Bones festes!

Des de la frescor de les plantacions de cafè, a Colòmbia, una abraçada molt estreta per tots i totes, esperant rebre un mail amb les vostres fotos de com heu celebrat les festes, allà on estigueu, per poder-les afegir al nostre blog. Petons!


From the fresh coffee plantation, in Colombia, a big and tight hug to you all, we are looking forward to your Christmas’s pictures from wherever you are, in order to upload them in our blog. Petons!

How I wish you were here...
totxviure@gmail.com

Somriures

És un tret innat dels éssers humans, és un acte reflex que respon a la percepció de quelcom, que mitjançant algun dels 5 sentits, ens és agradable i divertit, ens evoca felicitat i ho expresem principalment, amb el restrenyiment de les faccions facials que dóna com a resultat, el somriure.
Somriure és part de la vida de qualsevol persona i segons la circumstància, el caràcter, l'educació, l'amabilitat, la duresa, la vergonya o l'astúcia de cada persona, podem trobar-lo en diferents moments i formes.
El que nosaltres volem destacar en aquest escrit, i no perquè tingui més importància que els altres, és el somriure del turista, o altrament dit el somriure turístic .
Quan comences a fer un viatge és sempre ple d’il.lusió i ganes, de preguntes, de dubtes, però sobretot de ganes, i intentes imaginar allò que encara desconeixes i mai acaba essent com creies.
Quan aterres a un nou país et neix un somriure a la cara que et delata com a turista acabat d’arribar, busques la gent, les olors, els colors...descansant poques hores perquè l’emoció no et deixa dormir massa. Amb el temps, aquest somriure pot passar a ser més puntual, la seva permanència ha deixat d’existir, ja no tot és del mateix color, et miralles i tens una expressió diferent al teu rostre, feliç, però no tant pura. La teva imatge ja no és verge, es veu condicionada per mantenir l'interès constant en la percepció de multiplicitat d'entorns, de gent, de cares noves, d'emocions...
I quin és el teu mirall ? Doncs aquella persona viatgera que acaba d’aterrar fa unes hores i dibuixa aquell somriure turístic que et costa reconèixer, però inconscientment, apareix en aquell precís instant que et veus reflectit.
I és que el somriure del backpacker mai s’esborra definitivament, quan respires aire nou, canvies d’ambient,de continent, de país, de fantasia o de colors, torna a néixer. Recupera la seva virginitat, mostrant cada vegada un grau més de maduresa.


Smiles
In this writing we are going to talk about different types of smiles that come out depending on characters, situations, circumstances or people’s behaviors.
We'll emphasize about the smile on millions of travelers in the world when they have already arrived at their destinations, willing to enjoy every single moment; we call it "somriure turístic".
As time goes by, this state of emotion diminishes due to living multiple experiences, starting new relationships, coming over different environments... and then, when you see someone starting their trip you can recognize the smile that you have been losing, and that makes you smile again.
In short, the backpacker’s smiles are endless because they always search for new destinations.

ITINERARI TORNADA DAKAR

Un cop arribats a Ouagadougua comença el nostre itinerari tornada fins a Dakar. Fem una bona dormida, ens preparem i marxem cap a Gaoua, el pays lobi, on veiem un nou poblat i les seves tradicions. La darrera parada per descobrir Burkina Fasso ens porta a Bobo, una petita i agradable ciutat, on gaudim d’una bona terrassa que ens permet conèixer altres viatgers, l’Ema i en Zoran (d’Eslovènia) i la Daina i en Robin (dos dels només 30 mil habitants que té el país de Lienchestein).


