ITINERARI COLÒMBIA centre i sud

El nostre camí per Colòmbia ens porta a Salento, un poble entre muntanyes, tranquil i amb un paisatge fascinant, on trobem grans cafetales i podem conèixer ben d’aprop tot el procés de producció del cafè. Allà és on passem el nostre Nadal, amb la gent de l’hostal Plantation House i molts altres estrangers que també es troben voltant pel món.
Des d’aquest poble, amb en Tito (català ja establert a Colòmbia), agafem els willys i arribem al Valle de Cocora, on fem una bona caminada fins a Acaime travessant pel bosc. Un cop allà, després de prendre un “chocolate con tajada de queso” que ens ofereix la simpàtica parella que són els únics habitants que trobem, prenem el camí de retorn seguint el riu, la pluja, el fang i travessant entre ponts de fustes, enmig d’una vegetació encara més excepcional. Una altra particularitat d’aquesta vall, són les palmas de cera, un tipus de palmera que sobresurt entre les muntanyes i que viu a més de 2000m d’alçada.
El següent destí és Cali, una ciutat sense massa encant i adormida durant el dia, però que és la cuna del rumbeo a les nits i és on començarem el nou any. Decidim més endavant, passar un parell de dies a San Cipriano, aprop de la costa pacífica, una zona ben diferent, on la gent és més pobre, el país més abandonant i hi trobem el percentatge més alt de població negre de Colòmbia. La gràcia d’aquest poble, apart de l’ambient i l’immens riu d’aigües transparents per banyar-te, és que no hi ha carretera per arribar-hi, i els habitants s’han inventat un transport que són unes fustes amb rodetes impulsades amb una moto, que pugen utilitzant els rails de la via del tren. Un lloc molt peculiar que guardem a la memòria i que haureu d’imaginar-vos, perquè en el següent lloc, Popayan (ciutat de cases blanques colonials), un parell de mangants desapareixen amb moto portant la nostra càmara i les nostres darreres fotos. Un cop a Ipiales, després d'un parell de dies d'un carnaval de bojos on la gent pel carrer s'embrut i es pinta amb farina o pintura blanca, travessem frontera i entrem a un nou país, una nova aventura, Equador.

Itinerary: Salento ( famous for coffee plantations and where we spent Christmas’s day), Cocora’s Valley and Acaime (a nice trip around wax palms), Cali (just beautiful at night), San Cipriano (very particular coast Pacific’s village), Popayan (nice colonial city) and Ipiales (just to get the Equador’s border).

Abcd-ari

Nascuts a la dècada dels 70, el nostre aprenentatge de l’anglès ha estat discontinu tant en l’espai com en el temps, per arribar a assolir un nivell de comprensió acceptable i amb una capacitat d’expressió bàsica.
Ens trobem gent de tonalitats diferents; danesos, suecs, polacs, noruecs… que ens provoquen sensacions dissipades.
De felicitat continguda quan ets capaç d’entendre, respondre i preguntar sobre les primeres impressions centrades en orígens i propòsits de viatge. D’incredulitat i ràbia quan la conversa s’allarga i no ets capaç de trobar les paraules adients per poder fluir en l’expressió. De resignació quan palplantat davant d’ells ja només contestes amb monosíl•labs i assenteixes o negues emprant el recurs del llenguatge no verbal.
I després? Després és quan et sorgeixen els per quès. Per què no domino l’idioma amb la fluïdesa del danès, o de l’eslovè, per exemple? Per què després de més de 15 anys coquetejant amb l’anglès segueixo patint l’oblit de moltes i moltes paraules malgrat que les he estat buscant any rere any? Per què no l’hem après a la perfecció quant als anys 90 ha estat factor cabdal i estratègic per ocupar alguns llocs de treball en aquesta societat tant competitiva? Per què ens hem perdut converses amb gent per aquestes mancances? Per què?
I afortunadament també ens apareixen respostes de tota mena: perquè la facilitat que tenim pels idiomes probablement no sigui la mateixa que gairebé tots els eslovens, gairebé tots els holandesos, gairebé tots els danesos... que com nosaltres l’han après com a segona llengua; perquè les converses que ens pensem que vàrem perdre era una qüestió de cost d’oportunitat, per tant en aquell moment ens vàrem beneficiar d’altres aspectes; perquè l’anglès al mercat laboral el demanaven molt poques empreses o senzillament dominant el llenguatge empresarial n’hi havia prou; perquè a l’escola vàrem viure millor i sense tants maldecaps fins ben entrats els 13 o 14 anys; o potser també podríem parlar que hem patit en la vessant idiomàtica d’un sistema educatiu amb poca visió i/o capacitat d'adaptació.
Sortosament, l’administració ha près nota d’aquest retard, fet que es reflecteix en la iniciació de l’anglès des de molt petits, la introducció de l’idioma d’una manera intensiva a les universitats sigui quina sigui l'especialitat escollida, la proliferació de programes d’intercanvis europeus...i les múltiples facilitats que ens ofereixen les noves tecnologies de la informació.
Arribats aquest punt, sembla ser que podrem veure Catalans trilingües, i només ens resta saber si ens caldria incorporar algun altre abcd-ari per no patir els retards, la incomprensió i la competitivitat que ens han distanciat tant d’altres països. Bé, nosaltres no ho sabem però esperem que erudits, visionaris o estrategs orientin a les noves generacions sobre si cal aventurar-se en un nou abcd-ari. Potser mandarí?


