Shane

Apassionat del cinema sempre m'han commogut els clàssics. És evident, que donat el ventall de gèneres que ens ofereix la indústria cinematogràfica, drama, musical, aventura, comèdia, eròtic, històric... sempre tens predilecció per algun d'ells. En el meu cas, ja de ben petit sempre em van fascinar els Westerns.
Recordo com amb el pare mobilitzàvem a la resta de la família per prémer aquell famós botó vermell del vídeo, el REC, per poder anar ampliant la videoteca de Can Sala, i després, un cop immortalitzades les pel.lícules ens passàvem hores i hores "flipant" amb totes aquelles americanades, que reflectien la lluita de poders, les colonitzacions i els canvis que anaven patint i transformant la societat dels diferents estats d’Amèrica.
La llista és extensa, des de L'Home que va matar a Liberty Valance amb un Lee Marvin estelar; Rio Bravo amb John Whayne i Robert Mitchum; Sólo Ante el Peligro amb l'atractiu i camaleònic Gary Cooper i la bellesa de la Grace Kelly; La Diligencia altra vegada amb John Whayne; El Sargent Negre amb en Woody Strode i en Jeffrey Hunter; L'Home de Laramie i Winchester 73 amb en James Stewart; Duelo de Titanes amb Kirk Douglas i en Burt Lancaster i un llarg etcètera. Totes elles fantàstiques, particulars, diferents, però n'hi ha una que especialment va copsar a tota la família de manera desproporcionada, inclús a la meva germana, que per norma general no aguantava aquest tipus de pel.lícules, va ser Shane, traduïda a l'espanyol amb el nom de Raíces Profundas.
El nostre viatge és tant apassionant, tant ric, que la barreja d'escenaris, olors, paisatges i gent és capaç de transportar-te de manera viva i fugaç al record de temps passats a partir de la composició d’imatges i paraules que s’entertolliguen en aquest interval de temps passat i present. Així, la situació de conèixer un jove viatger australià, prim i esvelt, simpàtic, aventurer, amb ganes de viure món abans de tornar a les seves terres, m'ha permès reviure aquella obra d'art interpretada per actors de primer nivell. Amb un jove Jack Palance, fent de pistoler a sou, mercenari sense escrứpols, sense cap mena d'ideal més lluny del whisky, les seves pistoles negres àvides de mort i anhelant mostrar que era el més rápid del far west; l'Alan Ladd com a pistoler penedit, trist, amargat, carregat de valors, amant de les causes perdudes i amb ànsies per establir arrels en algun indret on no el coneguéssin per poder canviar de vida; i en Brandon De wilde, en Joey, un xicot de poca edat que va captivar al món per la seva tendresa, pel seu somriure aclaparador i per un físic esquifit on ressaltava el seu cabell ros radiant.
Amb l'amic australià, hem interpretat i recordat famosos passatges de la pel.lícula, els hem compartit amb altres backpackers i l'escena ha esdevingut entranyable quan en despedir-nos donant per acabat el dia, arribava aquell moment màgic on li etzibíem allò de: No te'n vagis Shane, Shane no te'n vagis... Shane!!! I és que aquest és el nom del jove viatger.