Ben aviat travessem frontera i arribem a Bamako, ciutat que ens fa sentir una mica com a casa, coneixem on dormir, menjar, com moure’ns i fem una visita al Museu Nacional que havíem deixat pendent. Tornar a entrar a Senegal corrobora que no tenim especial feeling amb aquest país, ens toca l’únic bus de l’estació que és una autèntica tartana, el nostre viatge de 12 hores es converteix en un de més de 30, dormim (o mal dormim) a la duana, retrobem la duresa del caràcter senegalès, veiem fortes discussions, crits, no rebem mai explicacions en francès i ...en fi, molta, molta paciència.
Entrar a la Casamance també ens és feixuc, més del mateix... Arribem a Ziguinchor realment cançats, una parell de dies, i anem a Kafountine: mar, verd, flors, rastes, djembés...un bon lloc per carregar piles, la gent és amable i tranquil.la.


Despés de reposar agafem el bateau cap a Dakar. La ciutat és ordenada i força neta i hi trobem de tot! També ens passegem per la Ille de Gorée, illa amb molt d’encant i nou testimoni de l’esclavatge, i ens arribem a la ciutat de Saint Louis. Tota aquesta zona és una altra història! L’arribada a l’aeroport de Yoff marca el nostre punt de sortida de l’Àfrica.

Riquesa i diversitat

Una de les riqueses d'aquests països és sens dubte la seva diversitat ètnica, i per tant de llengües i cultura. No cal caminar gaire passes per descobrir que et trobes a una nova zona, on parlen una altra llengua i canvien les tradicions: els tuareg, els lobi, els bedik, els bassari, els dogon, els malinke, els bambara, els bobo, els fula, els wolof...I com tota diversitat no deixa de crear un marc complex.

Imatges

Quan hom pensa en Àfrica li venen a la ment multipilictat d’imatges que ens han transmès i hem adquirit a partir del cinema, mitjançant reportatges en la premsa escrita, publicitat de les d’agències de viatges, etc. És a dir, fotografia, relats acurats i venta de felicitat. Per tant, cerquem i escollim destinacions amb l’expectativa de trobar aquestes representacions gràfiques i acomplir les sensacions i vivències que els hi atribuïm.
D’una banda, ens imaginem veure com cau el sol assentats a les dunes del desert, ens veiem ballant de manera desenfrenda càntics i danses ancestrals, esperem viure una experiència autèntica dels rituals del voodoo, comprar penjolls i màscares en mercats i ateliers,... Aquestes són les imatges de l’Àfrica encisadora, de l’Àfrica que captiva, aquella que tots anhelem! I existeix !!
D’altra banda, també hi ha l’Àfrica que no sedueix, que no és exòtica, que és robusta, feixuga i desesperant, és la imatge dels lladres i lladregots.
Aquesta es troba per arreu: a l’estació d’autobusos personificada amb els múltiples vianants i venedors de tiquets que t’enganyen de manera sistemàtica per emportar-se alguna comissió; en alguns guies turístics que com a catalitzadors de la demanda, tracten com volen als propietaris i treballadors dels albergs; al personatge fastigós de la duana i d'immigració que et tramet el visat i et mira amb despreci i repugnància; en molts comerciants que prefereixen NO vendre't el producte abans que el paguis al mateix preu que els locals... ximplets, inofensius lladregots.
En tots hi trobem el fil conductor, el denominador comú que porta a entendre el procés de formació i permanència del lladre; privilegis de castes, desconeixement, desordre, temors, en fi, foment de la NO educació. Aquesta és la poció màgica, la de l’eterna joventut, la dels gestors de la por que àvids de diners i bon viure saben que la manera perquè la font no s’exahureixi, és anar creant exèrcits de bandits, de paries... complicitats entre lladregots!

ITINERARI TOGO I BENIN

La nostra intenció era anar a Cotonou (Benin), però al no tenir plaça al bus,optem per anar a Lome (Togo), una ciutat amb molt moviment de comerç. Ens costa situar-nos, costa trobar algú que ens pugui indicar a on és el centre. Un cop trobem el nostre lloc, hi estem a gust. La nostra estada per la resta del país és breu, fem una parada a Avéposo per fer una banyadeta a l’Atlàntic, i després a Aneho on ens sentim estranys i desubicats. Arribem a la capital de Benin, reposem i després d’un parell de dies anem a Ganvié (poble flotant sobre el llac).