Born in the 70s, our English learning language hasn’t been constant neither in time nor in space. We feel weird while meeting those people whose mother tongue language is not English either.
We have feelings of happiness when we are able to understand some matters related to the trip, focus on origins and purposes. However, We feel angry and disappointed once we try to sweep deeply in our arguments and we miss many words that we had already looked it up many times and we keep on our speech making questions and suggesting answers.
On the one hand, in an ironic sense, we say that maybe the others are more skilled than us learning languages, or maybe we didn't consider English as important as people from other countries did...
On the other hand, many answers come to our mind;for instance, we could have gone to great lenghts in learning the language or our government should have done something else, too. We point out the government as the main responsible because they didn’t set up the right framework for learning that new abcd-ari (English) and didn’t provide the tools either. So we think that it was a matter of unplanned work and a lack of vision for future. In addition, we must say that nowadays this issue has been repaired by the government providing new tecnologies and encouraging students to join a wide range of international school exchanges all over the world.
Finally, we wonder whether or not we need a new abcd-ari in order not to suffer from the lack of time as it happenned in the past. Is it time for learning mandarin?

ITINERARI COLÒMBIA centre i nord

La nostra arribada a finals de novembre a Bogotà comença amb un canvi de temperatura important, la pluja i la frescor de les nits ens obliga a comprar algun jersei, mentre el nostre equipatge fa una estada de tres dies a Washignton. La ciutat té un centre (anomenat la Candelaria) molt agradable i tranquil, i ben aviat descobrim que la gent és amable i tota la informació que necessitem està ràpidament al nostre abast.


Després d'uns dies anem a Zipaquirà, un poblet que té una immensa mina de sal transformada amb molt coneixement i art en una Catedral de Sal que acull tots els passos del Via Crucis.



El nostre recorregut segueix direcció al Carib, anem a Santa Marta, un poble on passem un parell de dies i descobrim uns jugos naturales boníssims de tota mena de fruites. Aviat arribem a Taganga, on restarem davant del mar, en una petita cala, una setmaneta. Una excursió al Parc de Tayrona, acaba d'arrodonir la nostra estada per aquesta zona: la flora, la fauna i els arricefes del parc són precisos, el bosc i les muntanyes es troben davant el mar formant un paisatge excepcional.



Camí de baixada ens parem a Cartagena, ciutat llegendària que acull un centre històric emmurallat, amb tot de cases colonials. Ens queden moltes coses per veure...però emprenem el nostre camí de baixada per descobrir altres zones d'aquest país on ens sentim tant a gust.



Itinerary, central and north Colombia: Bogotà, Zipaquirà (Salt Cathedral), Santa Marta, Taganga's beach, Tayrona's Park and Cartagena.

Bones festes!

Des de la frescor de les plantacions de cafè, a Colòmbia, una abraçada molt estreta per tots i totes, esperant rebre un mail amb les vostres fotos de com heu celebrat les festes, allà on estigueu, per poder-les afegir al nostre blog. Petons!


From the fresh coffee plantation, in Colombia, a big and tight hug to you all, we are looking forward to your Christmas’s pictures from wherever you are, in order to upload them in our blog. Petons!

