred, ni calor, però sovint va lligat a «cadeaux», i aquests constants «dona’m alguna cosa, regala'm el què sigui» acaba essent feixuc. Com pot tirar endavant un país on hi ha tants nens i nenes que neixen cada dia, (cada dia !) sense res ? On la mortalitat infantil és tant alta ? (hem llegit que un de cada quatre nens no arriba als cinc anys). Com pot ser que tant bon punt aprenen a parlar ja saben pidolar en 2 o 3 idiomes, però el sistema no els ofereix la possibilitat de saber llegir, escriure i sumar almenys en un idioma? Quina és la responsabilitat de l’Estat en l’Educació ? Quin futur pot esperar-te si et toca viure de les sobres dels altres? I si alguns dels que dirigeixen la religió musulmana (marabouts) fan sortir aquests infants al carrer a pidolar, dient que això els fa ser humils...Per on començar?