Més endavant, coneixem Ouidah, punt de partida dels esclaus a les Amèriques, una història ben dura pels que van patir l’esclavitud, i ben dèspota pels que se’n van beneficiar, aquest poble és també conegut per ser el focus dels rituals fetitxistes.


Passem per les platges de Gran Popo, i tornem a la capital per agafar el bus cap a Burkina.

El gust del cafè

Hi ha moments molt ràpids d’explicar, però molt llargs de viure. La realitat canvia segons quins ulls la miren i en quin moment. És segurament per això que hi ha fets que ja ni ens sorprenen, que formen part de la nostra “normalitat”, encara que dins aquesta, també hi trobem matisos.
Hi ha coses que és cert que ni les veiem: el fet d’haver d’esperar uns minuts cada vegada que fem un “clic” a l’ordinador, portar-nos els tovallons, l'aigua i fins alguna vegada el pa quan anem a un “bar-resto”, el fet de veure la TV a ratlles, el cambrer o la botiguera dormitejant a qualsevol moment del dia, les pregàries enmig de qualsevol carrer, els talls de llum, els carrers sense faroles, les botigues que mai tenen canvi, les bosses de plàstic que es trenquen, la nostra roba gastada i sense suavitzant, el menjar sense coberts, la venda de fruita pelada, la roba estesa per terra o al mig del carrer, la llet condensada o en pols, el cafè...cafè? Quin gust deu tenir?
Atres coses les veiem, però agafem aire i passem de llarg sense immutar-nos massa: davant la brutícia dels carrers i les males olors, quan trobem formigues al sucre, la gent pixant a qualsevol cantonada, els taxis amb el vidre de davant esquerdat, quan anem 8 dins un taxi, la seva mirada cap a nosaltres, o la conducció temerària de motos i cotxes que a estones et fa encongir.
Però encara hi ha coses que les veiem, i tot i formar part de la nostra realitat no ens deixen indiferents: veure els nens que són tractats com a criats i autèntics treballadors d’una casa, les discusions i els crits al carrer, els enganys, l’abús d'autoritat per qui té una mica més que l'altre, i és clar, els grans desequilibris econòmics dins la mateixa població.

OBAMA, un personatge necessari

A poques hores dels resultats electorals als EEUU ens hem decidit a fer un escrit sobre el "personatge".
Era a principis del mes de gener quan vàrem conèixer a l’americà, de pare negre d’origen africà i mare blanca americana, arrel de la seva victòria al Caucus d’Iowa. Nosaltres, instal.lats a Girona, inmersos en l’aprenentatge de la llengua anglesa, els seus discursos ens van servir com a instrument per poder anar practicant el "listening".
Del Caucus d’Iowa , a la derrota a New Hampshire d'on sorgeix el famós "Yes We Can", passant pel parlament que ralitza a la Convenció Demòcrata del 2004, ens adonem que hem conegut un orador excepcional , que a banda d’il.lustrar-nos en la gramàtica i el lèxic de la llengua anglesa té una concepció dels Estats Units i del Món diferent, molt diferent!
Obama és necessari per trencar d’una vegada per sempre amb la barrera psicològica de la tonalitat de colors, basada en l'exclusió i el rebuig a tot el què és diferent.
Obama és necessari perquè té la concepció clara del « tot » com a país, més enllà de les diferències i particularitats dels seus ciutadans, ja siguin Republicans, Demòcrates o Independents, aglutinant-los en la concepció d'una Amèrica nova basada en l'esperança, el treball i el diàleg amb la resta del món.
Obama és necessari quant reafirma que no existeixen els Estats Units d'Amèrica i la resta del món, sinó que els Estats Units d'Amèrica formen part d’aquest món.
Obama és necessari perquè és una persona culte, que coneix, viu i treballa en el món de les idees, les sap comunicar com ningú i "fins ara", ha comptat amb la fermesa i convicció necessària per dur-les a terme malgrat les adversitats que s’ha trobat en el camí (família Clintoniana).
Obama, no és un mesies, ni un déu, és un ser humà dotat d'un do de paraula excepcional, que ha de liderar un país que es troba en un procés de mutació sense precedents i té una tasca molt complicada a complir, per això creiem que ara mateix és NECESSARI !!!