Excited from the cinema always the classics have been me touching. Obviously there are many types of films in the cinematographic industry, drama, comedy, musical comedies, erotic, historical… but you always have predilection for one of them. In my case, since I was a kid I have been always fascinated by the westerns.
I remember when my father and I made efforts to mobilize the substraction of the family in order to press that famous red button of the video, the REC, in order to keep on extending the video library of Can Sala, and afterwards, time went by resting in front of the TV and admiring those fabulous movies which reflected the changes due to colonization and fights of powers that reshaped the American society in every state.
The list is extensive, from The Man who killed Liberty Valance, with a great performance by Lee Marvin; Rio Bravo with John Whayne and Robert Mitchum; High Noon with Gary Cooper and the beauty of Grace Kelly; Stagecoach another time with John Whayne; Sergeant Rutledge with Woody Strode and Jeffrey Hunter; The Man from Laramie and Winchester 73 with James Stewart; Gunfight at the Ok Corral with Kirk Douglas and Burt Lancaster, and a length etc. All of them are particular, especial, different from one to another, but there is one that especially impact our family with a great deal, even to my sister, who normally couldn’t stand this sort of movies, it was Shane.
The trip is so amazing, as much passionate, as rich, that the mixture of stages, smells, and people drive us vividly and fastly to the past thanks to the composition among images and words interconnected in this range of time between past and present. Thus, meeting an Australian guy, thin and slender, friendly, and adventurous, who got a mind to know and see as much as he can travelling around the world, before he comes back to his Australian shores, has allowed me relieve that work of art, performed by actors of first level, such a young Jack Palance, acting as a gunman on salary, without neither sentiment nor ideals further than his whisky his guns and expecting to show to everyone that he was still the fastest gunner in the far west, the Alan Ladd, as a regretted gunman, turned bitter, sad, loaded of values, loving the lost causes and willing to start a different life somewhere his past wasn’t known, and Brandon De wilde, Joey, a young kid with a tiny body where his blond hair highlighted radiant and whose smile and tenderness captivated the world.
Along with the Australian guy, we have performed, remembered famous passages of the movie, we have shared them with other backpackers and the biggest moment comes when we say goodbye because the day has gone, and it arrives that great and magic moment when we claim louder, Don’t go Shane, Shane don’t go, Shane!!!Thus, this is the name of the Australian guy.

Els Aymara, gent del segle XXI

Quan entrem a Bolívia, ens endinsem a visitar el majestuós llac Titicaca. Hom recorda la particularitat d´aquest nom, perquè en els seus anys d´estudi d´Història sempre hi feiem alguna ensopegada, ja fos a l´hora de pronunciar-lo, bé d'escriure´l correctament o de situar-lo en el mapa. Situat a 3800m sobre el nivell del mar i amb una àrea aproximada de 8300 km2, el seu camí d´exploració és a partir de petits poblets que jauen a les seves ribes i des de terres que suren agermanades en la immensitat del seu cabdal.
En un d´aquests petits illots flotants, la Isla del Sol, hem descobert un espai màgic, especial, digne de relat poètic, que ens ha transmès sensacions que al llarg del viatge encara no havíem experimentat. Lluny de la imatge idealitzada d´un paradís escenogràfic sense turistes, aquest apèndix del Titicaca, gaudeix d´un turisme incipient, constant, que ha permès dinamitzar la població local que hi habita, però compta amb la particularitat que la nostra presència no modifica en escència el tarannà de vida dels Aymara.
Els Aymara, gent de mirada curiosa i de to baix en la parla, posseeixen aquella classe innata en el caminar, en el desenvolupament de les seves tasques de la terra i exel.leixen en el tracte personal. Ens han permès gaudir d’un espai autòcton i autèntic amb turistes, on nosaltres bocabadats per la bellesa de l´escenari que ens ofereix l´indret, amb el llac com a centre d´atracció i com a fons majestuós la cordillera andina, hem pogut viure aquells moments de silenci, multiplicitat de sensacions fugaces que tots cerquem en la vida. Malgrat pensar que viuen a les antípodes de la civilització, com a societat arcàica, prehistòrica o atraçada, en ells hem pogut detectar alguns dels trets característics dels prosumers, persones que configuraran les noves societats del segle XXI. Consumiexen allò que produeixen i el petit excedent que tenen en fan comerç; tenen un treball parcial que correspon a les tasques encaminades als turistes; el seu model de vida reafirma la unitat familiar, gestionen la seva empresa amb gran naturalitat, com a forma de vida, amb el conjunt de la família; s’estimen i mimen l´entorn en el que viuen perquè el consideren matèria viva i són concients de la seva trascendècia; consumeixen poc combustible perquè treballen a casa i els desplaçaments que realitzen són bàsicament d’oci i/o necessitat. En el seu ideari la paraula maximització dels recursos naturals, que va estretament lligada amb el concepte d´amortització, i per tant de la seva mort o inutilitat, no existeix, perquè això sí que ho consideren ordinari, vulgar i/o prehistòric. Hem respirat, palpat i connectat amb una comunitat que treballa amb mètodes rudimentaris i arcaics per fer front als treballs de la terra i les seves ocupacions turistiques, però que compte amb molts dels trets essencials, que molt probablement redifiniran els models de treball, família i entorn social de les noves generacions del segle XXI.
Amb tot això, no insinuem un pas enrera cap a l'edat de pedra, ni a temps de treballs forçats, sinó que amb l'impuls de les noves Tecnologies de la Informació i Comunicació, creiem que la gent cada vegada treballarà més des de casa, que aquest fet permetrà estar més temps amb els fills i realitzar treball comú, fet que reforçarà la unitat familiar, que la llar multiplicarà els seus usos com a espai social, educador i econòmic, i que part de les reparacions bàsiques de manteniment de l'immoble i la generació de certes matèries primeres pel consum diari, les realitzarem nosaltres mateixos.
Els Aymara, ens conviden a fer una ullada en el passat i reflexionar en molts comportaments que fins ara havíem catalogat com imprescindibles i ens permeten mirar el futur amb grans dosis d'optimisme.

