Hi ha moments molt ràpids d’explicar, però molt llargs de viure. La realitat canvia segons quins ulls la miren i en quin moment. És segurament per això que hi ha fets que ja ni ens sorprenen, que formen part de la nostra “normalitat”, encara que dins aquesta, també hi trobem matisos.
Hi ha coses que és cert que ni les veiem: el fet d’haver d’esperar uns minuts cada vegada que fem un “clic” a l’ordinador, portar-nos els tovallons, l'aigua i fins alguna vegada el pa quan anem a un “bar-resto”, el fet de veure la TV a ratlles, el cambrer o la botiguera dormitejant a qualsevol moment del dia, les pregàries enmig de qualsevol carrer, els talls de llum, els carrers sense faroles, les botigues que mai tenen canvi, les bosses de plàstic que es trenquen, la nostra roba gastada i sense suavitzant, el menjar sense coberts, la venda de fruita pelada, la roba estesa per terra o al mig del carrer, la llet condensada o en pols, el cafè...cafè? Quin gust deu tenir?
Atres coses les veiem, però agafem aire i passem de llarg sense immutar-nos massa: davant la brutícia dels carrers i les males olors, quan trobem formigues al sucre, la gent pixant a qualsevol cantonada, els taxis amb el vidre de davant esquerdat, quan anem 8 dins un taxi, la seva mirada cap a nosaltres, o la conducció temerària de motos i cotxes que a estones et fa encongir.
Però encara hi ha coses que les veiem, i tot i formar part de la nostra realitat no ens deixen indiferents: veure els nens que són tractats com a criats i autèntics treballadors d’una casa, les discusions i els crits al carrer, els enganys, l’abús d'autoritat per qui té una mica més que l'altre, i és clar, els grans desequilibris econòmics dins la mateixa població.