Song

ITINERARI BURKINA FASO

Arribar a Burkina ens és tant fàcil que ens sorprèn, abans de la frontera s’atura un vehicle i ens diu que ens porta, DIRECTAMENT i amb la COMODITAT que aquell 4x4 ofereix, a Ouagadougua, la capital. Coneixem la sensació de pujar en un vehicle privat i abandonar per un tram del viatge, el nostre estimat transport públic, un «cadeaux» (que pagant, és clar) ens fa l’Àfrica.
Un cop a Ouaga, ciutat espaiosa i tranquil.la però sens massa atractiu, ens disposem a reposar, rentar roba (això fet a mà vol dir alguna horeta) i fer una parada per la lectura, el relax...i sentir-nos una mica com a casa, després d’uns 50 dies ja de viatge! És durant aquesta setmaneta que contactem amb Ghislain Kabore, director de l’agència de viatges «Senoufo Tours & Services SARL», amb ell i els seus amics cubans (Barbaro i Juan Alberto) passem un dissabte ben agradable fent alguna cerveseta pels «maquis». Abans de deixar Burkina ens arribem a Tiebele, petit poblet conegut per les cases pintades de forma tradicional.

Pays Dogon

Més de 200km d'una immensa "falaise" al mig d'una plana, on viuen unes 400.000 persones seguint les tradicions de fa segles...

Recull de fotos Pays Dogon

Timbuctu, ciutat enigmàtica

Timbuctu ha estat una experiència impressionant, una ciutat soprenent a les portes del gran desert del Sahara. És una ciutat rica, amb una història que la fa peculiar i que fa segles i segles que guarda, tal com mostren els seus manuscrits, les costums i la seva cultura. Coneguda pel gran Festival de Música del Desert i la vida dels mateixos tuareg. La forta calor endureix l’estada, però no impedeix que puguis gaudir-ne.
Endinsar-nos 3 dies al desert amb camell ens va acostar a la vida dels nòmades tuareg, entre la seva amabilitat i calma, vam poder comprendre encara que sigui només una mica, una forma totalment diferent de viure, sense pràcticament res,amb el mínim per passar el dia a dia, amb allò només indispensable per anar d’un lloc a un altre; recollint aigua dels pous, deixant les cabres i els camells amb la màxima llibertat, els infants nuus, el menjar repetitiu, el te i els dàtils sens falta, les petites dunes, la calma, el silenci del desert, la poca vegetació, la nit fresca i la calor del dia insoportable…

Una calor que vol dir restar sota l’ombra d’un arbre de les 11h del matí a les 4h de la tarda esperant que el sol afluixi una mica per deixar-nos posar drets, vol dir veure l’aigua tant calenta que no et passa la set, intentar fer la migdiada mentre somies amb alguna cosa ben fresca i no poder ni tant sols acabar de descançar, només esperar que avanci el dia per notar l’aire fresc de la nit.
I amb tot, val a dir, que ens va aportar una aventura inesborrable i molt estimada; una admiració per la gent amb qui vam compartir el viatge, especialment l’Ibrahim ag Mohamed, l’Elco i en Califa.