We reached Bolivia willingly to start exploring the Lake Titicaca. It sits 3800m above sea level making one of the highest commercially navigable lakes in the world. Its area is about 8300 square meters and there are many ways from where you can come over it, from the small villages of its surroundings or from the islands located in the middle of its water too. From one of this islands, Isla del Sol, we have discovered a magic and a very special place, with stunning scenery that made us feel in a way that we hadn't experienced before, in many countries and cities also so far away. It might seem that we have found the idealistic image of a non touristy place with only locals. However, this spot has a steady flood of tourists, whose presence doesn’t break their way of living at all. Although the Aymaras are shy people and not very talkative people, but they’ve got a particular charm developing every kind of task they do;gathering the cattle, cultivating the land, looking after their children and excelling getting on with other people. We might think that their way of life is prehistoric, archaic or even retrograde, but what it seems to us is that they have got some features of the prosumers, the people of the twenty first century, whose lives will be reshaped in order to adjust to the new circumstances that we’re facing as a human beings in this world. They eat what they cultivate and commerce with the small amount left; they work part time in the tourism industry; they love and take care of their environment because they are aware of its importance; they don’t spend much fuel because they work at home and only take transports in purposes such holidays or real need. It doesn’t come to their minds to exploit the natural resources until its death, even when they know they could get better revenues, so this assumption is inconceivable for them. We have come up with a community which hasn't already got the high technology yet, so they keep working with rudimentary tools, but with some features of living that probably might become a pattern in this twenty first century. With this assertion, we d'ont mean that we'll be back to the stone era, but we believe that the house is going to be the headquarters of the social life, the education of children and the enterprise where we'll generate our revenues. The Aymara, invited us to have a look at our past and to reflect on some behaviours that we considered vital in our lives, and also they helped us to look at the future with a huge optimism.

No només "Pura Sal"