How I wish you were here...
totxviure@gmail.com

Somriures

És un tret innat dels éssers humans, és un acte reflex que respon a la percepció de quelcom, que mitjançant algun dels 5 sentits, ens és agradable i divertit, ens evoca felicitat i ho expresem principalment, amb el restrenyiment de les faccions facials que dóna com a resultat, el somriure.
Somriure és part de la vida de qualsevol persona i segons la circumstància, el caràcter, l'educació, l'amabilitat, la duresa, la vergonya o l'astúcia de cada persona, podem trobar-lo en diferents moments i formes.
El que nosaltres volem destacar en aquest escrit, i no perquè tingui més importància que els altres, és el somriure del turista, o altrament dit el somriure turístic .
Quan comences a fer un viatge és sempre ple d’il.lusió i ganes, de preguntes, de dubtes, però sobretot de ganes, i intentes imaginar allò que encara desconeixes i mai acaba essent com creies.
Quan aterres a un nou país et neix un somriure a la cara que et delata com a turista acabat d’arribar, busques la gent, les olors, els colors...descansant poques hores perquè l’emoció no et deixa dormir massa. Amb el temps, aquest somriure pot passar a ser més puntual, la seva permanència ha deixat d’existir, ja no tot és del mateix color, et miralles i tens una expressió diferent al teu rostre, feliç, però no tant pura. La teva imatge ja no és verge, es veu condicionada per mantenir l'interès constant en la percepció de multiplicitat d'entorns, de gent, de cares noves, d'emocions...
I quin és el teu mirall ? Doncs aquella persona viatgera que acaba d’aterrar fa unes hores i dibuixa aquell somriure turístic que et costa reconèixer, però inconscientment, apareix en aquell precís instant que et veus reflectit.
I és que el somriure del backpacker mai s’esborra definitivament, quan respires aire nou, canvies d’ambient,de continent, de país, de fantasia o de colors, torna a néixer. Recupera la seva virginitat, mostrant cada vegada un grau més de maduresa.


Smiles
In this writing we are going to talk about different types of smiles that come out depending on characters, situations, circumstances or people’s behaviors.
We'll emphasize about the smile on millions of travelers in the world when they have already arrived at their destinations, willing to enjoy every single moment; we call it "somriure turístic".
As time goes by, this state of emotion diminishes due to living multiple experiences, starting new relationships, coming over different environments... and then, when you see someone starting their trip you can recognize the smile that you have been losing, and that makes you smile again.
In short, the backpacker’s smiles are endless because they always search for new destinations.

ITINERARI TORNADA DAKAR

Un cop arribats a Ouagadougua comença el nostre itinerari tornada fins a Dakar. Fem una bona dormida, ens preparem i marxem cap a Gaoua, el pays lobi, on veiem un nou poblat i les seves tradicions. La darrera parada per descobrir Burkina Fasso ens porta a Bobo, una petita i agradable ciutat, on gaudim d’una bona terrassa que ens permet conèixer altres viatgers, l’Ema i en Zoran (d’Eslovènia) i la Daina i en Robin (dos dels només 30 mil habitants que té el país de Lienchestein).


Ben aviat travessem frontera i arribem a Bamako, ciutat que ens fa sentir una mica com a casa, coneixem on dormir, menjar, com moure’ns i fem una visita al Museu Nacional que havíem deixat pendent. Tornar a entrar a Senegal corrobora que no tenim especial feeling amb aquest país, ens toca l’únic bus de l’estació que és una autèntica tartana, el nostre viatge de 12 hores es converteix en un de més de 30, dormim (o mal dormim) a la duana, retrobem la duresa del caràcter senegalès, veiem fortes discussions, crits, no rebem mai explicacions en francès i ...en fi, molta, molta paciència.
Entrar a la Casamance també ens és feixuc, més del mateix... Arribem a Ziguinchor realment cançats, una parell de dies, i anem a Kafountine: mar, verd, flors, rastes, djembés...un bon lloc per carregar piles, la gent és amable i tranquil.la.


Despés de reposar agafem el bateau cap a Dakar. La ciutat és ordenada i força neta i hi trobem de tot! També ens passegem per la Ille de Gorée, illa amb molt d’encant i nou testimoni de l’esclavatge, i ens arribem a la ciutat de Saint Louis. Tota aquesta zona és una altra història! L’arribada a l’aeroport de Yoff marca el nostre punt de sortida de l’Àfrica.

Riquesa i diversitat

Una de les riqueses d'aquests països és sens dubte la seva diversitat ètnica, i per tant de llengües i cultura. No cal caminar gaire passes per descobrir que et trobes a una nova zona, on parlen una altra llengua i canvien les tradicions: els tuareg, els lobi, els bedik, els bassari, els dogon, els malinke, els bambara, els bobo, els fula, els wolof...I com tota diversitat no deixa de crear un marc complex.