És agradable a l’Àfrica que abans de dirigir-te a algú per demanar qualsevol cosa, primer sempre es dedica un temps a fer la salutació, més o menys llarga segons el moment (què tal ? com va el viatge ? has dormit bé ? etc.), però en general moure’t per l’Africa no és fàcil, hi ha tantes coses a observar, a dir, a comentar… les esperes són habituals i no parlem de minuts, parlem de llargues i llargues hores. Però ja hem entrat en aquesta dinàmica, sense rellotge i sense cap destí que tingui hora fixada, perquè sinó tot acabaria com sempre; pagant, les esperes són més curtes, i es sorprenen de veure que preferim esperar, però així hem decidit fer el nostre viatge, al ritme dels africans, utilitzant els seus mitjans i el seu funcionament, per poder comprendre millor a on ens trobem. I en aquestes hores, quan la calor i el cansament no ens apreta prou les orelles observem i pensem com es mou tot al nostre voltant.
.JPG)
Des que hem aterrissat aquí, ara ens diem «toubabs», és a dir « blancs », fet que no ens fa ni fred, ni calor, però sovint va lligat a «cadeaux», i aquests constants «dona’m alguna cosa, regala'm el què sigui» acaba essent feixuc. Com pot tirar endavant un país on hi ha tants nens i nenes que neixen cada dia, (cada dia !) sense res ? On la mortalitat infantil és tant alta ? (hem llegit que un de cada quatre nens no arriba als cinc anys). Com pot ser que tant bon punt aprenen a parlar ja saben pidolar en 2 o 3 idiomes, però el sistema no els ofereix la possibilitat de saber llegir, escriure i sumar almenys en un idioma? Quina és la responsabilitat de l’Estat en l’Educació ? Quin futur pot esperar-te si et toca viure de les sobres dels altres? I si alguns dels que dirigeixen la religió musulmana (marabouts) fan sortir aquests infants al carrer a pidolar, dient que això els fa ser humils...Per on començar? .JPG)