L'espera interminable

És agradable a l’Àfrica que abans de dirigir-te a algú per demanar qualsevol cosa, primer sempre es dedica un temps a fer la salutació, més o menys llarga segons el moment (què tal ? com va el viatge ? has dormit bé ? etc.), però en general moure’t per l’Africa no és fàcil, hi ha tantes coses a observar, a dir, a comentar… les esperes són habituals i no parlem de minuts, parlem de llargues i llargues hores. Però ja hem entrat en aquesta dinàmica, sense rellotge i sense cap destí que tingui hora fixada, perquè sinó tot acabaria com sempre; pagant, les esperes són més curtes, i es sorprenen de veure que preferim esperar, però així hem decidit fer el nostre viatge, al ritme dels africans, utilitzant els seus mitjans i el seu funcionament, per poder comprendre millor a on ens trobem. I en aquestes hores, quan la calor i el cansament no ens apreta prou les orelles observem i pensem com es mou tot al nostre voltant.

Des que hem aterrissat aquí, ara ens diem «toubabs», és a dir « blancs », fet que no ens fa ni fred, ni calor, però sovint va lligat a «cadeaux», i aquests constants «dona’m alguna cosa, regala'm el què sigui» acaba essent feixuc. Com pot tirar endavant un país on hi ha tants nens i nenes que neixen cada dia, (cada dia !) sense res ? On la mortalitat infantil és tant alta ? (hem llegit que un de cada quatre nens no arriba als cinc anys). Com pot ser que tant bon punt aprenen a parlar ja saben pidolar en 2 o 3 idiomes, però el sistema no els ofereix la possibilitat de saber llegir, escriure i sumar almenys en un idioma? Quina és la responsabilitat de l’Estat en l’Educació ? Quin futur pot esperar-te si et toca viure de les sobres dels altres? I si alguns dels que dirigeixen la religió musulmana (marabouts) fan sortir aquests infants al carrer a pidolar, dient que això els fa ser humils...Per on començar?

ITINERARI MALI

Travessem frontera a Kidira, passant per Kayes (zona de mines d’or) i arribem a Bamako, la capital, una ciutat sorollosa i amb molt moviment de vehicles, sobretot motos i « somatres » (furgos verdes que fan de taxis),i amb molta gent, mercats i paradetes per tots costats. Allà podem passar unes bones estones amb dos viatgers més, en Jean i la Françoise.

Després anem a Djenne, ciutat per excel.lència de les « madrasses » (escoles coràniques), on totes les construccions són fetes d’una massa senzillament d’argila, palla i arròs, sense bigues, ni ferros, ni altres materials, és per això que cada any després de l’època de pluges han de reconstruir tot el que s’ha anat desfent, la ciutat és coneguda per tenir la mesquita més gran de sorra de l’oest Africà.

Més endavant anem a Mopti, una ciutat de pas que ens sorprèn gratament, té un llarg passeig d’arbres (i això vol dir ombra, que s’agreeix molt) al costat del Níger, que abasta d’aigua a la gent, és allà on es renta la roba, es pesca, es banyen i a on fan vida al llarg del dia gran part de la població, a més, té un port i un mercat on pots trobar pràcticament de tot.

Després pugem a Timbouctu per conèixer millor la vida dels nòmades Tuareg i veure el desert, una gran experiència. La darrera part del viatge a Mali passa pel fascinant Pays Dogon.

El dia a dia

No podem deixar de parlar de Senegal sense explicar tantes altres coses com: el munt de mobles de bambú preciosos i còmodes que formen part del seu paisatge ; de la malària que tothom passa de tant en tant com si fos un «refredat» ; de la nostra orientació en el temps que es basa ara en el sol, i l’hora de les pregàries del Ramadà; dels mils de nens i nenes que corren pels carrers i els que gairebé cada una de les dones que trobem porta penjat a l'esquena; de la varietat d'articles que transporten amb el cap, tot caminant i sense utilitzar les mans; de les compres de menjar que són en porcions minúscules, el necessari per cada dia (sigui pa,oli o sucre), res de compres setmanals, només el dia a dia, suposem que per qüestió de diners, cultura i la manca d’espais on conservar aliments (ni neveres, ni rebost). Aquí no hi ha previsions, no hi ha llistats de feines a fer, no hi ha agenda…només el dia a dia, un a un, poc a poc, «doucement».