El nostre tour al Salar de Uyuni ha estat sorprenent, perquè si bé és conegut internacionalment que a Bolívia hi ha un immens salar a 4000m d'altitud, testimoni d'un llac que va existir a la prehistòria, el que no sabíem és que els seus voltants eren plens de meravelles, no es tractava només de pura sal.
Comencem la nostra excursió amb una breu visita al Cementerio de trenes. Continuem fins trobar-nos enmig de kms, kms i kms de salt en un calmat paisatge blanc, la nostra parada al centre del salar, a la Isla del Pescado, ens permet tenir una vista privilegiada de tot l'entorn enmig dels cactus que habiten l’illa. Però el camí continua, ens arribem al peu d'un volcà actiu envoltat de roques volcàniques que el fan encara més especial. El següent pas ens porta a les lagunas que dibuixen uns perfils i colors inexplicables, estant plenes de flamingos i el fons sempre és espectacular, la més destacada: la Laguna Colorada (de tons vermellosos). A partir d'aquí arribem als anomenats Geisers(fortes sortides d'aigua calenta i vapor de la terra creant una xemeneia de fum), i a les fumerolas, on un xup-xup de fang apunt de bullir desprèn grans quantitats de fum que a estones et fan tornar invisible. El regal va venir al final, en un paratge a 4800m d'altitud, quan vam banyar-nos a les 8h del matí a unes aguas termales naturals que estaven a 35C°. Vam canviar els jerseis i gorros necessaris per la fresca matinada, per un banyador i una piscina d'aigua calenta amb un paisatge de fons excepcional. Només podem afegir que el trajecte entre un lloc i l'altre no va deixar mai de sorprendre'ns. El nostre pas amb el 4x4 va ser enmig de deserts, muntanyes marronoses i rogenques, canvis de colors del paisatge, perfils suaus, terrenys únics, i en qualsevol cas, un plaer per la vista en tot moment.
Bolívia, un país tímid i desapercebut, dels més pobres d'aquest continent, amb uns recursos naturals brutals, com el que hem descrit, i tants d’altres. Increïble!

In this writing we'd like to express our fascination about the three days tour that we did in the Salt flat of Uyuni. Everybody Knows or has heard something about the Salt flat, but what we didn’t expect at all, were the stunning resources surrounding it which belongs to the Potosi region, too.
We started visiting the Train Cemetery, then “la Isla del Pescado” which is located in the middle of the Salt flat. The following step was looking at an active volcano and a lot of colourful small lakes full of “flamingos” totally amazed.
Last day we woke up at five o’clock in the morning in order to visit some Geysers and “Fumerolas”. Finally, this marvellous area gave us the last present of the day, letting us swimming in a natural hot spring (35 degree Celcius), at 4800m above sea level in the middle of a stunning scenery of chains of mountains that were around us. Besides, we can ensure you that all the paths that we did by car, were worth because of the gorgeous desert's landscape and magnificient mountains alike.
Bolivia, as the poorest country in South America, hasn't got the influence and recognition as most of its neigbours but has an array of natural resources that make us claim louder... Incredible!!!!

ITINERARI Equador i Perú

El nostre pas per Equador és breu, de fet quan hi som veiem que seria un país interessant per visitar, però nosaltres tenim pensat caminar direcció Perú. Així doncs només estem una setmana en aquest país. Parem a Quito, una gran capital a quasi 2000m d’alçada i amb 3 milions d’habitants, allà trobem el millor hostal que hem estat mai, el Bambú Hostel, tenim tot el que podem necessitar, és en part com sentir-nos a casa, i des de la cuina o la terrassa que queden a força alçada tenim una imatge meravellosa de la ciutat, veiem un perfil de cases, carrers i blocs de pisos enclotats entre les muntanyes. Després anem fins a una nova ciutat colonial, Cuenca, al sud del país. Travessar frontera ens suposa molt de temps, llargues cues de persones que volem creuar, moltes finestretes d’atenció i poc personal d’immigració treballant. Finalment, és el nostre torn, entrem a Perú.
Fem un llarg camí fins a Lima. I al contrari de la imatge verda i muntanyosa que sovint tenim d’aquest país, travessem en bus per la Panamericana, trobant zones completament àrides, grans dunes al costat del mar, pobles amb cases precaris i les restes d’un huracà que no fa massa temps va afectar la zona.
Lima és de nou una capital immensa, però no ens desperta massa interès, per tant, baixem d’un bus per pujar a un altre fins arribar a Nazca. Aquest poble és conegut per unes línies que només pots veure amb avioneta i que diuen que van traçar els Incas, hi ha algunes incògnites sobre la seva aparició.
Després d’uns dies anem a Cuzco, capital de l’imperi Inca, una ciutat molt rica, plena de turistes TOT l’any, amb una immensa Plaza de Armas al centre, envoltada de esglésies, carrers empedrats, passadissos de voltes i estrets carrers plens de botigues de jerseis i gorros d’alpaca, motxilles, agències de viatges, etc. La ciutat i tots els seus voltants acullen un munt de testimonis dels assentaments Incas en aquesta zona.
Aquest és el nostre punt de partida fins al Machupicchu. Després d’una excursioneta amb colectivos, uns km a peu per la via del tren i una breu parada a Aguas Calientes, ens aixequem a les 4h de la matinada per pujar una forta pendent de 1746 escalons (que vam comptar un a un), per arribar finalment a La ciutat perduda del Incas, al cim del famós MACHUPICCHU. Passegem entre les pedres, la història, les creences i la sabiesa del Incas, entre la boira fugissera habitual d’aquesta epoca, esperant que no ens plogui i respirant assentats observant tal riquesa. Impressionant!
Retornem a Cuzco, on passem encara uns quants dies a l’Hospedaje Inka, un lloc molt agradable, al cim de la ciutat, amb unes vistes increïbles, i on coneixem altres viatgers com la Megan i en Crispin, de Nova Zelanda.
El nostre camí ens porta a Puno, al peu del llac més alt del món, el Titicaca. Seguim la carretera que el volteja fins a travessar frontera i entrar a Bolívia sense deixar el llac.

