Pays Dogon

Més de 200km d'una immensa "falaise" al mig d'una plana, on viuen unes 400.000 persones seguint les tradicions de fa segles...

Recull de fotos Pays Dogon

Timbuctu, ciutat enigmàtica

Timbuctu ha estat una experiència impressionant, una ciutat soprenent a les portes del gran desert del Sahara. És una ciutat rica, amb una història que la fa peculiar i que fa segles i segles que guarda, tal com mostren els seus manuscrits, les costums i la seva cultura. Coneguda pel gran Festival de Música del Desert i la vida dels mateixos tuareg. La forta calor endureix l’estada, però no impedeix que puguis gaudir-ne.
Endinsar-nos 3 dies al desert amb camell ens va acostar a la vida dels nòmades tuareg, entre la seva amabilitat i calma, vam poder comprendre encara que sigui només una mica, una forma totalment diferent de viure, sense pràcticament res,amb el mínim per passar el dia a dia, amb allò només indispensable per anar d’un lloc a un altre; recollint aigua dels pous, deixant les cabres i els camells amb la màxima llibertat, els infants nuus, el menjar repetitiu, el te i els dàtils sens falta, les petites dunes, la calma, el silenci del desert, la poca vegetació, la nit fresca i la calor del dia insoportable…

Una calor que vol dir restar sota l’ombra d’un arbre de les 11h del matí a les 4h de la tarda esperant que el sol afluixi una mica per deixar-nos posar drets, vol dir veure l’aigua tant calenta que no et passa la set, intentar fer la migdiada mentre somies amb alguna cosa ben fresca i no poder ni tant sols acabar de descançar, només esperar que avanci el dia per notar l’aire fresc de la nit.
I amb tot, val a dir, que ens va aportar una aventura inesborrable i molt estimada; una admiració per la gent amb qui vam compartir el viatge, especialment l’Ibrahim ag Mohamed, l’Elco i en Califa.

L'espera interminable

És agradable a l’Àfrica que abans de dirigir-te a algú per demanar qualsevol cosa, primer sempre es dedica un temps a fer la salutació, més o menys llarga segons el moment (què tal ? com va el viatge ? has dormit bé ? etc.), però en general moure’t per l’Africa no és fàcil, hi ha tantes coses a observar, a dir, a comentar… les esperes són habituals i no parlem de minuts, parlem de llargues i llargues hores. Però ja hem entrat en aquesta dinàmica, sense rellotge i sense cap destí que tingui hora fixada, perquè sinó tot acabaria com sempre; pagant, les esperes són més curtes, i es sorprenen de veure que preferim esperar, però així hem decidit fer el nostre viatge, al ritme dels africans, utilitzant els seus mitjans i el seu funcionament, per poder comprendre millor a on ens trobem. I en aquestes hores, quan la calor i el cansament no ens apreta prou les orelles observem i pensem com es mou tot al nostre voltant.

Des que hem aterrissat aquí, ara ens diem «toubabs», és a dir « blancs », fet que no ens fa ni fred, ni calor, però sovint va lligat a «cadeaux», i aquests constants «dona’m alguna cosa, regala'm el què sigui» acaba essent feixuc. Com pot tirar endavant un país on hi ha tants nens i nenes que neixen cada dia, (cada dia !) sense res ? On la mortalitat infantil és tant alta ? (hem llegit que un de cada quatre nens no arriba als cinc anys). Com pot ser que tant bon punt aprenen a parlar ja saben pidolar en 2 o 3 idiomes, però el sistema no els ofereix la possibilitat de saber llegir, escriure i sumar almenys en un idioma? Quina és la responsabilitat de l’Estat en l’Educació ? Quin futur pot esperar-te si et toca viure de les sobres dels altres? I si alguns dels que dirigeixen la religió musulmana (marabouts) fan sortir aquests infants al carrer a pidolar, dient que això els fa ser humils...Per on començar?

ITINERARI MALI

Travessem frontera a Kidira, passant per Kayes (zona de mines d’or) i arribem a Bamako, la capital, una ciutat sorollosa i amb molt moviment de vehicles, sobretot motos i « somatres » (furgos verdes que fan de taxis),i amb molta gent, mercats i paradetes per tots costats. Allà podem passar unes bones estones amb dos viatgers més, en Jean i la Françoise.

Després anem a Djenne, ciutat per excel.lència de les « madrasses » (escoles coràniques), on totes les construccions són fetes d’una massa senzillament d’argila, palla i arròs, sense bigues, ni ferros, ni altres materials, és per això que cada any després de l’època de pluges han de reconstruir tot el que s’ha anat desfent, la ciutat és coneguda per tenir la mesquita més gran de sorra de l’oest Africà.

Més endavant anem a Mopti, una ciutat de pas que ens sorprèn gratament, té un llarg passeig d’arbres (i això vol dir ombra, que s’agreeix molt) al costat del Níger, que abasta d’aigua a la gent, és allà on es renta la roba, es pesca, es banyen i a on fan vida al llarg del dia gran part de la població, a més, té un port i un mercat on pots trobar pràcticament de tot.

Després pugem a Timbouctu per conèixer millor la vida dels nòmades Tuareg i veure el desert, una gran experiència. La darrera part del viatge a Mali passa pel fascinant Pays Dogon.