Desplaçament a ritme de balada

Com començar a explicar quan no saps mai a quina hora surt un transport i a quina hora arriba, i tampoc saps el preu que has de pagar, perquè si ve hi ha un preu fixat, el teu « bagage » l’encareix sempre. Des dels busos anomenats Ndiaga Ndiaye (petits) o la Car Mouride (més grans), fins als taxi « set place » acaben essent una aventura.
I no és graciós trobar-te dins un bus com una sauna (a 40°) i sense finestres, perquè està fabricat per haver-hi aire acondicionat ? (i això devia haver estat algun dia, perquè ho deia, i en espanyol, a la part davantera del vehicle). I quina diferència hi ha entre un taxi convencional on hi caben 5 persones però en carreguen fins a 8, i els que s’anomenen « set places » ? I quantes baixades hem fet amb punt mort per estalviar gasolina ? Com pot ser que si surt « tout-suite » al cap de 2h encara no hi hagi ni el motor del bus engegat ? I quina casualitat que quan puja la senyora amb la gallina viva s’assenta sempre al teu costat…
Però també hi ha altres transports com la moto, això sí que va ser una odissea, una aventura, quan no era la roda, era el motor que fallava, i així poc a poc, amb les ampolles de gasolina a l’esquena per si se’ns acabava, i demanant ajuda a la gent que trobavem pel camí, vam anar fent km…uns sobre la moto, altres a peu, altres estirats per una altra moto i sempre deixant propines , perquè les ajudes no acaben essent mai gratuïtes. El nostre viatge de Kedougou a Etiolo (uns 85km), primer per una pista de terra i després per muntanya, ja és un record inesborrable. Només dir que la moto va quedar allà dalt, vam baixar un tros a peu i després vam esperar unes 5h fins que va passar un cotxe que (pagant, és clar) ens va carregar.
I amb tot , val a dir que no és barat (veient del què disposen molts d’ells) per això també hi ha tantes bicis, tantes excursions a peu, carros, cavalls i segurament, només fan viatges indispensables.
Per cert, i no hem ni « gosat » pujar al tren perquè hi ha una única via que travessa tot el país i està feta a mitjans del S.XIX, ens han dit que si tens sort, pots fer-ne algun tram!

ITINERARI SENEGAL

El dia 25 d’agost a la matinada arribem a Yoff,uns 15 km de Dakar, nosaltres sí, però no les maletes. Això ens suposa quedar-nos 2 nits en un poble on les construccions estan a mig fer, la platja és una costa bruta a on es banya l’Atlàntic i els avions aterren passant a no gaires metres del teu cap. És un lloc car i amb poc encant. Un cop tenim l’equipatge ens dirigim a Taobab Dialao, un poble de pescadors a uns 40km de Dakar, però que tardem més de 7h per arribar-hi, pensem que serà un bon lloc per estar tranquils i situar-nos. És el nostre primer contacte amb el país i la seva gent, i no volem precipitar-nos, però tot i estar-hi bé, notem que alguna cosa ens separa dels senegalesos.

Després d’uns dies i les primeres remullades pels xàfecs que cauen de forma contundent i sense avisar, decidim entrar cap a l’interior del país. Travessem direcció Kaolack i Tambacunda, ciutats de pas de molts viatgers, brutes i desordenades, amb petits comerços, transports senzills i gent poc accessible.

Arribem finalment a Kedougou, on passarem una setmaneta, aquí coneixem la Montse (cooperant de Jamiakafo) i l’Ibu, la Míriam, la Núria, en Quim i família.

En aquesta zona es respira un aire diferent, i podem gaudir uns dies de la seva vida quotidiana, imitar el seu ritme tranquil i fer una excursió inoblidable passant per Bandafaci, Salemata, Ibel, Iwol (on trobem l’ètnia Bedik) i Eiolo (on trobem els Bassari), en aquest darrer lloc podem gaudir de la gentilesa de Chez Balingo.

De nou retornem a Tambacunda per continuar el nostre camí cap a Mali, un nou país i una nova gent…