Itinerary in Equador: We visited just Quito (nice big city, 3 million of inhabitants and 2000m d’altitude) and Cuenca (colonial city).
Itinerary in Perú: We passed trough Panamericana road until Lima. Then we visited Nazca Lines, Cuzco (Inca’s capital, very interesting). We climbed Machupicchu (gorgeous) and we arrived in Puno and Titicaca’s Lake.

Sancocho, sobrebarriga...mutilarse?

Colòmbia, no pot ser sinó un lloc especial, marcat per la història i internacionalment conegut per un munt de referències que no l’embelleixen, però no han aconseguit desmereixer-la.
Un dels primers fets que et crida l’atenció és veure com en un país de tant anys de conflicte, la gent és tant amable i carinyosa. De seguida et donen informació i sempre acompanyen les frases amb un Sí, mi amor, o No amorcito, o Pués claro mamita. I mentre somrius per la manera com es dirigeixen a tú, a pocs metres veus realitats ben dures. Un país on trobes droga amb tanta facilitat i que mou tants interessos i diners, no deixa sinó un munt de testimonis pel carrers, i quan arribes a veure algun nen de 9 o 10 anys amb els ulls a l’infinit, diambulant pels carrers a ple dia sense saber on es troba, la cara et canvia.
Però la geografia d’aquest país és impressionant, tres serralades el travessen, el mar Carib el banya pel nord i el Pacífic per l’oest, sense oblidar que l’Amazones en pren una part. Aquesta diversitat el fa un lloc especial i permet que vagis on vagis l’entorn sempre sigui sorprenent.
Les diferències econòmiques mantenen el país en dues realitats, la dels rics ( pocs i amb una bona educació privada, entre altres coses) i la de la resta (la majoria, i amb una educació molt bàsica i insuficient, entre altres mancances). És probablement per això que segons amb qui parlis et dibuixara una realitat o una altra com si no parlessin de la mateixa Colòmbia, perquè ser pobre vol dir ser ignorat, però ser ric vol dir estar en el punt de mira de molts.
De fet, pots viatjar pràcticament per tot el país amb facilitat, encara que sempre vigilant, un descuit o la casualitat d’estar al lloc inoportú per tú, i oportú per altres personatges, et pot causar algun entrebanc que probablement, i des de la nostra escala de valors, es tracti només d’alguns pesos.
Mentre la música no deixa mai d’acompanyar-te, i les melodies i les lletres parlen de desamors, de promeses de fidelitat, o de les ànsies de posseir una dona, el rumbeo a les nits deixa testimoni d’un bon ritme a l'hora de ballar.
I en darrer lloc, la descoberta de noves paraules o frases que van prenent sentit. Perquè que creus que menjaries si el almuerzo és sancocho y sobrebarriga? Què aniries a fer a un lloc que diu Clínica de Ropa? Què compraries en una Droguería? Que contestaries si la botiguera et diu A la orden, mi amor? Deixeries entrar a algú amb una trapeadora? Compraries minutos? Et deixeries mutilar? Nosaltres ho vam probar a Cali i va anar prou bé, no?
Colòmbia...una terra molt interessant de conèixer per trencar alguns tòpics i veure la dura realitat d’altres.


Colombia is internationally well-known for unpleasant things but despite of that, we can ensure that it won´t let you down.
We write in the article that we were surprised when we just arrived because although the permanently conflict, people are friendly and lovely. However, while you are thinking about that, next to you hard things happened, drug is something easy to find here, but your face falls when you can see a young boy completely drug.
Apart from that, while geography is amazing (mountains, Carib’s sea, Pacific’s sea and Amazones), the economically disadvantages are so big, depend on who are you talking about (the rich or the poor) they explain different things about their reality and It seems that they don't live in the same country.
It’s easy to travel around Colombia, you just need to be careful and not to stay in the wrong place, It can cause you some little problems (normally, just money problems). But it's also nice because there are a lot of music, love’s songs and dancing at night.
At the end we said that although we are Spanish speakers we also learn a lot of new words, we write in the article some words that weren’t understandable to us before we arrive in South- America.
It’s very interesting to visit Colombia in order to break some clichés and to corroborate others.

ITINERARI COLÒMBIA centre i sud

El nostre camí per Colòmbia ens porta a Salento, un poble entre muntanyes, tranquil i amb un paisatge fascinant, on trobem grans cafetales i podem conèixer ben d’aprop tot el procés de producció del cafè. Allà és on passem el nostre Nadal, amb la gent de l’hostal Plantation House i molts altres estrangers que també es troben voltant pel món.
Des d’aquest poble, amb en Tito (català ja establert a Colòmbia), agafem els willys i arribem al Valle de Cocora, on fem una bona caminada fins a Acaime travessant pel bosc. Un cop allà, després de prendre un “chocolate con tajada de queso” que ens ofereix la simpàtica parella que són els únics habitants que trobem, prenem el camí de retorn seguint el riu, la pluja, el fang i travessant entre ponts de fustes, enmig d’una vegetació encara més excepcional. Una altra particularitat d’aquesta vall, són les palmas de cera, un tipus de palmera que sobresurt entre les muntanyes i que viu a més de 2000m d’alçada.
El següent destí és Cali, una ciutat sense massa encant i adormida durant el dia, però que és la cuna del rumbeo a les nits i és on començarem el nou any. Decidim més endavant, passar un parell de dies a San Cipriano, aprop de la costa pacífica, una zona ben diferent, on la gent és més pobre, el país més abandonant i hi trobem el percentatge més alt de població negre de Colòmbia. La gràcia d’aquest poble, apart de l’ambient i l’immens riu d’aigües transparents per banyar-te, és que no hi ha carretera per arribar-hi, i els habitants s’han inventat un transport que són unes fustes amb rodetes impulsades amb una moto, que pugen utilitzant els rails de la via del tren. Un lloc molt peculiar que guardem a la memòria i que haureu d’imaginar-vos, perquè en el següent lloc, Popayan (ciutat de cases blanques colonials), un parell de mangants desapareixen amb moto portant la nostra càmara i les nostres darreres fotos. Un cop a Ipiales, després d'un parell de dies d'un carnaval de bojos on la gent pel carrer s'embrut i es pinta amb farina o pintura blanca, travessem frontera i entrem a un nou país, una nova aventura, Equador.

Itinerary: Salento ( famous for coffee plantations and where we spent Christmas’s day), Cocora’s Valley and Acaime (a nice trip around wax palms), Cali (just beautiful at night), San Cipriano (very particular coast Pacific’s village), Popayan (nice colonial city) and Ipiales (just to get the Equador’s border).

Abcd-ari

Nascuts a la dècada dels 70, el nostre aprenentatge de l’anglès ha estat discontinu tant en l’espai com en el temps, per arribar a assolir un nivell de comprensió acceptable i amb una capacitat d’expressió bàsica.
Ens trobem gent de tonalitats diferents; danesos, suecs, polacs, noruecs… que ens provoquen sensacions dissipades.
De felicitat continguda quan ets capaç d’entendre, respondre i preguntar sobre les primeres impressions centrades en orígens i propòsits de viatge. D’incredulitat i ràbia quan la conversa s’allarga i no ets capaç de trobar les paraules adients per poder fluir en l’expressió. De resignació quan palplantat davant d’ells ja només contestes amb monosíl•labs i assenteixes o negues emprant el recurs del llenguatge no verbal.
I després? Després és quan et sorgeixen els per quès. Per què no domino l’idioma amb la fluïdesa del danès, o de l’eslovè, per exemple? Per què després de més de 15 anys coquetejant amb l’anglès segueixo patint l’oblit de moltes i moltes paraules malgrat que les he estat buscant any rere any? Per què no l’hem après a la perfecció quant als anys 90 ha estat factor cabdal i estratègic per ocupar alguns llocs de treball en aquesta societat tant competitiva? Per què ens hem perdut converses amb gent per aquestes mancances? Per què?
I afortunadament també ens apareixen respostes de tota mena: perquè la facilitat que tenim pels idiomes probablement no sigui la mateixa que gairebé tots els eslovens, gairebé tots els holandesos, gairebé tots els danesos... que com nosaltres l’han après com a segona llengua; perquè les converses que ens pensem que vàrem perdre era una qüestió de cost d’oportunitat, per tant en aquell moment ens vàrem beneficiar d’altres aspectes; perquè l’anglès al mercat laboral el demanaven molt poques empreses o senzillament dominant el llenguatge empresarial n’hi havia prou; perquè a l’escola vàrem viure millor i sense tants maldecaps fins ben entrats els 13 o 14 anys; o potser també podríem parlar que hem patit en la vessant idiomàtica d’un sistema educatiu amb poca visió i/o capacitat d'adaptació.
Sortosament, l’administració ha près nota d’aquest retard, fet que es reflecteix en la iniciació de l’anglès des de molt petits, la introducció de l’idioma d’una manera intensiva a les universitats sigui quina sigui l'especialitat escollida, la proliferació de programes d’intercanvis europeus...i les múltiples facilitats que ens ofereixen les noves tecnologies de la informació.
Arribats aquest punt, sembla ser que podrem veure Catalans trilingües, i només ens resta saber si ens caldria incorporar algun altre abcd-ari per no patir els retards, la incomprensió i la competitivitat que ens han distanciat tant d’altres països. Bé, nosaltres no ho sabem però esperem que erudits, visionaris o estrategs orientin a les noves generacions sobre si cal aventurar-se en un nou abcd-ari. Potser mandarí?


Born in the 70s, our English learning language hasn’t been constant neither in time nor in space. We feel weird while meeting those people whose mother tongue language is not English either.
We have feelings of happiness when we are able to understand some matters related to the trip, focus on origins and purposes. However, We feel angry and disappointed once we try to sweep deeply in our arguments and we miss many words that we had already looked it up many times and we keep on our speech making questions and suggesting answers.
On the one hand, in an ironic sense, we say that maybe the others are more skilled than us learning languages, or maybe we didn't consider English as important as people from other countries did...
On the other hand, many answers come to our mind;for instance, we could have gone to great lenghts in learning the language or our government should have done something else, too. We point out the government as the main responsible because they didn’t set up the right framework for learning that new abcd-ari (English) and didn’t provide the tools either. So we think that it was a matter of unplanned work and a lack of vision for future. In addition, we must say that nowadays this issue has been repaired by the government providing new tecnologies and encouraging students to join a wide range of international school exchanges all over the world.
Finally, we wonder whether or not we need a new abcd-ari in order not to suffer from the lack of time as it happenned in the past. Is it time for learning mandarin?